Canigó

En aquesta pàgina trobareu tracks i rutes btt als voltants del Canigó i la seva zona d’influència.

Volta al Canigó
Route 17. Prats de Molló
Colls de Retirada

Volta al Canigó

A partir d’un text de Manel Garcia i de Sergi de Campos

La ruta btt que presentem permet donar la volta sencera al massís del Canigó, allunyant-se el mínim possible del perímetre d’aquesta enorme muntanya i és, en la seva major part, totalment ciclable. Aquest condició s’ha aconseguit llevat d’uns pocs kilòmetres, el tram clau entre Prat Cabrera i el Prat Mitjà. El recorregut transcorre integrament per les comarques de la Catalunya del Nord a on el Canigó representa un símbol essencial de la seva voluntat de catalanitat. Alhora, per a tots els catalans, els del nord i els del sud, és un element d’unió cultural per damunt de les fronteres polítiques, com així ho evidencia la “Flama del Canigó”.

Hem estructurat la Volta al Canigó en dues o tres grans etapes malgrat és factible realitzar-la en un sol dia, tal com es va fer quan va tenir lloc la prova, els anys 2006 i 2011, però això sols serà possible per a persones amb un alt grau d’entrenament, amb suport extern i que s’ho plantegin com una gran prova de resistència personal (en total, 130 km. i 4.220 m de desnivell acumulat de pujada).

 

Volta al Canigó, dues etapes
Prats de Molló – Vernet els Banys: 47 km, 1.600 m desnivell positiu
Vernet els Banys – Prats de Molló: 83 km, 2.620 m desnivell positiu

 

Volta al Canigó, tres etapes
Prats de Molló – Vernet els Banys: 47 km, 1.600 m desnivell positiu
Vernet els Banys – Vallmanya: 34 km, 1.430 m desnivell positiu
Vallmanya – Prats de Molló: 49 km, 1.190 m desnivell positiu

 

1a etapa: de Prats de Molló a Vernet, pel Pla Guillem
Es tracta de salvar l’enorme desnivell, que separa la vil·la de Prats de Molló, al Vallespir, de la carena sud occidental del Canigó pel coll de les Roques Blanques, carenejar fins el Pla Guillem, per finalitzar amb un gran descens, gairebé ininterromput, fins a la població de Vernet els Banys, ja en terres del Conflent.
Sortim de la gran plaça que hi ha a l’entrada de Prats de Molló (750 m), travessant la porta de l’esquerra per entrar al casc antic de la població i anar a enllaçar amb la carretera (D115a) que, en pujada moderada, ens durà fins a la vora de l’estació balneària de La Presta i del nucli de cases de La Farga, que queden a la nostra esquerra. Poc després de deixar el desviament a la Farga, abandonem la carretera per agafar a la dreta una pista asfaltada (Km 7,6) on hi ha un rètol de “Reserva Natural”. Continuem pujant entre bosc, deixem a l’esquerra la pista al Xalet de les Conques (Km 14,1). Estem en el territori d’una petita estació d’esquí de fons. Tot seguit passem pel costat d’una font i arribem al refugi des Forquets (Km 15,1, 1612 m) i prosseguim fins que s’acaba l’asfalt (Km 16,6). L’estat de la pista va empitjorant progressivament fins que haurem de posar a prova la nostra habilitat per no haver de baixar-nos en alguns trams per la presència abundant de pedres i sorra. Tanmateix les vistes que hem començat a gaudir compensen àmpliament aquests petits inconvenients, ja que, a mida que hem anat guanyant alçada, podrem contemplar el proper cim del Costabona, els diversos cims del Canigó, i grans extensions que es perden fins el mar.
El gran desnivell existent entre la muntanya del Canigó i les planes de l’Empordà i del Rosselló, així com el fet de que sigui visible des del mar, és la raó per la qual, fins els s. XVIII, o fins i tot el s.XIX, hom considerava aquest cim com el més alt dels Pirineus. Algunes fonts antigues l’arribaren a considerar com el més alt d’Europa, hem de pensar que aquesta suposició devia provenir de gent del mar. El que és innegable és el fet que el Canigó és la darrera gran muntanya dels Pirineus abans que aquests morin a la riba de la Mediterrània.
Per fi, després de que la pista descrigui unes gran voltes, assolim la collada de les Roques Blanques (Km 24,8, 2252 m), anomenada així per la presència d’unes grans roques d’aquest color. Podem asseure’ns en una oportuna taula de pedra per tal de recuperar forces. Va existir un projecte de carretera per unir les poblacions de Prats de Molló i de Vernet, passant pel Pla Guillem. Afortunadament va ser descartat quan les autoritats franceses van declarar el paratge com a “Reserva Natural”.
Deixem una pista a l’esquerra, que ve del coll de Mantet, i seguim a la dreta, encara en pujada. Aquest tram carener és un dels més espectaculars de tota la ruta. Pedalem en direcció als principals cims del massís que estan al davant nostre, el Pic dels Set Homes i la Pica. Passem per la poc marcada Collada del Vent i arribem a l’estens Pla Guillem. El Pla Guillem porta aquest nom en honor a Sant Guillem de Combret. Existeix una ermita romànica de gran bellesa que començà a construir aquest personatge que es troba a la Vall de Comalada, a prop de la qual passarem durant la segona etapa. Segons una de les llegendes, molt nombroses en aquestes contrades, Guillem de Combret va matar a un dels dracs que habitaven en un dels estanys de la muntanya i que era el responsable de les terribles tempestes que flagel·laven el Canigó.
En aquest pla es porten a terme campanyes temporals per tal de protegir l’escassa vegetació, pròpia del prat alpí, de l’erosió. En cas necessari no dubtarem de recórrer algun tram a peu, respectant sempre la senyalització que pugui haver-hi. Mentre continuem pedalant, un vent fresc em porta a les meves oïdes aquells versos: “Muntanyes del Canigó fresques són i regalades”. Formen part de la primera estrofa de la cançó més popular del Canigó. Es tracta de les anomenades “cançons de pescador”, ja que les composaven aquesta gent de mar mentre adobaven les seves xarxes de pesca.
Poc abans d’iniciar el merescut descens, podem observar, una mica allunyat a sota a la nostra esquerra, el nou refugi de Pla Guillem. Deixem una pista secundària a l’esquerra i baixem decididament per la pista principal, en un primer tram força malmesa. A mida que anem perdent alçada ens endinsem en un bonic bosc de pi negre. Passem pel costat d’un primer refugi lliure i tot seguit deixem a la dreta el refugi guardat de Marialles (Km 34,8; 1725 m), base d’un dels itineraris clàssics d’ascensió a la Pica. Seguim baixant, sempre per la pista principal. El seu estat ha millorat considerablement, però la presència de sauló, bonys i sots, fa més que aconsellable controlar bé la nostra velocitat i, encara més, si pensem que fàcilment podrem trobar vehicles de cara. Arribem al coll de Jou (Km 40,1; 1125 m) i seguim per una agradable carretera asfaltada, en baixada, fins el poble de Castell (43,9 Km; 860 m).
Des de Castell , si ens queden forces, podem fer cap a St Martí de Canigó, que junt amb St Miquel de Cuixà, és un dels monestirs emblemàtics del Canigó. És una visita que, sens dubte, paga molt la pena, tot i que, per arribar-hi, haurem de superar un bon desnivell.
Travessem la població i per la mateixa carretera, arribem a una rotonda. Seguim les indicacions fins el centre de Vernet els Banys (Km 47). Estem en una agradable població i, tal com fa suposar el seu nom, en una important estació balneària.

