Montseny Oest II

En aquesta pàgina teniu tracks circulars que tenen el punt de partida a Aiguafreda a l’oest del  Montseny, al Vallès oriental.

Aiguafreda, Coll Formic, Sant Segimon, Brull, Aiguafreda
Aiguafreda, Figuera, Clot Perera, Bellit, trialera, Aiguafreda
Aiguafreda, Figuera, Bellit, Aiguafreda
Aiguafreda, Coll Formic, Sant Segimon, Ermita de l’Erola, El Brull, Aiguafreda

Aiguafreda, Coll Formic, Sant Segimon, Brull, Aiguafreda

Sortim d’Aiguafreda (400 m) i pugem cap el Pla de la Calma per la pista del Bellit. Al arribar a dalt (1.250 m) girem a l’esquerra cap a Coll Formic (1.140 m) baixem per la carretera uns metres en direcció al Brull però de seguida ens desviem a la dreta per una pista que puja. Seguim pujant, deixem la pujada a les antenes i al Matagalls a la dreta i seguim. A una corba prendrem a la dreta cap a l’ermita de Sant Segimon (1.300 m). Reculem fins la corba i prenem un camí que s’acabarà convertint en un corriol i de nou en camí pista. Deixarem una font a la dreta i acabarem creuant la carretera a l’alçada de l’ermita d’El Brull (835 m, bar restaurant). La pista i GR ens retornen a Aiguafreda. Hi ha hagut actuacions del Parc Natural del  Montseny als seus voltants per afavorir la ramaderia i la diversificació del paisatge. Els voltants de Sant Segimon i la riera són màgics si fa una mica de sol.

Aiguafreda, Figuera, Clot Perera, Bellit, trialera, Aiguafreda

Sortim d’Aiguafreda i anem remuntant la riera Picamena. Abans del Pont de la Bisbal, en una recta, prenem una pista a la dreta que ens porta a l’Ermita de Sant Isidre (875 m) i per un corriol, una trialera i una cantera abandonada a la gran masia d’El Clot (925 m) que rodegem. Busquem camins per aquesta falda assolellada i ens dirigim al Corral d’en Parera (1.136 m), Can Figuera i el Bellit (1.060 m). Remuntem fins trobar la pista del Pla de la Calma que ens porta a la base del Tagamanent. El GR i el track ens porten a Aiguafreda amb trams tècnics.

Aiguafreda, Figuera, Bellit, Aiguafreda

Sortim de l’estació de tren de Sant Martí de Centelles – Aiguafreda i anem remuntant la riera Picamena. Abans del Pont de la Bisbal, en una recta, prenem una pista a la dreta que ens porta a l’Ermita de Sant Isidre (875 m) i Can Figuera. Deixem la pista i per uns prats anem a Can Parera. Per un camí arribem al Collet Terrés i El Café (1.190 m) a on podem gaudir d’unes vistes espectaculars; som a la pista del Pla de la Calma que seguim un metres per deixar-la abans d’una pujada. Per un camí arribem a Bellit (1.060 m) i per pista ampla tornem a Aiguafreda.
Observacions: Aquesta ha estat la sortida de PROBIKE CLUB JUNIOR del mes d’abril de 2013; tantmateix, la llarga pujada inicial es pot fer monòtona pels més joves. És una opció més fàcil que l’excursió anterior.

Aiguafreda, Coll Formic, Sant Segimon, Ermita de l’Erola, El Brull, Aiguafreda

Una de les variants del costat ponent del Montseny. Pujarem per la riera de Picamena i tirarem pel segon trencant a la dreta per pujar a la masia del Clot (925 m) i trencarem a l’esquerra com si anéssim a l’ermita per arribar al Pla de la Calma. Girarem a l’esquerra fins Coll Formic (1.140 m), travessarem la carretera i anirem cap a Sant Segimon. Justa abans de l’ermita trobem un corriol pel que baixarem a peu uns 30 minuts fins uns castanyers justa abans de l’ermita de l’Erola. Seguim pujats a la bici, baixem a Can Gat, La Sala, unes instal·lacions hípiques i sortim a la carretera que seguim a l’esquerra. La deixem per començar una dura pujada que ens acabarà portant al Brull. Seguim el la pista del GR i fem un petit volt abans d’arribar a Aiguafreda.

