Segarra

Aquest és el territori de les excursions i tracks btt per la Segarra de Betetistes dels Pirineus. La Segarra és una comarca de l’interior de Catalunya, la capital de la qual és Cervera. Està situada en un altiplà i la seva extensió històricament era més extensa que l’actual. El clima és continental amb hiverns freds i estius càlids, les pluges oscil·len entre els 350 i 450 mm l’any. La vegetació predominant és els camps de cereals amb clapes de bosc de pins i algun alzinar.

L’altiplà de la Segarra és un altiplà que va dels 450 als 900 metres d’altitud i està situat prop del centre de Catalunya, entremig de la conca del riu Segre (a ponent), la conca del riu Anoia i la conca del riu Llobregat (a llevant tots dos), i per tant a una elevació més alta que les terres circumdants. És una zona deprimida econòmicament i humanament, d’estructura econòmica agrícola (el cultiu predominant és el cereal de secà). Tradicionalment s’ha associat aquest altiplà amb una comarca. La divisió comarcal de 1936 de Catalunya va fixar la comarca administrativa de la Segarra, amb capital a Cervera; aquesta comarca administrativa ocupava el sector central de l’altiplà segarenc, però en va deixar fora la rodalia de Calaf (Alta Segarra), la rodalia de Santa Coloma de Queralt (Baixa Segarra) i la rodalia de Tàrrega i el nord de les Borges Blanques (que va rebre del nom d’Urgell).

El castells de la Segarra I
Els castells de la Segarra II
GR – 170: riu Llobregós i torres i castells d’Ardèvol, Llobera, Vallferosa, Biosca i Ivorra
Volta per Torà i el castell de l’Aguda
La torre de Vallferosa
Segon viatge al centre de Catalunya
La Segarra d’en Riera

 

El castells de la Segarra I

Aquesta es la primera de les rutes per la Segarra amb l’excusa de conèixer els seus castells. Aquesta arriba fins Sanahuja i Ribelles. El punt de sortida és a Les Olugues però podria ser igualment a Guissona o a Sanahuja. Visita els castells de Les Olugues, Malgrat, Castellmeià, Llor, Sanahuja, Ribelles, Les Sitges, Florejacs, Pallargues, L’Aranyó i Montcortès. Observacions: es pot combinar amb la segona ruta de castells de la Segarra.

Els castells de la Segarra II

Aquesta es la segona de les rutes pels castells de la Segarra. Es circula en sentit invers a l’anterior. Aquesta no puja tant al nord però visita el Montfalcó murallat. El punt de sortida és a Cervera; altres punts de sortida alternatius són Guissona o a Sanahuja. Visita els castells de Montcortès, L’Aranyó, Ratera, Pallargues, Florejacs, Les Sitges, Llor, Castellmeià, Malgrat, Les Olugues i Montfalcó murallat. Observacions: es pot combinar amb la primera ruta de castells de la Segarra.

GR – 170: riu Llobregós i torres i castells
d’Ardèvol, Llobera, Vallferosa, Biosca i Ivorra

El recorregut està basat al 99% en el descatalogat GR-170. El GR 170 feia un recorregut circular per la conca del riu Llobregós, des de Torà. Malgrat no estar homologat des de l’any 2003, està molt ben marcat amb les típiques franges blanques i vermelles i alguns pals. Visitarem la torre d’Ardèvol, el castell de LLobera, la torre de Vallferosa, el castell de Biosca (ruïnós) i la torre d’Ivorra. Una bona oportunitat per recorre els territoris de la marca hispànica i algunes de les restes millor conservades i restaurades de les seves edificacions de defensa.

Volta per Torà i el castell de l’Aguda

Ens donem una volta a partir de Torà. Es un recorregut que podem dir força salvatge en el que passem per masies, boscos i pistes en bon estat, passem a prop de la torre de Vallferosa i que culminem amb l’ermita de Santa Maria de l’Aguda i castell de l’Aguda (totalment ruïnós). Observacions: Cal la pena anar ben proveïts d’aigua i menjar perquè no passarem per cap poble en tot el recorregut.

