Montseny Oest

En aquesta pàgina teniu tracks circulars que tenen el punt de partida a La Garriga, Figaró i Tagamanent, es a dir a poblacions de l’oest del  Montseny, al Vallès Oriental.

La Garriga, Sant Cristòfol, Vallforneres, Pla de la Calma
La Garriga, Figaró, La Garriga; fàcil
La Garriga, Figaró, Arbúcies, Hostalric
El Roc Centelles i les carenes des de La Garriga
Figaro, Aiguafreda, Clot, Tagamanent, Figaró
Tagamanent, Coll Formic, Aiguafreda, Tagamanent
Tagamanent, Aiguafreda, Coll Formic, Sant Segimon, Castell del Brull

La Garriga, Sant Cristòfol, Vallforneres, Pla de la Calma

Sortim de les afores de La Garriga (260 m), al costat d’una fàbrica i botigues de construcció i mobles. Entre dos naus trobem una pista que se enfila cap a l’ermita de Sant Cristòfol (660 m), superem Can Valls, rodegem el Roc Centelles, superem el Vilar d’en Ribes i anem a caure a l’inici del pantà de Vallforneres (620 m). Comencem una dura pujada superant el gran mas que dona nom al pantà, la Casanova de Vallforneres (1.250 m) i arribem al collet del Serrat de la Creu (1.288 m) a on girem a l’esquerra per arribar a la pista del Pla de Calma: la seguim fins la base del Tagamanent (975 m), fem uns metres d’asfalt i anem a buscar una pista que, passant a tocar Can Cuc, va baixant. Pocs metres després de La Rectoria (460 m) ens desviem a l’esquerra i descobrim rampes infernals que ens porten a un coll amb una creu (600 m). Cap a l’esquerra arribem a Sant Cristòfol (660 m) i tornem a La Garriga pel mateix camí. Heu d’afegir 5 km al track.

La Garriga, Figaró, La Garriga

Una excursió sense gaires complicacions perfecte per iniciar-se. Sortim de les afores de La Garriga (260 m), al costat d’una fàbrica i botigues de construcció i mobles. Entre dos naus trobem una pista que se enfila cap a l’ermita de Sant Cristòfol (660 m) que marca el final de la progressiva pujada. Seguim rectes i arribem a un coll amb una creu (600 m), a on trenquem a la dreta per una pista que ens baixa a La Rectoria (460 m) i el Figaró (340 m). Anem a les piscines i amb l’ajuda del track busquem un corriol que va esquivant la via del tren, el riu Congost i la carretera de Vic fins arribar al punt de sortida.

 

 La Garriga, Figaró, Arbúcies, Hostalric

Aquesta és una gran ruta transversal de l’Est del Montseny a l’extrem Oest, a Arbúcies. La ruta es prolonga fins a Hostalric per tal de poder agafar el tren de tornada. Sortim de l’estació de tren de La Garriga i ens dirigim cap al Figaró per un divertit corriol que juga amb la via del tren, el riu i la carretera. Anem cap a Tagamanent a buscar la pista asfaltada que puja cap al castell de Tagamanent (980 m), el Bellver, el Parany i el Pla de la Calma. A Pedres Blanques (1268 m) girem a la dreta i baixem cap al poble de Montseny (540 m; bars i restaurants). De seguida ens enfilem per camins i corriols fins al Coll de Sesferreres (1.150 m, al costat de Sant Marçal) i baixem cap a Arbúcies (300 m; tots els serveis). Quan sembla que ja hauriem de baixar i res mes, el recorregut ens reserva un parell de sorpreses (Ermita de Sant Segimon, Sant Feliu de Buixalleu) i arribem a l’estació d’Hostalric (80 m).

Observacions: També podem arribar amb la RENFE a Figaró però hi ha menys freqüència de pas. L’estació d’Hostalric també té poca freqüència de pas. Demaneu al bar de l’estació perquè pot sortir més a compte recular una estació, fins Maçanet, per guanyar freqüència o per agafar la línia de RENFE la costa.