2a etapa: De Vernet els Banys a Prats de Molló
Tenim per endavant una llarga etapa i amb un gran desnivell acumulat, per la qual cosa, haurem de matinar. Nogensmenys es tracta d’un recorregut força variat i atractiu, tant des del punt de vista paisatgístic com tècnic, ja que passarem per tota mena de pistes, camins, corriols i petites carreteres. Des del centre de Vernet agafem la carretera D-27 fins a Fillols (Km 51,2). Seguim per la mateixa, deixem una ermita a l’esquerra i més endavant (Km 52,5) agafem una desviació a la dreta en direcció al càmping Les Sauterelles. Passat aquest, (Km 53) agafem el camí del davant, deixant una pista a la dreta i una altra a l’esquerra. Fem així un tram de baixada, trialer i divertit pel bell mig del bosc, fins que desemboquem en una pista asfaltada per la que continuem. Abandonem l’asfalt, que porta a Taurinyà, per agafar, a la dreta, una pista (Km 54,7) que ens duu al coll de Clarà (Km 56,6) on hi ha un munt de pistes. Agafem la segona de la dreta, que esdevé un caminoi, i que seguim fins desembocar a les primeres cases de Clarà. Travessem el llogarret, i en sentit descendent anem a creuar un pont.
Seguim recte, deixant una pista a la dreta i poc després una a l’esquerra, fins que arribem a un pàrking (Km 60,3; 700 m), a tocar del coll del Forn, on es deixen el vehicles per anar a recórrer el conegut barranc del Llec. Prenem la pista, que tenim al davant, cap a la dreta. Ens espera una llarga pujada, de gairebé 1000 m de desnivell, però el seu bon estat, l’absència de rampes massa fortes i els superbs paisatges de les gorges del Llec que travessem, faran que els superem sense gairebé adonar-nos. Passem pel costat del refugi de Mas Malet (Km 63; 842 m), continuem sempre per la pista principal i, una mica abans del pàrquing de Prat Cabrera (Km 73,5; 1650 m) la deixem per agafar un camí a l’esquerra, ben senyalitzat com a GR. Al cap de pocs metres es bifurca i prenen el corriol de l’esquerra, seguint el senyal de Ballestavi (el GR de la dreta ens portaria a Vallmanya, però no es gens ciclable).
A partir d’aquí haurem d’empènyer la bicicleta, flanquejant el Puig dels Bassís, i fins i tot carregar-la a coll per superar alguns rocs i troncs caiguts. Passem un collet (Km 74,4 aproximadament; 1665 m) i seguim les marques de GR per un caminoi amb fort pendent entre el bosc, fins que trobem una bifurcació (Km 75,7; 1460 m). Aquest es un punt crític de la ruta, abandonem el GR, que ens portaria a Ballestavi, i prenem el camí de la dreta per arribar a un primer prat, on passem un filat (Km 76,5; 1375 m) i, poc després, en forta baixada a un segon, el Prat Mitjà (Km 76,8; 1300 m), on agafem un corriol a la dreta fins arribar a una pista (Km 77,2; 1236 m). Atenció!: encara que aquest darrer tram és factible, amb una mica de tècnica, realitzar-lo al damunt de la bici, és aconsellable fer-ho a peu per la gran abundància de punxes que fa molt fàcil tenir una punxada. Prosseguim, ja molt més còmodament, per la pista que desemboca en una estreta i sinuosa carretera forestal que seguim fins arribar a una carretera més ampla (Km 81,8; 900 m). A poca distància, a l’esquerra, tenim les cases de Vallmanya (possibilitat de pernoctar).
Nosaltres seguim a la dreta fins el coll de Palomere (Km 87,3; 1036 m), on prenem la segona pista que trobem cap a la dreta. Passem pel peu de la Torre de Batere i arribem a una carretera, som al coll de la Descàrrega (Km 96; 1393 m) . A poca distància, seguint per la carretera cap amunt, es troba el refugi guardat de Batere, a tocar de les abandonades mines del mateix nom que van estar en explotació des del s.II a J.C. fins fa pocs anys i de les que s’obtenia el famós “ferro del Canigó”. La Torre de Batere formava part de tot un reguitzell de torres de guaita connectades entre sí. És troba situada estratègicament a la cresta que separa el Vallespir i el Baix Conflent. Girem a l’esquerra i gaudim d’una bona baixada. Deixem a la dreta el desviament a Leca i més endavant (Km 106,3; 855 m) abandonem la carretera per agafar una pista a la dreta. Seguim sempre la pista principal, la “Route Forestière du Bac de Leca”, i anem guanyant alçada progressivament, descartant algunes desviacions laterals, fins que arribem a un indret on hi ha una font i unes taules (Km 113,7; 1252 m). Deixem un parell de pistes a la dreta i descendim fins una carretera asfaltada (D-74) que prenem a la dreta, passant, tot seguit, les cases de La Llau (Km 119,1; 907 m).
Continuem per la mateixa carretereta que travessa un bosc de gran bellesa, que ens farà força agradable la darrera pujada del dia, fins assolir el coll de Sous (Km 121,9; 1000 m). Seguim ara en baixada. Però, com tot el que és bo s’acaba, arribem ràpidament al nostre punt d’inici (Km 129,2 Km). Hem completat la “Volta al Canigó”, un gran recorregut de bicicleta de muntanya que té tots els ingredients necessaris per esdevenir un recorregut clàssic.