La torre de Vallferosa

L’interès d’aquesta excursió es visitar la torre de Vallferosa. Ens aproximem seguint el camí habitual però en lloc de pujar pel corriol seguim per la pista, donem la volta i arribem a la torre i fem el corriol de baixada. Observacions: Als 22 km del track s’han d’afegir els 10 km que coincideixen l’anada i la tornada.

Segon viatge al centre de Catalunya

En aquesta excursió que té el punt de partida a Torà visitarem un dels centres geogràfics de Catalunya, el que està a prop del Santuari de Pinós. Com a curiositat comentar que la gent de Pinós diu que el centre no és ben bé a on està la rosa dels vents sinó a una fondalada al mateix municipi de Pinós però que com no té vista panoràmica el van posar a dalt del turó. Aprofitarem el viatge per visitar Castellfollit del Riubregós i la seva torre i el seu castell, el monestir de Cellers, Pinós, el santuari de Pinós i la rosa del vents i Claret. Observacions: Baixem a Torà per la trialera pedregosa de l’ermita de Sant Donat.

La Segarra d’en Riera

Aquesta ruta és una proposta de Josep Maria Riera gran amant de la Segarra i és la nostre manera de rendir homenatge a la seva capacitat de guiatge per Catalunya i Espanya. En aquest cas sortim de Santa Coloma de Queralt (de fet a la Conca de Barberà); un punt de sortida alternatiu és Cervera. Passarem per uns 13 pobles de la Segarra. En Riera ens explica que: El relleu és ondulat, a base de turons, valls erosionades i pendents, la vegetació és garriguenca, amb petites extensions d’alzinars, pinars i rouredes, envoltats de conreus de cereals i algunes plantes d’oliveres i ametllers, que el fa un paisatge diferent i d’un atractiu especial. Observacions: sinó pugem a Cervera ens estalviem uns 5 km i uns metres  de desnivell.

 

Fent el tafaner …

Torà és una vila i municipi situat al nord-est de la comarca administrativa de la Segarra. L’any 1968 va quedar annexionat a Torà el territori del terme de Llanera (Solsonès). El 10 de març de 2010 l’ajuntament va votar deixar la comarca de la Segarra i incloure’s a la del Solsonès. En tràmit. El terme municipal comprèn tota la vall de la riera de Llanera fins a la seva confluència amb el riu Llobregós. El terme municipal de Torà el conformen un nucli urbà principal i 7 entitats més de població: Cellers, Claret, Fontanet, Llanera, Sant Serni de Llanera, Vallferosa i l’Aguda. El relleu és força accidentat, amb elevacions suaus que van des dels 430 m fins als 850 m. El 1006, durant una una ràtzia musulmana, fou l’escenari d’una batalla en la qual Ramon Borrell, Bernat Tallaferro, Guifré II de Cerdanya i Ermengol I d’Urgell van derrotar l’exèrcit d’Abd al-Malik al-Muzaffar.

Castell de l’Aguda. Construcció pràcticament desapareguda al punt més elevat de l’Aguda, des d’on es té un domini total de Torà i del seu terme. Només el basament d’una torre testimonia l’emplaçament de l’antic castell de l’Aguda, que avui ocupa una casa unifamiliar moderna, que ha adherit una torre de comunicacions a les poques restes que queden en peus d’aquest castell. El pla d’aquest castell s’estenia de orient a ponent i és només en aquest dos extrems on encara avui es presencia quelcom més que runa i pedres, ja que trobem dos túmuls de tres i quatre metres aproximadament. Aquest castell estava format per filades de petits carreus irregulars de pedra. Les restes ens ajuden a confirmar la importància que tenia l’Aguda a principis de segle XI, degut a la seva estratègica ubicació.

