Cerdanya

En aquesta pàgina trobareu recorreguts per la Cerdanya.

Volta a la Cerdanya
La Molina – Planoles- Creu de Meians
Font Romeu, Pyrenne 2000 i el Pic dels Moros
El Llac de les Bouillouses
La Tour de Carol – Puigcerda, enllaç

 

Volta a la Cerdanya

Aquest és l’itinerari amb el que es va iniciar al 1995 la prova anomenada ‘Volta a la Cerdanya’ de Probike, i que va ser revisat i ampliat al 2007. Es tracta d’un recorregut bàsic i imprescindible per a tot entusiasta de la BTT i dels recorreguts pels Pirineus, que segueix un itinerari amb molta variació de terreny, paisatges, vegetació i pobles. És un recorregut circular de més de 200 km des de Puigcerdà fins a la Seu d’Urgell i viceversa, primer pel seu vessant nord, d’orografia suau, assolellat i amb grans colls, i després pel vessant sud, d’orografia abrupte i perfil dur, més ombrívol, amb corriols de descoberta dels racons amagats de la cara nord del Cadí. Si estem atents podrem contemplar la composició de tres colors: la neu rosada dels alts pics, el verd negrós dels avets i dels pins de la muntanya mitjana i el verd més clar, brunyit, alegre, pacífic, dels prats, dels pollancres, dels verns, dels àlbers. L’absència de contaminació, la gran puresa ambiental i les moltes hores de sol fan de la Cerdanya una vall curulla de llum. La Cerdanya és un territori que genera devots de la bicicleta de muntanya perquè conserva racons i paisatges per descobrir amb una bona infraestructura hotelera i de serveis i perquè al mateix temps que respon a les exigències dels turisme sibarita s’adapta a les necessitats del turisme esportiu. Una característica que dona seguretat a l’iniciar aquest volta circular és que el diàmetre del nostre cercle és la carretera N-260, que uneix La Seu i Puigcerdà, a la que sempre podríem recórrer per escorçar el nostre trajecte.

 

Recorregut publicat a Vertex, setembre – octubre 2011, núm. 238. El track està segmentat en dues etapes.

1a etapa: de Puigcerdà al refugi de Cap del Rec
Distància: 59 km
Desnivell: +2.194 / -1.391
Horari: 4-7 h
Dificultat tècnica: Mitjana
Exigència física: Alta
Observacions: Etapa exigent, d’entrada amb més de 1000 m de pujada continuada. Alguns trams entretinguts entre Eller i la Vall de la Llosa.
Partirem de l’estació de tren de Puigcerdà i seguirem per carreteres locals fins al poble de Guils de Cerdanya. Just abans d’entrar al poble, seguirem una pista asfaltada que ens portarà a les pistes d’esquí de fons de Guils i al refugi de la Feixa. En la memòria col·lectiva dels betetistes de la Volta a la Cerdanya dels anys 1995 i 2007 estan desats la sortida del sol i la arribada de la llum mentre clarejen els núvols baixos tot arribant als plans de Fontanera. Just desprès de passar el refugi, iniciarem el descens cap el poble de Meranges per una pista ràpida de baixada. Trobarem aigua a la Font de Fontanera. A mitja baixada ens podríem desviar cap a el refugi guardat de Malniu a 2.138 m d’alçada. El refugi dona accés al Puigpedrós i als llacs de Malniu i forma part de la Ruta dels Estanys Amagats i del GR-11 que travessa els Pirineus per la vessant sud.

Sortint de Meranges , iniciarem un llarg flanqueig que ens anirà portant pels diferents pobles de la falda sud de la Cerdanya, sempre gaudint de les magnífiques vistes de la cara nord del Cadí. A partir de Meranges, començaran els primers trams de pistes pedregoses de pujada, que ens portaran fins al poble d’Éller. D’aquí, seguirem fins a un punt on aparentment s’acaba la pista i s’inicia una trialera de baixada que ens durà fins al poble d’Odèn. Seguirem fins al poble de Talltendre, la fantàstica masia de “La Bastida”, l’ermita de Santa Anna i, ja en baixada, fins el poble de Cobarriu de la Llosa. A Talltendre trobem un passat miner (magnaneso, mineral que s’utilitza per obtenir acer) i un curiós rètol informant sobre les característiques de l’aigua de la font. Per asfalt ens aproparem al poble de Viliella i ens quedarà l’últim tram de pujada llarga, fins al refugi de Cap de Rec (1.986 m).