Fitxa tècnica

  • Distancia: 130 km. Desnivell acumulat: 4220m
  • Altura màxima: 2300 m. Altura mínima: 540 m
  • Dificultat tècnica: El descens entre Prat Cabrera i el Prat Mitjà, per altre banda molt divertit.
  • Exigència física: Muy alta. S’ha de carregar la bici al deixar la pista al Prat Cabrera
  • Observacions: Circular. Espectacular. Época aconsellable de juny a octubre perquè el Pla Guillem està a 2.300 m i sovint s’aguanta la neu fins a finals de maig. Podem accedir a Prats de Molló per la C-38 des de Camprodon, saltant pel coll d’Ares. També podem passar per La Jonquera i remuntar la vall del Tec des de Ceret per la D-115.

 

Route 17. Prats de Molló

Aquesta ruta ens permetrà conèixer els voltants de Prats de Molló. Es basa en la ruta 17 del centre BTT d’Arles sur Tech. Es pot fer en un dia malgrat els més tranquils preferiran fer-la en dos. Es complementa amb Colls de retirada el que permet passar un cap de setmana fantàstic a aquest poble tan significatiu.

La festa de l’ós de Prats de Molló és molt vistosa i celebra, anualment, el despertar de la primavera. Els veïns de la població es vesteixen d’óssos i de caçadors i fan un bon tiberi al Fort de la Guàrdia. Havent dinat, els óssos, untats amb una mescla de sutge i oli, miren d’embrutar els assistents a la festa, enmig de corredisses. Una mica més tard apareixen els homes de blanc o barbers, amb la cara enfarinada i vestits de blanc, que també empaiten i enfarinen les noies. Quan els óssos cauen a mans dels caçadors, els barbers els afaiten, per representar la castració de l’animal. El ball de l’ós, en què els protagonistes ballen al so de la cobla, posa fi a la festa.

Als anys 70 un s’implantà un centre per a la pràctica d’esports d’hivern a la falda sud del massís del Canigó, entre les cotes 1700 i 1850. La pràctica d’esquí alpí estava servida mitjançant dos telesquís, i l’esquí de fons també hi era possible. Deixà de funcionar el 1997.

Sortirem per la carretera al coll d’Ares i la deixarem per una pista asfaltada a la dreta a 1.4 km. A la maison forestal prendrem la pista de terra que ens permet pujar fins l’amagada ermita de Santa Margarita. Seguim cap a la nostre dreta per sota de la carena fronterera fins arribar a la Tour de Mir. La panoràmica des de la torre és molt interessant i, el que era important amb motius defensius, es divisen les Torres de Cabrenys.

Busquem un corriol que seguirem fins pràcticament Prats de Molló (uns 20 kms). A Prats ens dirigim per carretera cap a La Preste i ens desviem a l’alçada de Saint Saveur. Remuntem la pista que deixem a la corba de Can Pitot per anar a buscar el coll del Miracle. Al coll podem triar entre baixar pel corriol balisat btt amb trams molt tècnics (ull no al track; segiu les fites btt) o seguir per la pista donant una mica més de volta.

Fitxa tècnica

Distancia: 43 km. Desnivell acumulat: 1.544 m
Altura màxima: 1534 m. Altura mínima: 741 m
Dificultat tècnica: A la baixada des de la Tour de Mir.
Exigència física:  Mitjana.
Observacions: Circular. Es pot partir en dos a Prats de Mollo. Es pot fer més trialera si prens el corriol al Coll del Miracle. Evitar el període més fred de l’hivern.

 

 

Colls de Retirada

Recorregut fronterer per les immediacions del Coll d’Ares. Passarem a prop del Costabona, per anar a cercar la carena fronterera fins al coll d’Ares, sempre gaudint de vistes esplèndides sobre el massís del Canigó. Seguirem la carena fins al coll de Malrem i ens endinsarem en els boscos de Lamanère, per tornar a Prats de Molló gairebé sense tocar l’asfalt. Passarem per colls amb un significat històric molt diferent; uns van ser utilitzats per fugir de la republica i els altres pels fugitius republicans. És un recorregut ciclista carregat d’història. Prats de Molló és un poble molt vinculat a la Catalunya de la primera part del segle XX.

La festa de l’ós de Prats de Molló és molt vistosa i celebra, anualment, el despertar de la primavera. Els veïns de la població es vesteixen d’óssos i de caçadors i fan un bon tiberi al Fort de la Guàrdia. Havent dinat, els óssos, untats amb una mescla de sutge i oli, miren d’embrutar els assistents a la festa, enmig de corredisses. Una mica més tard apareixen els homes de blanc o barbers, amb la cara enfarinada i vestits de blanc, que també empaiten i enfarinen les noies. Quan els óssos cauen a mans dels caçadors, els barbers els afaiten, per representar la castració de l’animal. El ball de l’ós, en què els protagonistes ballen al so de la cobla, posa fi a la festa. Als anys 70 un s’implantà un centre per a la pràctica d’esports d’hivern a la falda sud del massís del Canigó, entre les cotes 1700 i 1850. La pràctica d’esquí alpí estava servida mitjançant dos telesquís, i l’esquí de fons també hi era possible. Deixà de funcionar el 1997.