La torre de Vallferosa és una torre de guaita que es troba al lloc de Vallferosa, pertanyent l’actual municipi de Torà, a la comarca de la Segarra. És un monument declarat bé cultural d’interès nacional. Fou construïda vers l’any 970 seguint l’estratègia militar de bastir torres de vigilància en els punts clau conquerits als sarraïns. L’objectiu era construir una línia de fortificacions connectades entre si visualment. Cap a l’any 1000 es construí una altra torre circular envoltant l’antiga a partir de tapieres per reforçar-la. A la part superior encara manté els merlets. És considerada un dels millors exemples de l’arquitectura militar europea del segle X i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcció. L’antiguitat, les dimensions i les característiques en fan una construcció única. Per aquestes rodalies és on es trobava, a l’Alta Edat Mitjana, la major concentració de fortaleses de la regió. Això indicaria que devia ser el centre de la major part de l’activitat a l’època i, també, el punt central de la frontera entre la Catalunya vella i la nova. La torre té 33 m d’alçada. Les espitlleres (l’aparell defensiu estava al quart pis) tenien un sistema inèdit, ja que eren molt grans i estaven protegides per unes fustes que s’unien al front en diagonal i que permetien disparar per damunt i defensar l’edificació pel forat que deixaven a la base, el qual a la vegada es podia tapar amb una altra fusta per tal que el defensor s’hi situés i tingués més possibilitat de tir i de visió. (No tenim constància que aquest sistema d’espitlleres fos en cap altra fortificació). La porta d’accés està ubicada a 10 m del terra. Aquestes fortaleses, pràcticament inexpugnables i indestructibles, només s’habitaven en temps de perill o assetjament per això la seva entrada a certa alçada i normalment a través d’una escala de corda que es retirava una vegada a dins. El cup de la primera planta, ple de runa, continua sent una incògnita. Se li atribueixen diferents funcions: magatzem, presó, cisterna i lloc on hauria d’haver-hi el començament del passadís secret per abastar el castell durant els llargs assetjaments. A la quarta planta queda encara, mig derruït, part del que és l’únic sostre romànic en tota Europa que no ha estat modificat. També en la quarta planta, on hi ha tot el sistema defensiu, s’hi conserva un tram original de l’escala interior que es recolza al sostre i a l’arc que el suporta. També des d’aquí es pot observar amb gran detall la perfecta cúpula amb pedra ben escairada.

No es pot assegurar en quin any se’n va iniciar la construcció, ja que inicialment aquestes fortaleses es construïen amb materials senzills, com ara la fusta o la tàpia, i no era fins que el lloc es considerava estratègicament important i definitiu que se substituïen per pedra o argamassa (en el cas de Vallferosa, encofrats plens de pedra i calç). Basant-nos en l’estudi de l’historiador Bernabé Cabañero i de l’arquitecte José Javier Aguirre, la torre de Vallferosa que avui encara podem veure és el fruit de tres fases constructives:

– Al voltant de l’any 970 es construí una primera torre d’uns 23 m d’alçada.
– Al final del segle X, cap a l’any 990, es féu el recobriment de la primera torre amb una segona torre per a augmentar les possibilitats de fortalesa, visió, defensa, etc. També es va construir un accés directe i independent a la terrassa.
– Ja al segle XI, se’n reformà l’interior i es construïren els merlets.

La Marca Hispànica és la locució que entre el 821 i el 850 fou usada en els Annales regni Francorum (Annals Reials dels Francs) i en els Annales Bertiniani per a designar globalment els territoris i comtats conquerits per Carlemany a l’entorn dels Pirineus per tal de defensar l’Imperi Carolingi de les incursions i ràtzies sarraïnes provinents del califat de Còrdova. Demostrada de manera concloent i definitiva pels historiadors medievalistes la inexistència de cap Marca Hispanica durant l’edat mitjana, més enllà d’un simple recurs literari usat puntualment en els Annales regni Francorum, l’historiador Pierre Vilar conclogué sentenciant que «hom s’adonà fins i tot, finalment, que la “marca hispànica” no havia existit mai!»; així mateix l’historiador català Ramon d’Abadal determinà que hom podia usar la locució marca Hispanica sempre que fos per denominar una zona territorial de l’imperi carolingi que, segles després, donaria lloc a Catalunya, sempre que el seu ús no depassés el segle IX i citant com a punt de trencament l’extinció de la dinastia carolíngia.

