Solanell – Castellbò

En aquesta pagina trobaràs tracks i rutes per la comarca de l’Alt Urgell, per la zona dels pobles de Castellbò i Solanell. Podràs conèixer el refugi de la Basseta i altres pobles com Sendes i Turbiàs.

 

Castellbò – Solanell – Albet. 18 km, 750 m desnivell positiu
De Castellbò al Ras de Conques tornant per Sant Joan Vell i Turbiàs. 55 km, 2200 m.
De Castellbò al Ras de Conques pujant per Carmeniu i la Basseta i tornant per Solanell i Sendes. 52 km.
De Castellbó al ras de Conques, Santa Magdalena, Sant Joan Erm Vell, la Basseta, Turbiàs. 51 km.
De Canturri al Prat Muntaner i al Refugi de comes de Rubió. 41 km, 1.275 m desnivell positiu.
El prats del riu Albet. 16 km

Castellbò – Solanell – Albet

Agradable ruta matinal què partint del poble de Castellbò (820 m) ens porsta a visitar els pobles de Solanell (1.200 m; en procès de recuperació) i d’Albet (1.180 m). Visites entre veins. Pistes en bon estat per un terreny de solana. Orservacions. Circular

 De Castellbò al Ras de Conques tornant per Sant Joan Vell i Turbiàs

Aquesta és una gran excursió amb el punt de partida al poble de Castellbò. Sortim del poble (820 m) per la pista en direcció Solanell però prenem un trencant  a la dreta que baixa al riu del Quer. Comencen una rampes fortes per las que anem guanyant alçada fins el coll de Creus (1.285 m) i deixem a l’esquerra l’accès al poble deshabitat de Sendes. Seguim puixant fins el coll del Burbre (1.710 m; antenes, girem a l’esquerra i seguim guanyant alçada sense compasió fins els 1.920 m del coll de Ras de Conques. Ara deixarem les pistes per seguir per un corriol que ressegueix collades verdes, perdent alçada fins la collada Solanell. A un altre collada prenem un corriol/camí de fusta que comença a estar invait per la vegetació. L’anem seguint fins que s’obre i baixem ràpidament a la pista del refugi de la Basseta a Santa Magdalena. Remuntem i de seguida la deixem per un corriol balisat amb pedres a la nostre dreta. Arribem al barranc del Forcat i a Sant Joan de l’Erm Vell. Ara ens dirigim cap al refugi de Comes de Rubiò (possibilitat de menjar i dormir) al que casi arribem i anem a buscar el coll de Leix (1.700 m). Prenem un corriol que ha netejat el parc i que suaument ens porta Turbiàs (1.220 m). Ara agafem l’antic camí que ens potarà amb zones tècniques fins la carretra de Castellbò que deixarem per continuar per un nou corriol fins el poble. Observacions: A 1 km de coll de Ras de Conques tenim el refugi de Ras de Conques a on podem menjar i dormir. Font entre el coll de Leix i el de Pou.

 

De Castellbò al Ras de Conques pujant per Carmeniu i la Basseta i tornant per Solanell i Sendes

Altre gran excursió que en aquest cas puja a Carmeniu, coll de Pou, coll de Leix (1.700) i el refugi de la Basseta (1.720 m; menjar i dormir). Baixem cap a l’ermita de Santa Magdalena (1.550 m), remuntem cap el coll de Ras de Conques (1.920 m). Pujem una mica i baixem per corriol la resta del recorregut fins la collada Solanell (1.900 m), el poble de Solanell (1.200 m; en procès de recuperació), el de Sendes (1.265 m; deshabitat) i el de Castellbó (820 m). Observacions: A 1 km de coll de Ras de Conques tenim el refugi de Ras de Conques a on podem menjar i dormir. Font entre el coll de Pou i el de Leix. A l’arribar a Solanell podem seguir pista avall fins Castellbò. El tram entre Solanell i Sendes i entre Sendes i Castellbó es força tècnic.