L’aigua de la font dels voltants del refugi ha calmat la set de molts ciclistes i senderistes. Cobarriu i Viliella, pertanyents al municipi de Lles de Cerdanya són un bon punt de partida per excursions al llarg de la vall de la Llosa i del camí dels Bons Homes. Per la vall de la LLosa baixaven el mineral de ferro des del Pimorent fins a la farga que havia a prop de Cal Jan.

2a etapa: Del refugi de Cap del Rec a la Seu d’Urgell
Distància: 46 km
Desnivell: +418 / -1.678
Horari: 3-5 h
Dificultat tècnica: Baixa
Exigència física: Mitjana
Observacions: L’itinerari transcorre per pistes en bon estat a més de 2.000 m d’alçada, i finalitza amb un espectacular descens de mes de 1.500 m de desnivell.
El refugi de Cap de Rec és el centre de l’estació d’esquí de fons de Lles. Del refugi seguirem per bones pistes, entre boscos, passant pel refugi lliure de Pradell i, desprès d’una baixada, fins al refugi, igualment lliure, de les Pollineres. Aquest és el punt d’inici de les excursions cap els Estanys de la Pera. Nosaltres, al costat d’una bona font que brolla d’una pedra, iniciarem la pujada fins a un ampli coll entre prats, el coll de la Font d’Aristot, a 2.200 m, punt de vista privilegiat sobre la cara nord del Cadí i les valls de l’Alt Urgell. Al coll s’inicia baixada sostinguda de gairebé 1.500 m per pistes ràpides i transitades, fins Bescaran i Torres d’Alàs (Alt Urgell). Per la nostre dreta ens entren pistes i roderes en las que encara s’ensuma el tabac dels contrabandistes que baixaven de la propera Andorra. Ara només ens quedarà fer 1,5 km per la carretera nacional que porta a la Seu i, a l’altura d’Alàs, agafar la pista planera que, per la riba dreta del riu Segre, ens durà fins a la Seu d’Urgell (691 m). Aquesta és una etapa sorprenent pel betetista perquè baixa quatre vegades més del que puja, sempre puja per bones pistes, l’aigua de les fonts és fresca i abundant, gaudim d’excel·lents vistes des del Coll de la Font d’Aristot i tenim aixoplucs en cas de mal temps. Aquest regal ens obre els sentits, ens neteja els pulmons i ens permet recuperar-nos de la etapa anterior i preparar-nos pel tercer dia.

3a etapa: De la Seu d’Urgell a Martinet
Distància: 46,2 km
Desnivell: +1.596 / -1.236
Horari: 4-6 h
Dificultat tècnica: Alta
Exigència física: Alta
Observacions: Etapa amb molts trams de sender i roderes. Rampes molt fortes per sortir de la vall del riu de Vilanova.