Sortim de la plaça de Prats de Molló (Km 0; 750 m), seguint la carretera (D115a) i seguim fins als Banys de la Presta. En el gran pàrquing a la sortida del balneari creuarem un pont i agafarem una pista que se enfila cap a les mines de Costabona. Seguirem pujant per aquesta pista pedregosa fins al punt clau en que, a la sortida d’una corba, s’inicia un sender a l’esquerra marcat amb una fita (Km 14,3; 1507 m). En menys d’un quilòmetre arribarem a la Collada de Siern (1629 m), fita 514 de la carena fronterera. Des d’aquí seguirem carenant per senders i roderes de prat seguint el PR20, passant pel Coll de Pany, Coll Pregon, Puig de la Clapa (1654 m) fins al Pla de Meians (Km 20,4; 1616 m). En aquest pla, passarem entre dues basses per anar a creuar una porta de la tanca i 200 metres mes avall trobar una pista ramadera que seguirem a la dreta fins a la carretera, que pujarem fins al coll d’Ares (Km 26,7; 1511 m).

A l’esquerra del restaurant trobarem 3 pistes, agafarem la que puja fins al Coll Vernadell ( 1370 m). Aquí deixarem la pista i prosseguirem per la carena fronterera fins al Puig de la Clapa (1401 m). Des d’aquest punt, seguirem camins amb marques de PR i senders de vaques fins al coll de Malrem (1135 m). Si ens volem evitar aquest tram per no arrossegar la bici o per tempesta, des del Coll d’Ares baixem la carretera fins trobar la pista a la dreta que indica a Notre Dame du Coral i la seguim fins Lamanère.

El coll de Malrem es possiblement un dels últims passos de l’exili republicà. Era el pas més dificultós, i fins a finals de febrer de 1939 uns pocs milers de republicans encara van poder fugir des de Beget mentre altres llocs de la frontera pirinenca ja estaven ocupats per les tropes franquistes. Van baixar del coll de Malrem fins a Lamenère, que tenia uns 300 habitants aleshores. La gent del poble va ajudar als refugiats, albergant dones i nens a l’escola, i van proporcionar allotjament a Can Barutti pels soldats republicans. Aquesta estada va durar només uns deu dies, fins que el govern francès va enviar un destacament de senegalesos que va conduir als refugiats cap a centres de reagrupament. El nom de Lamanère es deu a la presència de mines (La Minière). Circumdat por dos rius el Taix i el Lamanère.

Creuem la tanca, girem lleument a la dreta i seguim un corriol fins la pista que seguirem fins Lamanère (no seguim les marques de la GR 83 perquè sovint  hauríem de fer peu a terra). Abans d’entrar a Lamanère agafarem una pista a ma esquerra abans d’un pont ( 804 m). En aquest punt podem decidir desviar-nos per anar a visitar el poble mes meridional de la França continental. Si és estiu, pot ser trobarem el bar obert i tindrem ocasió de parlar català amb algú dels pocs habitants que hi queden.

Dépendants des Seigneurs de Cabrens jusqu’en 1722, les paysans cultivaient le chanvre, le lin ou le seigle. Comme le sol était riche en minerais, vint plus tard l’exploitation de l’or, du plomb argentifère et du fer. A la fin du XIXème siècle, le sol s’appauvrissant, on vit naître l’industrie de l’espadrille jusqu’en 1981 où s’éteignit la dernière fabrique. Aujourd’hui, en se promenant sur les sentier, on peut encore voir les vestiges des mines ou au centre du village, la maison où se trouvait la fabrique d’espadrille.

Tornant a l’itinerari, remuntarem sempre per la pista principal, que progressivament es va tornant herbosa i puja fent ziga-zagues. Trobarem una pista més important  1066 m), girem a l’esquerra i seguim fins al Coll de la Sella (1185 m). Baixem uns pocs metres de carretera i tombem a la dreta per una pista que baixa fort. En una cruïlla (957 m) deixem la pista principal que va al mas Gironella i baixem per la pista herbosa de la dreta. Seguim baixant per pistes cada cop mes tancades, però que finalment ens portaran fins a la carretera D-115, a menys d’un quilòmetre de Prats de Molló.

Fitxa tècnica
o Punt de sortida i d’arribada: Prats de Molló
o Distància: 50 km
o Altura mínima:  750 m. Altura màxima: 1650 m
o Desnivell acumulat: 1.520 m
o Exigència física: Esport.  Dificultat tècnica: Mitjana, amb trams de sender i roderes.
o Època recomanable: Evitar l’època més crua de l’hivern. S’ha d’arrossegar la bici desprès de Coll d’Ares.
o Observacions: Descripció a partir d’un text de Manel García. Circular. Coincideix a la carena fronterera amb la transpirenaica Axial. Podem accedir a Prats de Molló per la C-38 des de Camprodon, saltant pel coll d’Ares. També podem passar per La Jonquera i remuntar la vall del Tec des de Ceret per la D-115.

Serveis per a una aventura autònoma al Canigó

Prats de Molló: Oficina de Turisme (www.pratsdemollolapreste.com)
Maison Mauro: Chambre et table d’hôtes: 06 14 62 63 21; www.lejardinsecret66.fr; maisondhoteslejardinsecret@gmail.com
Residencia Coromines: 68 39 72 74
Restaurant Le Sud: 3, rue Porte d’Espagne
Oficina de Turisme: www.pratsdemollolapreste.com
Valmanya: “Gîte d’étape” Roc de l’Ours +33 468059 399 / +33 468 059 249
Refugi de Marialles: +33 468 055 799 (www.refugedemariailles.fr)

Gîte-refuge de Batère: +33 468 391 201

Refuge des Cortalets: +33 468 96 36 19, www.cortalets.com

Col de Ares/ Prats de Mollo/ Lamanère
Ermitage Notre Dame du Coral: 04 68 55 33 94
Bar restaurant al centre del poble

Molló: Restaurant l’Enclusa: 972 74 02 65

Vernet les Bains
Gîte d’étape municipal +33 468 055 130 (8.5 euros per nit a l’estiu 2012)
Diversos opcions per dormir: www.vernet-les-bains.fr. Tots els serveis