De Castellbó al ras de Conques, Santa Magdalena, Sant Joan de l’Erm Vell, la Basseta, Turbiàs

Aquesta és una proposta de Xavi Deu, gran coneixedor de la zona. Pujarem de Castellbó (820 m) cap el Ras de Conques (1.920) per pista en bon estat i bones rampes, baixarem a l’ermita de Santa Magdalena (1.550 m), remuntarem la pista però la deixarem per anar a buscar el corriol a Sant Joan de l’Erm Vell, seguirem per pista al refugi de la Basseta (aquest tram es pot escurçar per pista) (1710 m; menjar i dormir). Anirem cap el coll de Leix (1.700 m), prendrem el corriol de Turbiàs (1.220 m) i el camí antic amb trams tècnics fins Castellbò. Observacions: Circular.

El prats del riu Albet

Sortirem de Solanell per la pista que baixa a Castellbò, deixarem a la dreta la pista que puja a les collades i estarem atents a una cruïlla a la dreta que no es veu. Ràpidament es transforma en un camí ben clar que desprès de superar un collet baixa al riu Albet. Remuntem el riu pels prtas creuem un parell de tanques pels cavalls fins trobar una pista ben marcada que prenem a l’esquerra. Aquesta pista ens ha de dur a la carretera que baixa del poble d’Albet a Castellbò. Remuntem fins el poble i prenem una pista que ens permet creuar el mateix rou Albet. Desprès de creuar s’inicia una fort remuntada fins la pista de les collades. La seguim amunt per unes pistes titàniques fins que s’acaba i trobem un corriol que ens permet baixar a Solanell. Observacions: podem començar l’excursió a Castellbò remuntant cap a Solanell fins trobar el track i girar a l’esquerra.

 

Fent el tafaner …

Solanell. Poble que havia quedat deshabitat i què es vol recuperar. La coooperativa Reviure Sonanell us convida a conèixer la historia del poble i el projecte per fer-lo reviure i us invita a participar. http://www.reviuresolanell.com/el-poble/

Turbiàs és un nucli de població del municipi de Montferrer i Castellbò, a l’Alt Urgell. El poble es troba a la carretera que va a Castellbò, passat el poble de Carmeniu, en una petita confluència de barrancs a 1.223 m, al vessant oriental de la Serra Plana. Presideix el poble una notable església del segle XVIII, dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria, amb un campanar de torre amb coberta piramidal, que va ser restaurada al principi dels noranta. Les cases, grisoses i amb teulades de llicorella, s’apinyen sota seu.

Montferrer i Castellbò és un municipi de la comarca de l’Alt Urgell. El cap municipal és el poble de Montferrer. Inclou l’entitat municipal descentralitzada de Vila i Vall de Castellbò, que incloïa l’antiga vila de Castellbò, amb el seu terme. L’actual municipi és el resultat de l’annexió del terme de Castellbò al d’Aravell i Ballestá, canviant la denominació a l’actual i sent Montferrer el cap municipal. El municipi d’Aravell i Bellestar va sorgir arran de la fusió dels municipis d’Aravell, Bellestar i Montferrer.

La història de la vall de Castellbò va íntimament lligada a la del vescomtat a què va donar nom. En la documentació més antiga és anomenada vall de Castell-lleó (Castro Leonis), nom que va conservar fins a mitjan segle XI, en què apareix documentada la forma actual, Castellbò (Castriboni o Castrobono). A part la vila de Castellbò, cap i centre de la vall, el poblament era distribuït en els nuclis següents, habitats almenys des de l’edat mitjana: Sallent, Seix, Albet, Turbiàs, Solanell, Santa Creu, les Eres, Sant Andreu, Carmeniu, Cercèdol, Avellaner, Castellnou, Vilamitjana i Sendes.