 

Serveis per a una aventura autònoma

Aiguafreda. Tots els serveis. Bars i restaurants
La Garriga. Tots els serveis. Bars i restaurants. Estació RENFE. Taller bicis.
Collformic. Bar restaurant 93 884 10 89
Figaró. Bars i restaurants. Estació RENFE
El Brull. Bar restaurant

 

Fent el tafaner …

El Pla de la Calma és un altiplà a la seva part més occidental del massís del Montseny. L’àmplia extensió del Pla de la Calma inclou porcions als municipis del Figaró, Tagamanent, Sant Pere de Vilamajor, La Garriga i Cànoves i Samalús. El Pla de la Calma s’uneix amb els altres dos grans conjunts muntanyosos que configuren el massís: la carena del turó de l’Home (1.706 m) i de les Agudes (1.703 m) i el turó de Matagalls (1.697 m), pels colls de Sant Marçal i de Collformic respectivament, encerclant la conca alta del riu Tordera.

El terreny és format per roques sedimentàries que resulten de la compactació de sediments acumulats per l’erosió de les muntanyes. En són característics els gresos vermellosos que es poden veure a les construccions de la zona, com l’església del Brull o la Torre Roja de Vilamajor. El Pla de la Calma són grans extensions de prats i landa, una formació arbustiva. Tot que de forma natural li correspondria està cobert de boscos, la imatge actual correspon a l’explotació tradicional de la ramaderia i l’agricultura.

Sant Segimon de Montseny. Es troba a 1 230 m, al vessant NW del Matagalls, dins el terme de Viladrau (Osona). Diu la tradició que fou construït a l’indret on féu penitència entre el 516 i el 520 sant Segimon, rei de Borgonya. Consta documentalment el 1290 com a capella feta en una cova. Estigué regida per ermitans i donats dels s. XIV al XVIII. Entre els anys 1640 i 1782 es construïren les edificacions que formen l’actual conjunt de l’església i l’hostatgeria, i s’abandonaren les antigues, adossades al penyal. Fou secularitzat per la desamortització (1837). Era obert del 30 d’abril al dia de Tots Sants. Durant l’hivern els ermitans habitaven a la capella de Santa Maria de l’Erola, prop de Can Gat. Marià Pidelaserra hi residí alguns mesos d’estiu del 1903 i hi pintà la seva famosa sèrie puntillista. No té culte des del 1939. El seu propietari ha aconseguit un permís d’obres de durada infinita per impedir el pas a l’ermita.

El Turó de Tagamanent és una muntanya de 1.056 metres que es troba al municipi de Tagamanent a la comarca del Vallès Oriental. Al seu cim hi ha les restes del Castell de Tagamanent, en un entorn dominat per boscos d’alzinar, pinedes i rodals de roures als torrents. La estratègica situació d’indret fronterer entre el comtat d’Ausona i el comtat de Barcelona li ha valgut la importància històrica i l’interès de comtes i reis per no perdre’n possessió. Era un indret fàcilment defensable doncs els accessos al cim són molt escassos. Les més antigues referències, les dóna el fons històric de l’Arxiu Capitular de Vic: dos documents dels anys 945 i 947, respectivament, esmenten terres i vinyes — deixades a la catedral de Vic pels preveres Nectar i Dacó— que es trobaven «in cornitatu Ausona, in terminio de castro Tagamanent». Sempre ha pertangut al bisbat de Vic i al seu comtat històric; així, consta en la llista de castells ausonencs empenyorats per la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer, l’any 1023, i, més clarament encara, el Castell de Tagamanent encapçala la llista de castells estrictament ausonencs donats en dot pel comte Ramon Berenguer III a la seva filla Maria Roderic, l’octubre de 1107, en casar-se amb el comte Bernat III de Besalú. Tanmateix, des que el rei va tenir-ne el domini directe en el segle XIII, hom tendí a considerar-lo inclòs en la vegueria del Vallès. El 1231, Jaume I l’empenyorava a Ramon Folc de Cardona, pel deute de 2.500 morabatins que els Cardona l’hi havien deixat , i en 1268 el propi Jaume I en reclamà la potestat a Ramon Folc de Cardona. Per fi, l’any 1269 el rei Conqueridor en recobra la total potestat i domini, donant al vescomte de Cardona 15.000 sous. D’ençà, el castell va ésser considerat lloc reial i els reis n’encomanaren la batllia i l’administració a diferents senyors durant el segle XIV i següents.

L’any 1382 el rei Pere el Cerimoniós va vendre el Castell de Tagamanent a Berenguer d’Hostalric, i al setembre de 1463, el castell acredità la seva posició estratègica. A partir del segle XVI desapareix tota informació sobre el castell i els seus castlans, per la qual cosa se suposa que va deixar de tenir cap mena de funció castellera i va acabar enrunat. Dins del perímetre del castell es troba l’església de Santa Maria de Tagamanent coneguda des del 993, què ha patit nombroses agressions i reformes i en la que actualment no es practica culte.