Cartografia i bibliografia

Canigou, Carte Nº 10 Pyrénées, Esc. 1:50.000 IGN
Puigmal – Costabona, Pirineus Nº 20, Esc. 1:50.000 ICC i Rando Éditions
Volta al Canigó, Nº 3 Rutes GRP, llibret, full de ruta i mapa Esc- 1:40.000 Ed. Alpina
Amades, J. Folklore de Catalunya. Cançoner. Ed Selecta, Barcelona. 1979
Prats de Molló. Entre història i memòria. Biblioteca de Catalunya Nord VI. Perpinyà: ICRECS. 2007

 

El camí de la retirada

http://alfonsllopis.blogspot.com/p/camins-de-retirada.html

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103829

Quan a finals de novembre de 1938 l’exèrcit colpista del General Franco va trencar el front de l’Ebre de les tropes republicanes, centenars de milers d’homes i dones, famílies, algunes senceres, la majoria destrossades, nens i nenes famèlics, avis i avies arrossegant els peus, van prendre el camí de l’exili. La gran majoria ho va fer cap a França, travessant els Pirineus, durant l’ hivern de 1939. El Coll de Lli, el Coll del Pertús, el de Belitres, el de Banyuls, el d’Ares van ser dures vies de retirada i d’exili on en menys de dos mesos van passar prop de 400.000 persones en dies de fred intens, pluja, neu i molta por.

Però, malgrat el paper de les autoritats franceses, molts pobles i ciutats van acollir als refugiats republicans i es van organitzar per oferir-les les millors atencions possibles: aliment, roba, allotjament… Cervera de la Marenda, Banyuls, Cotlliure, Elna, Ceret, Costoja, El Pertús, Les Illes, Sant Llorenç de Cerdans, Arlès de Tec, Prats de Molló i tants d’altres. En un d’aquests pobles, Prats de Molló de una mica més de 1.000 habitants, van arribar quasi 100.000 persones en mes i mig, entre elles les restes de la família Gracia-Bamala.

La fotografia feta per Roger Violet i publicada a la revista L’Ilustration el 8 de febrer de 1939, va recórrer el món com la imatge de l’exili espanyol. En primer pla es veu una nena sense una cama, agafada a la mà de un home encorbat i abatut, darrere, un nen amb una cama de fusta de la mà del que sembla el seu avi, també amb una cama de fusta. Fins fa poc temps no es sabia res d’aquests personatges. Ara sabem que eren la família Gracia-Bamala, el pare Mariano Gracia, en primer pla, la filla Alícia, el fill petit Amadeo i el fill gran Antonio. L’avi era un veí de Prats de Molló, en Thomas Coll del que Amadeo sempre havia pensat que era un membre de les brigades internacionals.

La família Gracia-Bamala era de Monzón, el pare treballava a l’Azucarera de Monzón i feia sonar la sirena quan havien bombardejos. En un d’ells, la dona i els fills van sortir del poble, juntament a altres famílies, quan una bomba els hi va esclatar. La mare es va llençar sobre el fill petit i aquesta va rebre tot l’impacte i va morir als 15 dies, l’Amadeo va perdre un peu. Altre dona va fer el mateix amb l’Alícia. La dona va morir i la nena va perdre una cama.

Es van refugiar a la Garriga fins que van veure que tot estava perdut i van decidir partir cap a França. Ho van fer des de Camprodon fins a Prats de Molló pel Coll d’Ares (1.513 metres). Abans d’entrar al poble, el pare es va assabentar que la gendarmeria francesa separava les famílies i va decidir refugiar-se en un cortal de les afores. Thomas Coll, vilatà de Prats i mutilat de la Gran Guerra del 1914, va anar a cercar-los i els va convèncer perquè baixessin al poble, moment que va immortalitzar la fotografia.

Amadeo Gracia Bamala, l’únic encara viu d’aquesta foto, va escriure una carta al diari El País en resposta a altre publicada en El País Semanal el 13-10-2002 amb el títol “Ni Olvido ni Perdón” on deia que ell tampoc oblidava ni perdonava i on explicava la història de la seva família.

La ratlla fronterera entre l’Alt Empordà, la Garrotxa, la Vall de Camprodon i la Cerdanya ha estat testimoni en la història de nombrosos episodis. Des d’actuacions de contraban, passant per bandolerisme, per accions de guerrilla, per accions d’invasió, fins a accions d’exili. A la Vall de Camprodon hi ha moltes persones que tenen parents a l’altre costat. L’emparentament entre gent del Vallespir o del Conflent amb gent de la vall és un fenomen important. Al llarg de la història, de les guerres, i de moments de misèria econòmica, la gent creuava la ratlla fronterera per resoldre els seus problemes. L’intercanvi de gent, no ha estat només en la direcció França-Espanya, sinó que també s’ha donat en la direcció contrària. Durant les guerres es produïen exilis, però també desercions per no haver d’anar a combatre. L’episodi més gran va ser l’exili després de la guerra civil espanyola. La fugida per les nostres muntanyes comença el mateix mes de l’alçament militar del juliol de 1936. En aquells dies molts religiosos i altra gent de la burgesia catalana es van sentir en perill. Els capellans que vivien a la comarca van sortir en dos grups, un per coll de Malrem fins Lamanere i l’altre per coll Vernadell fins el Coral. Durant aquests primers temps de la guerra n’hi va haver molts que van travessar la frontera per arribar a Prats de Molló. A través de França entrarien a Espanya per Navarra al costat de Franco. Un altre grup que va creuar la frontera va ser el dels desertors, gent cridada a files que s’escapava. Aquest grup solia demanar ajuda a coneguts en el territori per poder travessar la frontera. Es coneix el cas de gent d’Olot que va travessar la frontera per la seva part més alta, cap a Mentet, o cap a Prats per darrera el Costabona, per coll del Pal, per no aixecar sospites.

