Moianès

En aquesta pàgina trobaràs rutes i tracks btt per la comarca natural del Moianès, a cavall entre el Bages, Osona i el Vallès Oriental.

El castell de Popa, la Sauva Negra i les coves del Toll (35 km, 700 m desnivell positiu)
El castell de Calders i la font de Bellvei (39 km, 850 m desnivell positiu)
La font de la Blada i l’ermita de Sant Julià d’Úixols (44 km, 1.000 m desnivell positiu)
Volta al Moianès (62 km, 1.200 m desnivell positiu)
Cigrons amb cansalada (39 km, 700 m desnivell positiu)
Vedella amb bolets i el castell de Sant Miquel
La Ronda del Moianès (91 km; 2.200 m desnivell positiu)
Moià – Sant Cugat Gavaldons – Muntanyola – Tona – Coves del Toll – Moià (44 km, 1.200 m desnivell positiu)
Missa de vuit 2014: Moià – Postius – Sant Cugat Gavaldons – Muntanyola – Coves del Toll
Misa de vuit 2015: vedella amb bolets
Moia – Montserrat 2015

Altre ruta que travessa el moianès és l’etapa Olost – Moià – la Garriga de la transversal Andorrra – Blanes.

El castell de Popa, la Sauva Negra i les coves del Toll

El disseny original d’aquesta ruta és del Fruitós Tarter de Moià, qui es va iniciar al mon de la travessa en bicicleta amb el mestre Marian i la seva bicicleta ‘sebastiana’. Visitarem alguns dels llocs més emblemàtics de la comarca natural del Moianès utilitzant una bona colla de corriols. Primer anirem a les Esplugues, una masia situada sota una bauma de 15 m d’alçada i 50 m d’amplada. Solament té façana al migdia i la xemeneia de la casa és protegida per la volta massissa. Damunt la riera hi ha un pont de pedra en arcada romànica. Ens dirigim ara cap el Castell de Castellcir, anomenat de La Popa per la forma de vaixell de la roca sobre la que està construït. Data del segle X i està en mal estat degut a l’expoliació que va patir a començament de segle. Hi ha fotografies de l’any 1920 on encara es veia en bon estat. Dalt del castell queden també les restes de l’ermita de Sant Martí. Ara donem quatre voltes per l’Espai d’Interès Natural de la Sauva Negra, arribem a Collsuspina i anem a buscar les Coves de Toll. Ara seguim per un corriol esplèndid al costat del riu i una remuntada que ens apropa a Moià.

 El Castell de Calders i la Font de Bellvei

El disseny original d’aquesta ruta és del Scott Sleigh, un anglès arrelat a Moià. El punt de sortida és la Plaça Colom de Moià (710 m). La primera part és una sèrie continuada de corriols molt difícils de seguir si no és amb el gps, un treball d’investigació de primera línia. Una vegada la Font de Bellvei iniciem la tornada passant per l’urbanització de La Guàrdia, Calders (tots els serveis), la Casa de Colònies de La Ruca i La Moretona. Una excursió inoblidable. Observacions: Un punt de sortida alternatiu pot ser el poble de Calders.

La font de la Blada i l’ermita de Sant Julià d’Úixols

Segona ‘corriolada’ dissenyada per Scott Sleigh amb molta dedicació i investigació. Sortirem de  les quatre carreteres de Moià (700 m) i ens dirigirem cap el aeròdrom, el polígon del Vapor (a on visitem La rentadora de llana) i Castellterçol (serveis + taller de bicicletes a les tardes). Anem cap el coll de Sant Fruitós (780 m) i prenem el track de l’esquerra. Visitem la font de la Blada, sortim a la carretera de Granera – Castellterçol, creuem el track (per on tornarem), Puig de Rosanes (800 m), ermita de Sant Julià d’Úixols (880 m) i baixem al Munt i a Castellterçol. Al coll de Sant Fruitós (780 m) prenem a la dreta i anem cap a La Fábrega (restaurant) i tornem a Moià per el torrent de la Fábrega i la riera de Castellnou. Observacions: Sant Julià d’Úixols, terme municipal de Castellterçol, és una església romànica que fou centre d’una parròquia sufragània (es a dir, una església normalment amb territori i drets quasi parroquials, que depèn d’una parròquia eclesiàstica principal o matriu, en aquest cas de les parròquies de Sant Martí de Granera i més tard de Sant Fruitós de Castellterçol. Es pot retallar si prenem com a punt de sortida i arribada Castellterçol. Altre ‘corriolada’ impressionant.