El vescomtat de Castellbò fou una jurisdicció feudal del comtat d’Urgell, originada en el vescomtat d’Urgell. Els vescomtes d’Urgell van incorporar el vescomtat de Cerdanya i la jurisdicció resultant va prendre el nom de Castellbò, de la Vall que el 989 els havia donat el comte Borrell II de Barcelona. Pere I vescomte d’Urgell fou el primer a titular-se vescomte de Castellbò el 1126 després de l’enllaç amb Sibil·la, hereva del vescomtat de Cerdanya. Va pledejar amb el Bisbe d’Urgell i l’arbitri del Bisbe d’Elna li fou desfavorable. (1171). Es va casar amb Arnaua, vídua de Bertran de Tarascó, filla d’Arnau de Caboet, i hereva del senyoriu dels Caboet, les vall de Cabó, vall de Sant Joan i valls d’Andorra (per els que eren feudataris del Bisbe d’Urgell), a pesar de l’oposició del bisbe d’Urgell i amb el vistiplau del comte Ermengol VII que va donar el feus del Caboet al fill de Pere I i Arnaua, Arnau, negant-se a reconèixer el millor dret de Bertran (fill del primer matrimoni d’Arnaua, que per sort pels Castellbò va morir solter el 1199). Arnau, fill i successor de Pere I i d’Arnaua que va fer bastir castells i va despertar les suspicàcies del comte i del Bisbe d’Urgell. Arnau va intentar oposar-se a ambdós però el rei Alfons el va obligar a sotmetre’s i a reconèixer al comte Ermengol la sobirania feudal per Castellbò, La Roca d’Aguilar i altres castells. Arnau va simpatitzar amb els albigesos o càtars. Per congraciar-se amb el bisbe d’Urgell, que li tirava en cara les seves simpaties, li va cedir el castell de Masferrer i el va reconèixer com a successor per les terres del Caboet i per Andorra si moria sense fills. Però efectivament no tenia fills i la seva filla Ermessenda era pretesa per Roger Bernat, fill del comte Ramon Roger de Foix. Per això va trencar altre cop amb el bisbe que es va negar a acceptar el matrimoni i va obtenir el suport del comte Ermengol. Arnau, amb suport del comte de Foix, es va revoltar, però fou fet presoner amb el seu futur consogre el 1203. Arnau va haver de comprometre’s a casar-se amb Elisenda, filla del vescomte Guillem de Cardona i neboda del comte Ermengol, a deixar Castellbò i La Roca d’Aguilar als Cardona per cinc anys, a casar el primer fill que tingues amb Miracle, germana d’Ermengol i prometre que no casaria la seva filla amb algú de la família del comte de Foix. Els disturbis que es van produir al comtat amb motiu de la propera mort del comte Ermengol VIII van permetre a Arnau celebrar l’enllaç d’Ermessenda amb Roger Bernat de Foix el 1208. Després del 1209 va participar en la guerra contra Simó de Montfort i en el temps que va seguir a la Batalla de Muret el 1213 el vescomtat va rebre molts refugiats. El 1217 es va sotmetre a l’església i va viure en pau fins a la seva mort el 1226. El vescomtat va passar a la seva filla Ermessenda que només el va sobreviure quatre anys i el 1230 el seu marit Roger Bernat II de Foix va assumir el govern del vescomtat (Bernat Roger I) en nom del seu fill menor Roger I de Castellbò (Roger IV de Foix) fins a la seva mort el 1240.

La solana, el solà o el solell, és la part d’un terreny, normalment muntanyós (orientada al sud a l’hemisferi nord) on hi toca molt el sol. L’orientació solana és la més càlida i lluminosa, la preferida per a mantenir els conreus, principalment els típics mediterranis: vinya, olivera, ametller, ja que totes són espècies amb grans necessitats de llum i que poden suportar les condicions de més sequedat del terreny contraposades a les de l’obaga, que són més ombrívoles i relativament més humides. En ambients mediterranis, les parts solanes són més pobres en vegetació natural, tot i que la flora pot ser molt abundant en espècies heliòfiles, com ho són quasi totes les labiades i moltes de la família de les compostes o Asteraceae i orquidàcies. El pi blanc (Pinus halepensis) domina en les solanes fins a uns 1.000 metres d’altitud. En les solanes situades en clima mediterrani amb pendent superior al 10% hi ha molta erosió, provocada principalment per les tempestes i especialment les de principi d’estiu i la tardor que es produeixen amb la terra molt seca i fàcil d’arrossegar. Molt sovint per aquest motiu la fondària de terra en un solell és molt menor que en una obaga i a vegades queda visible la roca mare. Per aquest motiu, juntament amb el de la menor acumulació d’humitat i més gran evaporació, la vegetació pot tenir un percentatge de recobriment del sòl molt escàs. En la gestió agrícola de les solanes conreades és aconsellable adoptar les tècniques de mínim conreu i incrementar la matèria orgànica que ajuda a retenir aigua i evita en certa manera l’erosió.