El pas més conegut, el més terrible, va ser el de la retirada durant el febrer de 1939. Per les fronteres de Girona van sortir unes 500.000 persones, 100.000 de les quals pels colls entre la Garrotxa, la Vall de Camprodon i el Vallespir. Tot i saber que la guerra arribava al seu final, l’èxode republicà agafà als francesos completament imprevistos: el govern ordenà obrir la frontera només als civils i als soldats ferits a un ritme de 2.000 persones cada dia… en 5 dies passaren per la frontera una quantitat de més de 50.000 persones; la pressió fou tan forta, amb l’arribada incessant de soldats en retirada, que l’ordre esdevingué impossible de complir. El fet també va agafar per sorpresa a la gent de Prats de Molló. Prats en aquell temps era un poble de 2.147 persones repartides entre la vila i els 109 masos del seu voltant. La vila estava en recessió per la baixada de la producció tèxtil i de la fabricació d’espardenyes. L’esperança es trobava en l’augment del turisme en l’estació termal de La Presta, a 7 km de la vila riu amunt, direcció Costabona. Pels colls d’Ares, Pregon i de Siern hi va passar una quantitat de gent estimada en100.000 persones a la que s’ha d’afegir la xifra de 15.000 a 25.000 caps de bestiar (ovelles, vaques, cavalls, cabres, porcs,…) que anava amb ella. Si a això hi afegim que va passar entre el 27 de gener i el 13 de febrer, en 18 dies, en ple hivern, podrem fer-nos una petita idea del dramatisme que es va viure en aquells moments. A l’Ajuntament de Prats de Molló es conserven documents que descriuen com es van viure aquells dies a la zona. En els següents paràgrafs se’n transcriuen textualment alguns fragments: “El 25 de gener de 1939, tres personalitats fugitives de Camprodon han vingut a advertir-nos que es preparava un grup de 10.000 civils per fugir de l’invasor i per entrar a França. Ens han assegurat, també, que els hospitals de Camprodon serien evacuats i que comptaven amb 4.000 ferits i malalts. Ens trobem en ple hivern i les muntanyes estan cobertes d’una espessa capa de neu, però la cohort de l’espant i de la por estan en marxa i res, ni cap obstacle, l’aturarà mai. El número de ferits i de malalts pot semblar important venint de Camprodon, però cal recordar que aquí es va establir la reraguarda dels republicans des de les riberes de l’Ebre. A Camprodon els ferits es trobaven a l’hospital, als hotels Güell i Rigat, i a la sala del cinema del casino.

A coll d’Ares la carretera no enllaçava amb França. Pel costat espanyol estava a 1,3 km del coll, mentre que pel costat francès es trobava a 4 km, fins el coll de la Guilla. Per tant, tot el material que portava la gent es va aturar abans de la frontera, anant a estimbar-se rostos avall fins la ribera de coll d’Ares. Només van creuar la frontera 12 autometralladores i sis petits canons perquè un grup d’artificiers francesos se’n va ocupar de traslladar-ho malgrat les dificultats del camí. “El 27 de gener de 1939, cap a les onze, arriben al pont de Prats els primers fugitius per grups de persones, vells, dones i nens; comença la desfilada. Els que arriben estan extenuats per la fatiga, tenen molt fred i fam; la seva cara mostra clarament el terrible patiment que porten.” El dia 28 de gener, el brigada de duana senyala que hi ha un altre corrent d’arribada a Prats. Els civils arriben a La Presta, havent passat pel coll de Siern i pel coll Pregon. Al peu de La Presta, a La Farga, hi passen durant el dia 28 uns 400 refugiats que baixen des de coll Pregon. El mateix dia 28 passen per coll d’Ares més de 6.000 persones. “El 5 de febrer plou i neva a muntanya, els refugiats espanyols estan amarats; és urgent posar tota aquesta pobra gent a aixopluc; les classes, les escales de servei de les escoles, respectades fins aquest dia, s’omplen de grups de gent. Estampits els uns contra els altres, les dones, la major part de les quals alletaven els bebès, els nens i nenes tremolant…” El dia 6 de febrer el lloctinent de duana indica que una unitat d’enginyers espanyola treballa en territori francès per tal d’arranjar un camí de carros que permeti la connexió entre les dues carreteres a ambdós costats de la frontera a coll d’Ares. “Amb un gruix de neu de mig metre, els ferits i malalts fan prova d’un coratge sobrehumà per fugir del perill; les ferides rebudes durant els combats, encara no cicatritzades, es tornen a obrir, la sang raja de nou,…” Del 7 al 12 de febrer s’anuncia l’arribada de combatents de l’exèrcit. Del 8 al 12 passen 37.000 homes de tropa amb els seus quadres, perfectament ordenats. S’organitzen campaments d’acollida. A les escoles, al costat del pont venint de coll d’Ares, el campament Cendreu; al camp de vacances; a Sant Martí; i al poble de Tech, uns quilòmetres més avall. El 9 de febrer l’exèrcit de Franco arriba a El Pertús. El dia 13 arriba a coll d’Ares.

Del 15 de febrer fins el 24 de març es refugien en els camps d’acolliment de Prats fins a 42.000 persones, amb problemes d’avituallament, d’higiene, de calor i sense cap servei mínim. Els dies 24 i 25 de febrer canvia el temps de forma sobtada; neva a Prats de Molló, on aviat hi haurà una bona capa de neu. Els refugis precaris construïts pels exiliats son insuficients per suportar el fred i l’humitat. Finalment, el dia 16 de març arriba l’ordre d’evacuació de Prats per anar a l’interior de França. Faran falta 8 dies per transportar-los tots al seu destí. Es compten 36 morts a Prats de Molló des del 27 de gener al 20 de març de 1939. Sembla una xifra poc important tenint en compte el número de ferits que ha passat per coll d’Ares. Això es pot explicar pel fet que els ferits més greus eren conduits a Arles de Tec, 20 quilometres més avall en un hospital provisional instal•lat allà. Altrament, es comprèn que molts morts no van ser comptabilitzats: els ferits greus potser no van arribar mai als camps d’acollida i van ser enterrats anònimament en el bosc. Heus aquí, doncs, que durant els 18 dies que separen el 27 de gener fins el 13 de març de 1939, els colls que separen la Vall de Camprodon amb el Vallespir van patir l’èxode més gran i més dramàtic de la història; un èxode de prop de 100.000 persones de la mà de la misèria, la fam,el fred i la incertesa del seu futur. A can Cuadrado, a Camprodon, s’ha obert una exposició permanent d’armes i de material trobat en els colls de l’exili. La visita de l’exposició i recórrer l’itinerari a peu de Molló a Prats de Molló pel camí de la retirada, de 15,5 km, passant per coll d’Ares, poden ser una bona activitat per mantenir viva la història.