El castell d’Ardèvol o torre d’Ardèvol és un edifici del municipi de Pinós i poble d’Ardèvol (Solsonès) declarat bé cultural d’interès nacional. La torre del castell d’Ardèvol és situada al cim d’una petita penya, al centre del poble del mateix nom, al costat de l’església parroquial de Santa Maria. El castell d’Ardèvol, bastit en un lloc elevat, es construiria vers l’any 1000, juntament amb els de Pinós, Vallferosa, Torà, Peracamps, etc., per a controlar el sector oriental de la frontera comtal que el Comtat d’Urgell tenia amb les terres dominades pels musulmans. Inicialment a Ardèvol s’hi construí una torre de planta rectangular que és l’edifici que veiem actualment. Uns segles més tard, tot aprofitant la torre paral·lelepipèdica, es bastí una torre circular que caigué els anys 1930. La torre rectangular té el costat llarg de 8 m i el costat curt de 4,70; un gruix de parets de 150 cm i una alcària d’uns 15 m. el que fa a l’aparell constructiu, els carreus situats als angles, que són els llocs més febles de l’edifici, són grossos, ben treballats i polits. La resta de les pedres del mur són molt poc treballades. En algun cas, foren col·locades inclinades, formant una mena d’opus spicatum. El morter, molt abundant, és compost de calç i fragments de pedretes. La porta és situada a uns 6 m de la base a la façana nord-oest. L’arc és compost d’una vintena de lloses i a la part inferior encara es pot veure la marca de les llates de la cintra que suportaven les lloses quan es féu l’arc. Aquesta porta estaria tapiada mentre existí la torre circular, que tenia la porta d’entrada més amunt. La torre circular que recobria la rectangular tindria un 11 m de diàmetre, segons un pla fet per Puig i Boada l’any 1918 i era feta amb carreus d’uns 25 x 40 cm.

El castell de Llobera és un castell del nucli i municipi de Llobera (Solsonès) declarat bé cultural d’interès nacional. La construcció es dataria vers el segle XIII, amb les arcades i alguna paret dels segles XIV i XV i alguna transformació posterior. El castell es troba a l’extrem nord del municipi, al nucli de Llobera, al cap d’un turó. Situat a l’interior d’una zona fortificada, és de planta rectangular de 15,70 m de longitud i 7,90 m d’amplada. El gruix del mur és d’uns 130 cm. L’alçada actual oscil·la entre els 6 i els 8 m. L’edifici ha tingut nombroses transformacions. El mur de ponent, que es conserva gairebé sencer, ha estat refet en bona part, si bé sembla que els dos angles són els originals. A l’interior hi havia tres arcades d’uns 5 m d’alçada de les quals es conserva la més septentrional. Fa poc encara es conservaven una sala inferior amb tres arcades, un pis superior i unes golfes, coronat tot l’edifici per un teulat de doble vessant. Els carreus de la part original són força ben escairats i tenen unes mides de 25 cm d’alt per 40 o 50 d’ample. La porta principal s’obria a l’extrem migjorn de la façana de llevant amb una amplada de 156 cm i acabada amb un arc de mig punt format per tretze dovelles de 70 cm d’ample. La clau o dovella central era molt estreta. Davant la porta s’estén una esplanada de 49,5 m per 23 m al marge de la qual, i aprofitant en part el límit natural de les roques, hi ha restes d’una muralla que fortificava el castell.

La Torre d’Ivorra és l’única resta visible de l’antic castell medieval d’Ivorra, a la Segarra, bastit cap a l’any 1000. És la torre mestra, que destaca sobre la resta d’edificis amb els seus 20 m d’alçada. Al voltant de la torre va créixer la vila del mateix nom, closa per la muralla que l’envoltava i tancava. És un monument declarat bé cultural d’interès nacional.