El Roc Centelles i les carenes des de La Garriga

Sortim de les afores de La Garriga (260 m), al costat d’una fàbrica i botigues de construcció i mobles. Entre dos naus trobem una pista que se enfila cap a l’ermita de Sant Cristòfol (660 m), superem Can Valls i pugem al Roc Centelles (1.000 m). Baixem i prenem les carenes de Can Bosc que ens porten a una pista. La seguim cara avall 50 m i a la corba surt un corriol que seguirem fins la pista del Pla de la Calma, a l’alçada del Parany (1.130 m). Baixem cap a Tagament, prenem la pista cap el Figaró i el corriol cap a La Garriga. El Roc Centelles completa la sèrie de cims del Montseny: Turó de l’Home, Sui, Matagalls i Roc Centelles.
Observacions: Del Roc Centelles fins el Parany has de calcular uns 90 minuts dels quals una bona part són caminant. A canvi, pots arribar al Pla de la Calma sense fer la sifonada de baixar al Pantà de Vallforneres i sortir de les pistes més concorregudes.

Figaró, Aiguafreda, Clot, Tagamanent, Figaró

Sortim de Figaró (340 m) i anem cap a l’ajuntament de Tagamanent esquivant la carretera i després cap a Aiguafreda (acabem rodant un kilòmetre per la carretera de Vic). Comencem remuntant la riera Picamena i directes cap el Clot (925 m) i la pista del Pla de la Calma que ens porta a la base del Tagamanent (975 m) al que pugem al costat de la bici (1.050 m, ermita i antic castell). Tornem a la pista, fem uns metres d’asfalt i anem a buscar una pista que, passant a tocar Can Cuc, ens baixa directes a Figaró passant per La Rectoria. Sense cap complicació tècnica sinó pugem al castell.

Tagamanent, Coll Formic, Aiguafreda, Tagamanent

Sortim del costat de l’Ajuntament i la benzinera de Tagamanent (340 m) i anem a buscar la pista asfaltada que puja al peu del turó del Tagamanent (975 m) i el Pla de la Calma (1.260 m) i la fem tota sencera fins Collformic (1.140 m). Toquem la carretera per agafar una psita a l’esquerra que després d’una curta remuntada ens permet fer una llarga baixada. A l’arribar al Pujol (680 m) ens van trobar que havien tallat la pista amb una porta (altres dies ha estat oberta); per això el track busca com baixar pel corriol que s’intueix i per aquesta raó té aquest estrany dibuix. Sigui com sigui anem a petar a la Riera de Picamena que seguim cap a Aiguafreda. Per evitar la carretera anem a buscar un recorregut per l’altre banda de la via i del tren que exigirà el nostre últim esforç abans de fer un fort descens i creuar la via del tren a les afores del Figaró.
Observacions. Al novembre de 2013 ens vam trobar al propietari del Pujol i ens va insistir, cortès però firmament, de no passar amb bicicleta per aquesta finca.

Tagamanent, Aiguafreda, Coll Formic, Sant Segimon
Castell del Brull

Sortim de Tagamanent (360 m) i ens dirigim cap a Aiguafreda per la pista asfaltada que puja al pla de la Calma però ens desviem a l’esquerra cap a la masia de Cruells (600 m). Arribem a Aiguafreda (400 m), creuem la riera Picamena per un pont i la comencem a remuntar. Prenem la pujada a la masia del Clot, passem a tocar l’ermita de la Mora (970 m) i arribem a la pista del Pla de la Calma (1.140 m). Seguim a la dreta cap a Coll Formic (1.140 m), creuem la carretera i pugem a l’ermita de Sant Segimon (1.220 m). Tornem al collet i agafem la pista cap a la Font de la Pomereta i el poble de Sant Martí del Brull i les restes del seu castell (840 m). Ens dirigim a Aiguafreda pel GR-5.