1 i 2 d’agost de 1944 a Valmanya

Resenya Històrica
http://es.wikipedia.org/wiki/Valmanya
http://mairie.valmanya.pagesperso-orange.fr/aout44.htm

Arrivés au mi juillet au Mas BARJAU des maquisards FTP, s’installent quelques jours plus tard dans les bâtiments su site minier de la Pinosa ou ils sont rejoints par un important contingent de guérilleros Espagnols. Après l’échec d’une opération visant la trésorerie de Perpignan ou cinq maquisards furent capturés et fusillés à Montpellier. Leur but était de mener une action commando à Prades pour se procurer des fonds (les maquis FTP d’obédience communiste ne recevais pas d’aide des américains). L’argent était indispensable pour assurer l’intendance et poursuivre la lutte. Bien renseignes, décidés à réussir le maquis réalise une attaque ciblée à Prades le 29 juillet 1944 mettant la main sur des sommes importantes Au cours de cette attaque, un soldant allemand, un gendarme, un civil seront ramenés à La Pinosa ou ils seront exécutés après un procès sommaire. C’en était trop pour les allemands, qui décident de liquider ce maquis et de mener une opération de représailles contre Valmanya.
Le 30 juillet 1944 des forces allemandes composées d’automitrailleuses et de chars légers arrivent à Prades. Le 31 juillet le maquis est averti de cette arrivée ainsi que de la présence de troupes allemandes à La Bastide (8 km de Valmanya), Un dispositif de sécurité est mis en place pendant que les responsables militaires se concertent avec les guérilleros espagnols.
Le plan de défense proposé par ces derniers est adopté. Les forces se répartissent sur le terrain aux points stratégiques. Un groupe de douze guérilleros (groupe GALIANO) avec fusils mitrailleurs et grenades prend position à 1.500 m avant le village, sur une hauteur dominant la route. A 800 m de là, 8 F.T.P.F (Groupe TITO) s’installent dans les ruines d’une vieille maison. Sur la crête de Batère, 80 hommes prennent position sur une ligne de 2 km, armés de fusils mitrailleurs, de « bombes à mains » (boîtes métalliques bourrées de dynamite et de ferraille), 30 hommes prennent position au col de Palomère. Soit au total 150 guérilleros espagnols et 35 F.T.P.F.
Le 1er août vers 16 heures, un convoi de camions allemands monte par la route de Baillestavy. Postés en surplomb de la route les maquisards du groupe (GALIANO) ouvrent le feu ce qui à pour objet de bloquer la progression de la colonne à 1 km de Valmanya Les allemands et les miliciens ripostent, les maquisards sont contraints de décrocher. Curieusement la colonne ne reprend pas sa progression ! Qu’attendent-ils pendant plus d’une heure alors que la voie semble libre ?
Les raisons de cet atermoiement restent un mystère. Les hypothèses avancées sont un sujet de polémique et plus de 60ans après, la fragilité des témoignages des rares survivants ne permet pas d’établir avec certitude le déroulement des faits. Il serait injuste de jeter l’opprobre sur tel ou tel, alors que des collaborateurs Français acteurs avec les allemands de ces journées tragiques et qui furent condamnés à la Libération sont aujourd’hui protégés par la Loi d’amnistie qui interdit de les citer.
Ceci dit, heureusement le responsable de ce petit groupe de maquisards ne relâchera pas sa vigilance et le maquis restera en position juste à l’entrée du village, tout à coup ils verront surgir les allemands et les miliciens, chaussés d’espadrilles, les botes pendues autour du cou pour progresser silencieusement, monter vers le village. Les 6 maquisard, du groupe TITO postés dans des ruines qui surplombent directement la route lancent des grenades, l’ennemi se disperse sur la rive de la Lentilla puis riposte c’est échange de tirs la confusion qui s’en suit parmi la troupe permet au 150 habitants de fuir en direction du Sola par un sentier qui conduit vers Baillestavy et Estoher. Ils ne sont pas poursuivis par les allemands et les miliciens français qui tireront quand même quelques rafales.
Ceux qui n’ont pas fuit, car trop âgés ou inconscients du danger : Emitièro BARRENA, Pierre BAUX, José GIMENO Jacques ROMEUX seront exécutés sommairement sur la route à l entrée du village lors du replis. Une malheureuse qui s’était barricadée chez elle avec ses enfants dans une ferme excentrée sera violée par les soldats en présence de ses bambins tenus en joue par des soldats. Valmanya est pillé et incendié il brûle dés le soir de ce mardi premier aout.
Les 2 et 3 aout le Maquis est attaqué à La Pinosa, débordé par des ennemis nombreux venus du chalet des Cortalets, de Valmanya, d’Amélie les Bains et bien équipé le maquis se disperse. Julien PANCHOT le Chef du Maquis est blessé, capturé par les nazis il est torturé (yeux arrachés phalanges coupées) et achevé assis contre un mur à La Pinosa. François CABOSSELL un jeune maquisard originaire de Prades est porté disparu. Une partie des allemands et des miliciens français, repart le 3 aout vers Vinça. Deux kilomètres après Baillestavy ils seront attaqués a la grenade par un groupe commandé par René HORTE l’instituteur de Valmanya. Les biens pillés à Valmanya seront en partie vendus par les miliciens sur la place publique de Vinça.
Symbole de la résistance catalane, les combats de Valmanya et le martyr du village ajoutent une page glorieuse à l’histoire de la lutte contre le nazisme et pour la liberté. Rien ne peut mieux évoquer ces journées des 1 et 2 août que cette phrase tirée de la citation à l’ordre du corps d’armée attribuant à Valmanya la croix de guerre avec étoile de vermeil. «Durement meurtri dans sa chair et dans ses pierres, le village de Valmanya restera un exemple admirable et douloureux de l’inébranlable fidélité à une patrie dont il a bien mérité».