Partirem de la porta del parc del Segre. Un cop creuat el riu Segre, el seguirem per la riba sud en direcció a l’est, pedalant per un terreny pla fins a Alàs. Aquí, comencem una curta pujada fins a l’ermita de la mare de Deu de les Peces, des d’on podrem admirar des de la plana del Segre fins la Seu. Des de l’ermita, seguim paral·lels al riu Segre per una pista cada cop més deteriorada, fins que girem cap al sud i la pista desapareix. Creuem el riu de Vilanova i trobem una pista que s’enfila cap a Ansovell per rampes molt fortes que ens obligaran a arrossegar la bicicleta. Un cop al coll d’Ansovell podrem gaudir d’impressionants vistes de la cara nord del Cadí. Creuem Ansovell (1.388 m) per anar a cercar a poc més d’un quilòmetre l’ermita del Boscal o de la Mare de Deu del Boscal.
En aquest indret s’hi pot trobar un enorme boix de més de dos-cents anys i una font. En aquesta ermita s’hi celebra un dels aplecs més populars i concorreguts de l’Alt Urgell, l’aplec del Boscal als volts del 8 de setembre, festivitat de les Verges Trobades. L’indret és una de les bases per a realitzar ascensions al Cadí. Destaca l’espectacular muralla del Cadí, amb les Tres Canaletes, el Feixan Ample, les roques Dreta, Grossa, del Mig i Viladre.
En aquest punt, seguirem una pista herbosa que poc desprès es transforma en una trialera pel bosc. Per pistes, arribem al petit poble de Cava (12 habitants al 2005) i a les bordes de Can Pubill. En aquest punt, seguim les marques d’un GR (dues línees horitzontals: una blanca i una vermella) fins el coll de l’Oruga, arrossegant en algun punt la bicicleta. Baixarem com puguem per prats i senders, seguint el GR fins a el Querforadat, (la penya foradada).

Del Querforadat anem a creuar el profund sifó del riu Quer i remuntar fins a Béixec. Béixec és una entitat del municipi de Montellà i Martinet. Al 2005 tenia 9 habitants censats, tot i que durant l’any no hi viu ningú. Geogràficament, es troba a escassa distància de l’Alt Urgell, fet que el converteix en el poble més occidental de la Cerdanya, juntament amb Arànser. Un km desprès d’aquest poble, deixarem la carretera a un revolt per gaudir de 3 km de trialera fins a la piscifactoria de Martinet. Deixarem a la dreta la carretera de Montellà, que remuntarem l’endemà.

4a etapa: De Martinet a Puigcerdà
Distància: 66,4 km
Desnivell: +1.681 / -1.499
Horari: 4-6 h
Dificultat tècnica: Mitjana
Exigència física: Mitjana
Observacions: Etapa llarga, amb alguns trams de pista pedregosa i rampes moderades per sortir de la Vall d’Ingla, però amb un còmode final per asfalt.
Tornem a la cruïlla d’ahir i remuntem per l’asfalt, deixant Montellà a mà esquerra. Enfilem la pujada de la pista del prat d’Aguiló fins desviar-nos i endinsar-nos a la vall de Ridolaina, a on gaudirem d’impressionants vistes de la cara nord del Cadí. Si estiguéssim menys cansats podríem anar a buscar L’Església de Sta. Eugènia de Nerellà, l’anomenada “Torre Pisa de la Cerdanya” perquè el seu campanar és tort, una de les joies del romànic ceretà. Després d’uns 15 km de solitud , arribem a Nas i seguim per camins locals fins a Pi i Vilella.

Desprès de Vilella, trobarem l’ermita de Sant Serni i deixarem la plana per endinsar-nos a la Vall d’Ingla. Remuntarem la darrera gran pujada de la ruta fins al refugi dels Cortals d’Ingla. Per aquesta zona podem coincidir amb senderistes que donant la volta al Cadí tot seguint la ruta dels Cavalls del Vent. Desprès de superar els darrers trams de pujada seguirem cap al refugi del Serrat de les Esposes i després descendirem fins al poble de Riu. A Riu, tornarem a la civilització i seguirem per petites carreteres locals per Sanavastre i Soriguerola, creuant la plana de la Cerdanya fins Puigcerdà.