Serveis per a una aventura autònoma

Aiguafreda. Tots els serveis. Bars i restaurants
La Garriga. Tots els serveis. Bars i restaurants. Estació RENFE. Taller bicis.
Collformic. Bar restaurant 93 884 10 89
Figaró. Bars i restaurants. Estació RENFE
El Brull. Bar restaurant

 

Fent el tafaner …

El Pla de la Calma és un altiplà a la seva part més occidental del massís del Montseny. L’àmplia extensió del Pla de la Calma inclou porcions als municipis del Figaró, Tagamanent, Sant Pere de Vilamajor, La Garriga i Cànoves i Samalús. El Pla de la Calma s’uneix amb els altres dos grans conjunts muntanyosos que configuren el massís: la carena del turó de l’Home (1.706 m) i de les Agudes (1.703 m) i el turó de Matagalls (1.697 m), pels colls de Sant Marçal i de Collformic respectivament, encerclant la conca alta del riu Tordera.

El terreny és format per roques sedimentàries que resulten de la compactació de sediments acumulats per l’erosió de les muntanyes. En són característics els gresos vermellosos que es poden veure a les construccions de la zona, com l’església del Brull o la Torre Roja de Vilamajor. El Pla de la Calma són grans extensions de prats i landa, una formació arbustiva. Tot que de forma natural li correspondria està cobert de boscos, la imatge actual correspon a l’explotació tradicional de la ramaderia i l’agricultura.

Sant Segimon de Montseny. Es troba a 1 230 m, al vessant NW del Matagalls, dins el terme de Viladrau (Osona). Diu la tradició que fou construït a l’indret on féu penitència entre el 516 i el 520 sant Segimon, rei de Borgonya. Consta documentalment el 1290 com a capella feta en una cova. Estigué regida per ermitans i donats dels s. XIV al XVIII. Entre els anys 1640 i 1782 es construïren les edificacions que formen l’actual conjunt de l’església i l’hostatgeria, i s’abandonaren les antigues, adossades al penyal. Fou secularitzat per la desamortització (1837). Era obert del 30 d’abril al dia de Tots Sants. Durant l’hivern els ermitans habitaven a la capella de Santa Maria de l’Erola, prop de Can Gat. Marià Pidelaserra hi residí alguns mesos d’estiu del 1903 i hi pintà la seva famosa sèrie puntillista. No té culte des del 1939. El seu propietari ha aconseguit un permís d’obres de durada infinita per impedir el pas a l’ermita.

El Turó de Tagamanent és una muntanya de 1.056 metres que es troba al municipi de Tagamanent a la comarca del Vallès Oriental. Al seu cim hi ha les restes del Castell de Tagamanent, en un entorn dominat per boscos d’alzinar, pinedes i rodals de roures als torrents. La estratègica situació d’indret fronterer entre el comtat d’Ausona i el comtat de Barcelona li ha valgut la importància històrica i l’interès de comtes i reis per no perdre’n possessió. Era un indret fàcilment defensable doncs els accessos al cim són molt escassos. Les més antigues referències, les dóna el fons històric de l’Arxiu Capitular de Vic: dos documents dels anys 945 i 947, respectivament, esmenten terres i vinyes — deixades a la catedral de Vic pels preveres Nectar i Dacó— que es trobaven «in cornitatu Ausona, in terminio de castro Tagamanent». Sempre ha pertangut al bisbat de Vic i al seu comtat històric; així, consta en la llista de castells ausonencs empenyorats per la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer, l’any 1023, i, més clarament encara, el Castell de Tagamanent encapçala la llista de castells estrictament ausonencs donats en dot pel comte Ramon Berenguer III a la seva filla Maria Roderic, l’octubre de 1107, en casar-se amb el comte Bernat III de Besalú. Tanmateix, des que el rei va tenir-ne el domini directe en el segle XIII, hom tendí a considerar-lo inclòs en la vegueria del Vallès. El 1231, Jaume I l’empenyorava a Ramon Folc de Cardona, pel deute de 2.500 morabatins que els Cardona l’hi havien deixat , i en 1268 el propi Jaume I en reclamà la potestat a Ramon Folc de Cardona. Per fi, l’any 1269 el rei Conqueridor en recobra la total potestat i domini, donant al vescomte de Cardona 15.000 sous. D’ençà, el castell va ésser considerat lloc reial i els reis n’encomanaren la batllia i l’administració a diferents senyors durant el segle XIV i següents.