 

Els Fets de Prats de Molló

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_Prats_de_Moll%C3%B3

http://www.unitat.org/exercit/mollo.html

La invasió des de Prats de Molló fou un intent d’invasió militar des de la Catalunya Nord per a independitzar Catalunya planejat per Francesc Macià i la direcció d’Estat Català, descoberta i avortada el 1926. El pla consistia en la penetració de dues columnes —una des de Sant Llorenç de Cerdans; l’altra, des del coll d’Ares, — que havien d’ocupar Olot, i proclamar-hi la República Catalana.

El pla de l’atac consistia en crear dos grups de militars que, de matinada, travessarien la frontera que separa França amb Espanya (Catalunya Nord i Catalunya Sud) i s’endinsarien per camins de muntanya fins a prop d’Olot, on se’ls hi afegirien diversos grups més vinguts de l’interior. Un cop reunits, l’estratègia marcava caure per sorpresa per sobre la capital de la Garrotxa per atacar les casernes de la Guàrdia Civil i dels carrabiners de l’exèrcit espanyol. En aquest moment, aprofitarien l’acció per difondre la notícia de la nova proclamació de la República Catalana mitjançant una emissora que ells mateixos transportarien. S’esperava que, en rebre la notícia de l’operació, el poble català se sublevés contra l’Estat espanyol. Posteriorment, es marxaria cap a les Guilleries on s’instal·laria el campament base i es prosseguirien les operacions.

La idea sembla que va ser del propi Macià, qui havia estat coronel de l’exèrcit espanyol, i la decisió de dur-la a terme la va prendre la direcció d’Estat Català a l’exili francès, que era repartida en tres llocs. A Bois-Colombes (Alts del Sena) hi era Ventura Gassol i Rovira, Josep Bordas de la Cuesta, Josep Carner i Ribalta, Ernest Dalmau, Josep Rovira i Canals, Josep Marlès i Sans i Martí Vilanova i Purcallas; a Tolosa de Llenguadoc hi eren Roc Boronat i Font i Juli Figueres, i a Perpinyà Artur Coromines i Josep Esparç.

Van intentar formar una mena d’exèrcit d’Estat Català amb desertors de l’exèrcit i exiliats. Per al seu finançament, el 23 d’abril del 1925 Macià va emetre l’Emprèstit Pau Claris (8.750.000 pessetes) que fou finançat pels catalans d’Amèrica. Macià nomenà com a lloctinents Josep Bordas de la Cuesta per a les qüestions polítiques, Josep Carner i Ribalta i Ventura Gassol i Rovira per a les de propaganda, Josep Rovira i Canals, Martí Vilanova, els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran Arqués per a les militars. A l’interior s’encarregaven de captar voluntaris Jaume Aiguader i Miró i Amadeu Bernadó i Calcató.

També aconseguí que se li unissin 60 voluntaris antifeixistes italians, alguns d’ells veterans de guerra, com Ricciotti Garibaldi jr i Arturo Rizzoli, que també actuarien com a instructors militars. Aquests dos s’oferiren a comprar armes amb Boronat i Rovira, que foren amagades a vila Denise, llogada per Esparç. Macià era partidari de no dur a terme cap acció fins tenir reclutats i preparats entre 400 i 500 voluntaris, però les rivalitats entre els diferents dirigents del partit (com Daniel Cardona i Civit) per a obtenir el suport dels catalans d’Amèrica i el fet que els sectors més joves i radicals (Bandera Negra) duguessin a terme el fracassat complot del Garraf van empentar Macià a donar el vist i plau a l’operació abans de l’esperat. El 30 d’octubre del 1926 Macià va donar ordre de mobilització i començaren l’entrenament militar a Sant Llorenç de Cerdans.

Ricciotti Garibaldi resultà ser un agent secret de Benito Mussolini i advertí de les intencions a les autoritats espanyoles, qui en van advertir a les autoritats franceses. El 4 de novembre del 1926 avortaren l’intent. Van detenir a Estagell els grups que procedents de París i de Tolosa de Llenguadoc es dirigien a Sant Llorenç de Cerdans (on hi eren amagades les armes), mentre que a vila Denise (Prats de Molló) hi eren detinguts Macià i el seu estat major.

El 15 de novembre uns 86 reclutats foren deportats a Bèlgica i 42 més foren detinguts per a ser jutjats, dels quals nou eren italians. Finalment, però, només 17 foren duts a París per ser jutjats: el propi Macià, Josep Bordas de la Cuesta, Roc Boronat, Josep Carner i Ribalta, Ernest Dalmau, Josep Esparç, Ventura Gassol i Rovira, Josep Moragues, els germans Josep Lluís i Pere Morella, Abelard Tona i Nadalmai, Josep Rovira i Canals, Arturo Rizzoli, Martí Vilanova, Josep Fontbernat i Verdaguer, Ramon Fabregat i Arrufat i A. Coromines.

Tots 17 foren processats el 20 i el 22 de gener del 1927 a París. El seu advocat defensor fou Henri Torrès. Macià se’n va declarar únic responsable i va fer una declaració de principis en nom de tots, basada ens els principis d’independència, democràcia i revolució. Això va donar al procés molt de ressò, de manera que féu conèixer arreu d’Europa el problema de Catalunya i la figura de Francesc Macià, qui assolirà el lideratge del nacionalisme català. Finalment, tant Macià com Garibaldi foren condemnats a sis mesos de presó, i els altres, a un mes i a pagar algunes multes.

Jacint Verdaguer, Canigó (poèma)
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.
Formen son càlzer (calze) escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,
grandiós beire on beu olors l’estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d’aloja que cel davalla.