La Molina – Planoles- Creu de Meians

Sortim del barri de l’estació de tren de la Molina (1.420 m). Comencem a remontar per carretera però en una corba a dretes, prenem una pista de terra a l’esquerra, passem al costat del Refugi del CEC (tancat en espera d’obres) i trobem de nou la carretera que puja a les pistes. Seguim la carretera fins que a les instal·lacions del Roc Blanc prenem una pista/pista d’esquí fins la Collada del Pedrò 1.820 m). Enfilem la carretera cap a Castellar d’en Hug i el Coll de la Creueta però ens desviem cap a l’esquerra per una pista que travessa uns prats i arribem a la Collada (1.800 m). Prenem la pista asfaltada de la transpirenaica clàssica per baixar a Toses i a Planoles (1.140 m). Sortim de Planoles pel mateix track que la Cursa del Pas del Lladres, per pista i desprès per pista i sender tècnic fins Dòrria (1.520 m) i per pista franca i un curt tram de roderes fins el Coll de la Creu de Meians (2.000 m). Al Coll deixem la pista principal, creuem la tanca i seguim el GR-11 per un camí i sender amb trams incomodes fins el Coll Marcer (1.980 m) a on trobem una bona pista que baixa fins el Pla de les Forques (1.700 m), la carretera de la Collada (1.540 m) que creuem i per pista asfaltada arribem a La Molina.

Fitxa tècnica

Punt de sortida/ arribada: La Molina. Distancia:  57 km
Altura màxima: 2.000 m. Altura mínima:  1.120 m. Desnivell acumulat:  1.350 m
Exigència física: Esport. Dificultat tècnica: Trams tècnics per arribar a Dòrria i de La creu de Meians al Coll Marcer.
Observacions: Millor de maig a octubre. Circular. Es pot arribar en tren a La Molina. Comparteix el punt de sortida amb la Transcatalunya de Probike.
Estacions: La Molina – Collada de Toses – Planoles – Dòrria – Creu de Meians – La Molina

Font Romeu, Pyrenne 2000 i el Pic dels Moros

En plena Cerdanya francesa ens entretenim seguint rutes del Federació Francesa de Ciclisme, de la mà del Sergi García i La Núria Galbe. Punt de sortida i arribada: Font Romeu.

El Llac de les Bouillouses

Una volta tranquil·la pels voltants del Llac de les Bouillouses amb el punt de partida a Font Romeu, aprofitant recorreguts d’esquí de fons i rutes btt. Els mestres de cerimònies van ser el Sergi de Campos i la Núri Galbé.

La Tour de Carol Puigcerda, enllaç

Aquest és un curt tram d’enllaç de l’estació de trens francesos i pobla de La Tour de Carol i l’estació de RENFE i pobla de Puigcerdà. Pot ser útil si ets desplces en tren per l’Àriege.

Serveis per a una aventura autònoma

SITUACIÓ I ACCÉS
L’itinerari està descrit amb sortida l’estació de Puigcerdà, a on podem arribar en cotxe particular o tren. No obstant això, es pot començar perfectament des de La Seu d’Urgell o des de Martinet.
ÈPOCA ACONSELLABLE
Atès que gran part del recorregut discorre entre els 1.000 i els 2.200 metres, es recomanable recórrer l’itinerari durant la primavera, l’estiu o la tardor i, així, també es gaudeix de més hores de llum.
ON DORMIR
En les poblacions de la Cerdanya podrem trobar nombrosos hotels, hostals i pensions. A continuació destaquem alguns albergs i refugis, on sempre cal confirmar abans per telèfon si estan oberts i si disposen de servei de menjars:
• Refugi de Malniu, 616855535, Meranges
• Refugi de Cap del Rec, 973293050, Lles de Cerdanya
• Alberg La Valira, 973353897, La Seu d’Urgell
• Refugi dels Cortals d’Ingla, 973510229 / 616855535, Bellver de Cerdanya
• Refugi del Serrat de les Esposes, 973510700, Riu de Cerdanya
CARTOGRAFIA I BIBLIOGRAFIA
• Cerdanya, nova edició del clàssic mapa i guía excursionista Esc- 1:50.000 Ed. Alpina
• Volta a la Cerdanya, Nº 1 Rutes GRP, llibret, full de ruta i mapa Esc- 1:50.000 Ed.
Alpina
• Fonts naturals de la Cerdanya. Realització i edició: Consell Comarcal de la Cerdanya i Patronat Comarcal de Turisme de la Cerdanya. Disponible a:
http://www.cerdanya.org/images/Fotos/6Publicacions/61Publicacions/Les_fonts_cerdanya.pdf
• Deu llocs d’interès a la Cerdanya. Realització i edició: Patronat Comarcal de Turisme de la Cerdanya. Disponible a: http://www.cerdanya.org/images/Fotos/6Publicacions/61Publicacions/10llocs_cat.pdf