L’any 1382 el rei Pere el Cerimoniós va vendre el Castell de Tagamanent a Berenguer d’Hostalric, i al setembre de 1463, el castell acredità la seva posició estratègica. A partir del segle XVI desapareix tota informació sobre el castell i els seus castlans, per la qual cosa se suposa que va deixar de tenir cap mena de funció castellera i va acabar enrunat. Dins del perímetre del castell es troba l’església de Santa Maria de Tagamanent coneguda des del 993, què ha patit nombroses agressions i reformes i en la que actualment no es practica culte.

El castell del Brull fou cedit, almenys des de principis del segle XI, a la família vescomtal d’Osona, que més tard prendrà el cognom i títol de Cardona. En desplaçar-se definitivament a Cardona els vescomtes varen vendre el castell i terme del Brull al bisbe i església de Vic per vendes dels anys 1266 i 1271. Del segle XIV en endavant, fins el 1812, els bisbes de Vic es diran senyors i barons del Brull. El castell tenia planta pentagonal amb torres als cinc angles. Ara resta visible la planta i es conserva una cara dels murs i bona part d’una torre.

Per tota la zona del Montseny era conegut el castell del Brull com el castell de les bruixes, doncs era allà on celebraven els seus aquelarres, a diferència d’altres zones on ho havien de celebrar a l’aire lliure i amagades; i això era perquè, segons es deia, les primeres bruixes que habitaren la regió ajudaren amb les seves arts al senyor de la zona a obtenir el seu títol nobiliari, obtenint a canvi immunitat diplomàtica i el castell a la seva disposició per celebrar les reunions. En aquestes reunions les bruixes, com era habitual, feien sacrificis humans i ballaven adorant al Diable, mentre aquest tocava el tamborí i el flabiol i mantenia relacions amb elles, enmig d’una disbauxa tal que permetia escoltar-ho fins i tot des de fora del recinte.

Els senyors del castell, que eren també els comtes de Centelles, juntament amb tots els que hi habitaven, marxaven del castell a altres de les seves residències senyorials les nits en les quals hi havia reunió, doncs temien la presència de les bruixes i del Diable. Els senyors rebien nombroses queixes per part dels seus vassalls i no es trobaven còmodes amb la presència de les bruixes, però havien no només d’acceptar-ho, sinó també defensar-les, ja que, si no respectaven el pacte establert pels seus avantpassats, les bruixes els prendrien el poder atorgat. Succeí llavors un dia de 1619 que una bruixa bellíssima, per tal d’obtenir la gràcia del Diable en la propera reunió, seduí el mossèn de l’església del poble i li’n donà mort, exhibint posteriorment el cadàver com a trofeu a la reunió. El bisbe de Vic, emperò, assabentat d’aquesta acció es desplaçà immediatament cap a Sant Martí del Brull i feu apressar la bruixa per tal de penjar-la, però, no obstant, la comtessa de Centelles, representant als senyors en absència del seu marit, preocupada pels esdeveniments que pogués produir la mort de la bruixa, intercedí per ella i aconseguí almenys un judici.

Aquest es celebrà a la plaça del poble, gràcies a la intervenció del bisbe, que volia servir-se de la pressió que sabia exercirien els habitants del poble, els quals volien aprofitar la seguretat que els proporcionava la presència de l’Església per tal d’expulsar les bruixes del seu poble. I tant fou així que el poble no deixà parlar la defensa de la bruixa i finalment fou condemnada a mort. Els ciutadans volien fins i tot penjar-la allà mateix, però el bisbe ho evità i el càstig es dugué a terme en un lloc secret entre el Brull i Centelles, acabant així amb la vida de la bellesa de les aigües, que era com havien anomenat els habitants a la bruixa després d’haver admirat la seva bellesa. Les altres bruixes, un cop tornà el bisbe a Vic, provocaren la desgràcia de la família de Centelles, que passaren a ser simples pidolaires, i emigraren a llocs més propicis als seus interessos, deixant en pau els habitants de Sant Martí del Brull.