Fent el tafaner …

Meranges està enclavat a la vall de riu Duran. Es pot visitar l’església de Sant Serni i el Museu de l’Esclop (972 88 08 64) i podem triar per dinar un restaurant sibarita o un popular, a peu de carretera. A les afores de Merenges trobarem la Font del Molí. Rep el nom pel molí situat al costat del riu, del qual encara hi ha l’edificació. És una font arranjada recentment, ja que l’aigua sobrant de la font es glaçava durant l’hivern i inutilitzava el camí. És conformada per una bonica pedra de molí, del centre de la qual surt el broc pel qual raja l’aigua que cau en una pica de granit.

El poble de Bascaran fou donat en permuta, al bisbe i la canònica d’Urgell pel comte Borrell II, amb tots el seus termes i les seves pertinences. Bescaran pertanyé en senyoria i jurisdicció al capítol de la catedral d’Urgell fins a la desamortització. A partir del segle XIII, amb motiu de les qüestions tingudes entre el bisbat, senyor del lloc, i els Castellbó; Arnau de Castellbó féu enderrocar el castell de Bescaran. De l’antic monestir de Sant Martí de Bescaran només es conserva un bell campanar de sis pisos d’alçada i de planta quadrada i unes minses restes de l’església. L’ús religiós d’aquestes torres-campanar va donar-se simultàniament amb les funcions de guàrdia i bada per les que foren aixecades originàriament, en la seva majoria. En un coll, a 1.306 metres d’altitud, hi ha la Cabana del Moro, dolmen format per tres lloses clavades a terra, que configuren una cambra de 2,60 × 1,50 m.

Amb els seus 19.027 habitants, l’Alt Urgell és una de las comarques de Catalunya amb menor densitat de població: 13 habitants por km2. La població es troba distribuïda en 126 nuclis malgrat el 55% es concentra a la capital de la comarca, La Seu d’ Urgell (antigament Urgell o Ciutat d’Urgell). La Seu d’ Urgell, amb els seus 11.000 habitants, configura el centre de serveis d’una amplia zona dels Pirineus catalans. Juntament amb Puigcerdà, aplega bona part de la població de la zona. És situada a l’interfluvi del Segre i la Valira, poc abans de la seva confluència damunt una petita terrassa fluvial. L’Alt Urgell és la porta d’Andorra i la proximitat a aquest important pol demogràfic i d’activitat econòmica és, en bona part, una de les raons de la puixança actual de la ciutat.

Joan Obiols Puigpinós escriu a Nits de taverna que ‘el Quer no és un poble abandonat. Ni s’hi veu. Potser perquè, abans, les cases que amenaçaven ruïna, les enderrocaven i en lloc seu deixaven créixer els horts. Ara és un poble de dues cases i d’una bona colla de segona residència’. La llegenda diu que sobre la gran penya hi havia el castell. Segons aquesta llegenda, un forat comunicava el castell amb el riu permetent esquivar els setges. Els habitants ensenyaven a diari truites fresques per desanimar als assetjadors. De totes formes, les dites populars diuen que ‘al Quer, el forat tothom se’l té’.

Al Parc dels Búnquers de Montellà i Martinet s’hi troben una sèrie de búnquers de la línia fortificada al llarg dels Pirineus, l’anomenada Línia Pirineus. Franco, que temia una possible invasió per la frontera francesa, va dur a terme aquesta obra des del cap de Creus fins al País Basc. Malgrat la seva importància estratègica per la defensa del país, la Línea no va ser mai armada i cap unitat hi va ser destinada. Els búnquers es mantenen al territori en un estat de conservació desigual. La Línia, que consta de gairebé de deu mil búnquers, estigué envoltada durant molt temps pel secret militar. Al Paratge de Cabiscol s’hi troba el centre de visitants, on trobar la informació per realitzar la visita dels búnquers i dels nius de metralladores.

A Martinet sempre podem trobar pescadors al pont i a la barana de pedra i si teniu un dia evocador i us fan mal les cames, podeu intentar comprar minairons que eren venuts pels herbaires de Martinet als mercats dels pobles veïns (Josep Maria Ferigla, El bolet i la gènesi de les cultures). Els minairons són éssers diminuts que algú guarda tancats din­tre d’un canut d’agulles. Sobre la natura real d’aquests és­sers, també hi ha diversitat d’opinions. Alguns padrins em parlen de cuques, així en general, sense aclarir per exem­ple, si aquestes bestioletes poden volar o no. Altres em diuen que són com un eixam de mosquits petitíssims, gairebé in­visibles. N’hi ha que prefereixen comparar-los amb els bo­rinots, a causa de la brunzidera que fan en sortir del canut (…) Encara avui, els padrins es recorden de les cases que disposaven d’aquests jornalers incansables que, de més a més, treballaven de franc (Pep Coll, Cinc contes breus de minairons).

Seguint de nou a Joan Obiols, aquesta vegada a El desert verd. Imatges de muntanya, ‘Més amunt de Bellver, a la dreta de Talló, s’entreveuen quatre cases en una clotada. Les veus? Són les cases de Vilella, dues de les quals són vives matí, tarda i nit. Diries que aquelles cases juguen a fet i amagar, però és només una intenció, perquè de lluny, les delaten els bonys dels caps i dels clatells. Els veus? (…) Són cases agrupades, grans, cerdanes, de pedra i de teula roja. A la nit, ningú no diria que hi són’.

La bassa de Sanavastre és un interessant espai ecològic al bell mig de la plana cerdana. Un petit aiguamoll envoltat de camps de cultiu, que antigament era un sot produït per l’explotació d’unes mines de lignit. Per desgràcia a algú se li va ocórrer la brillant idea d’abocar-hi carpes a les seves aigües per poder pescar i aquestes han malmès seriosament l’ecosistema aquàtic de plantes i amfibis. L’Ajuntament de Das i el Consell Comarcal de la Cerdanya han intentat de comprar-la als seus propietaris per tal de protegir-la però de moment, no han reeixit.

A la Plana de la Cerdanya el Segre no corre ací en direcció nord-sud tal com ho fan els altres rius que baixen de la muntanya… sinó que s’escola amb placidesa de llevant a ponent amb la plana estesa a banda i banda. Aquesta orientació permet al sol que l’acaroni d’un cap de dia a l’altre sense cap muntanya que li faci ombra (…) (Josep Guilera Albiñana, El Pirineu a trossos).

El municipi de Planoles, està format pels pobles de Planoles i de Planès. A més hi ha 6 veïnats o nuclis dispersos (Can Fosses, Les Casetes, El Molí, Cruells i el Serrat, l’Aspre, i El Puig). El poble de Planoles està situat a la Vall de Ribes, al Ripollès. El municipi de Planoles s’estén en una franja de Nord a Sud, ocupant transversalment la vall intermitja del riu Rigard, que s’obre d’est a oest. Aquesta peculiar disposició fa que el territori del municipi tingui dos parts ben diferenciades, una a l’obaga, i una altra al sol, el que confereix al municipi una gran riquesa i varietat d’espais i formes de vida. Aquesta riquesa es veu reforçada per un clima particular, propi de l’alta muntanya mediterrània, caracteritzat pel Sol i la humitat que proporcionen les pluges. És un clima propici per al desenvolupament d’una vegetació exuberant, que acull infinitat de formes de vida tan vegetals com animals, algunes excepcionals per la seva raresa, altres últims exemplars d’espècies en perill d’extinció. A tocar del terme municipal de Planoles trobem, un altre espai protegit: Les Obagues del Rigard.

El terme municipal es veu atravessat per dues grans vies de comunicació: La carretera N. 152 (la mítica “Collada de Toses”), i la via del Ferrocarril Transpirenaic, que igual que la carretera uneix Barcelona amb Puigcerdà. Les dues són obres d’enginyeria cabdal a la seva època, que seguint les antigues vies tradicionals de comunicació entre la conca del Ter i la Cerdanya, van trencar l’aïllament que històricament havien imposat les dificultats en la comunicació a través d’unes muntanyes imponents de clima extrem a l’hivern. Aquest aïllament històric ha ajudat a conservar els principals valors d’un territori que durant l’alta edat mitjana va ser bressol d’una nova cultura amb una acusada identitat, que poc a poc es va estendre pel que avui és Catalunya. Fins als nostres dies han arribat com a testimoni d’excepcional bellesa i valor artístic d’aquella època unes esglésies romàniques que conserven al seu interior tota l’espiritualitat dels seus creadors. Les antigues cases, caracteritzades per la rusticitat i senzillesa de la pedra i la llosa, tenen com a contrapunt boniques cases d’estiueig, els propietaris de les quals s’han vist atrets pels infinits valors naturals d’uns paisatges esclatants de verd tot l’any, excepte a l’hivern, quan la neu cobreix la vall de blanc, fent dels esports d’hivern, i en concret l’esquí, la principal activitat d’oci, que es pot practicar a les veïnes estacions de Núria, Massella i La Molina.

El municipi de Toses comprèn els pobles de Toses (61 h), Fornells (27 h), Dòrria (17 h) i Nevà (52 h) a la comarca del Ripollès. Els pobles de la vall de Toses ‘saben contemplar el pas del temps amb la saviesa d’una immutable bellesa’. El poble de Dòrria en el cens de 2009 comptava amb 17 habitants. És un dels pobles més elevats de Catalunya, a una altitud de 1.550 m, en un coster enlairat sobre la vall del Rigard, al vessant del solell de la Serra de Gorrablanc. Ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la seva bellesa i la conservació de les pintures romàniques de l’església de Sant Víctor. És també un dels pobles històricament més importants de la vall de Toses. Dòrria apareix documentada ja com a Duaria, l’any 839 dC., i l’actual església de Sant Víctor va ser consagrada l’any 903, pel Bisbe Nantigís d’Urgell, pel que durant l’any 2003 es commemoraran els 1.100 anys d’aquell fet. Amb una gran riquesa ramadera per les extenses pastures de les que sempre ha disposat, Dòrria va arribar a ser una parròquia tan important com la de Toses, i durant els segles XVII i XVIII era on es reunien els regidors del municipi de Toses.  Atravessat pel camí reial que unia les valls del Ter amb la Cerdanya, anomenat també Camí dels Carlins pels fets històrics que hi succeïren i al qual s’ha superposat el GR.11, el poble és un indret privilegiat per la seva situació enlairada des del qual es té una gran panoràmica de la Vall de Ribes.

El poble de Toses està situat a 1.444 m. d’alçada, al fons de l’estreta vall que forma la unió dels diferents torrents que davallen de les capçaleres del Rigard, al peu de la muntanya de Meians. Essent un dels més antics de la Vall de Ribes, el poble de Toses, citat ja al 839 dC. com a Tosos, era el centre jurisdiccional de la seva vall. Concretament ho era el Castell de Toses, que està a un quilòmetre per sobre del poble, pertanyent als Urtx, família noble de la Cerdanya, i ben documentat des del segle XIII.  Les cases de Toses, moltes restaurades recentment, tenen una disposició esglaonada, i donen una aparença fortificada a la població. L’arquitectura de Toses, amb trets particulars respecte els de la resta de la vall, destaca per la proliferació d’arcades, que ennobleixen el seu paisatge. Un altre tret característic, són els porxos, edificacions dedicades a l’ús agrícola i ramader que es troba al costat de cada casa formant un petit pati. La seva història recent està molt lligada a l’obertura de l’estació del ferrocarril transpirinenc.

A l’estació d’esquí de La Molina s’hi va construir el primer telecadira d’Espanya. Hotels, alberg juvenil, bar i restaurants.