Volta al Moianès

Aquesta és una bona volta a la comarca del Moianès amb el punt de sortida a Collsuspina. Des de Collsuspina fins l’estany les pistes són amples i en bon estat. Desprès són més pedregoses. Evitar els dies de calor. Si ha plogut podem trobar fang a algunes zones. Sortim de Collsuspina (902 m) i ens dirigim cap el poble de l’Estany (860 m) desprès de superar una sèrie de collets. Anem en direcció al Collet de Sant Pere (940 m) i fem una llarga baixada. Arribem a una pista asfaltada que seguim fins la masia de La Plana (possibilitat de pernocta), molt a prop de Sant Joan d’Oló, girem a l’esquerra i arribem a Cal Cases, baixem a la riera de Mal Rubí (400 m) i comença la pujada, passem per cal Berenguer, la cas de colònies de la Ruca i arribem a les afores del poble de Calders (560 m). Girem cap al Reixac, la gran masia fortificada de la Coma (500 m), coll de la Marfa (670 m), el Pedròs (740 m), La Fàbrega (600 m) i les estivacions del camp d’aviació de Moià. Quan la pista travessa una riera l’abandonem per un corriol amagat a l’esquerra que ens port a les Coves del Toll. Només ens queda la última pujada abans de descendre a Collsuspina

Observacions. Basada en un proposta de rutes btt del Departament de Turisme, Palau Robert. Altre punt de sortida pot ser el poble de l’Estany i el seu monestir.

Cigrons amb cansalada

La motivació evident d’aquesta ruta és anar a  menjar cigrons amb cansalada per acompanyar galtes, peus de porc, botifarra, … a la Fonda Safaja del poble de Sant Quirze de Safaja. Sortirem de Moià cap a Collsuspina i anirem baixant cap a Sant Quirze per corriols orientats per la riera de Castellcir i travessant part de l’Espai d’Interès Natural de la Sauva Negra i la propietat de can Vilardell. Una vegada degustats els cigrons tirem amunt per un corriol a prop de la carretera fins les afores del poble Castellterçol, el polìgon del Vapor, la masia de la Fábrega i Moià.

Vedella amb bolets i el castell de Sant Miquel

Aquesta sortida és una bona excusa per corriolar pel Moianès, menjar vedella amb bolets al Rubell de Monistrol de Calders i visitar el castell de Sant Miquel a Castellterçol.

La Ronda del Moianès

Una volta absolutament pistera pel Moianès, seguint el GR-177 i visitant les poblacions de la comarca (Sant Quirze de Safaja, Castellcir, Collsuspina, L’Estany, Calders, Monistrol de Calders, Granera, i Castellterçol) excepte Moià i Santa maria d’Olò. Com ja coneixem Moià d’altres excursions, aquesta vegada no entrem al poble, i descrivim un cercle que ens permet recorre la ronda en un sol dia, fatigós però brillant, per això hem escollit les variants pisteres. Podem fer esmorzars de forquilla a tots els pobles transformant aquesta ruta en un esdeveniment gastronòmic. Sempre circularem per pistes i camins en bastant bon estat excepte un curt tram poc desprès de Calders.

El punt de sortida pots ser qualsevol del recorregut, nosaltres l’hem situat a Sant Quirze (600 m) perquè és el poble més proper a Barcelona i perquè es pot dormir a la fonda. Ens diriguim cap a Mas Vilardell i l’espai natural protegit de la Sauva negra. Després de superar Castellcir, deixarem a la nostra dreta una masia dedicada a la producció d’aliments ecològics , visitem els voltants de l’ermita de Santa Coloma Sassera i arribarem als 900 m d’altitud de Collsuspina (diversos bars i restaurants). Hem rodat a uns 1.000 m d’altitud i ara baixem a un antic llac dessecat on es troba el poble de l’Estany, el seu monestir romànic i el bar restaurant de Can Grau, famós entre ciclistes i moteros. Després de superar el coll de Sant Pere gaudim d’una baixada molt llarga, travessant masies, boscos i camps de cereals fins que a uns 400 m d’altitud iniciem la remuntada fins al poble de Calders. Poc després , ens enfrontem a la part més tècnica del recorregut (encara que ciclable en la seva totalitat), superem la masia del Reixach i ens dirigim a la masia de la Coma. Després de seguir un camí rural amb asfalt en mal estat arribem a Monistrol de Calders i al bar restaurant, botiga de queviures i carnisseria Rubell, famós per la seva vedella amb bolets. Comencem la pujada al poble de Granera i el seu castell, de nou per un camí rural amb asfalt deficitari. Ara baixem cap a la Sala de Sant Llogari (560 m), una impressionant masia en estat ruïnós, i arribem a Castellterçol i el seu castell de Sant Miquel , després de superar la masia Vilanova i el coll de Sant Fruitós (780 m). La pujada a l’ ermita de Sant Julià d’ Úixols és exigent ( 880 m) . Ara només ens queda planejar i baixar fins a Sant Quirze on podem demanar l’especialitat de la casa , cigrons amb cansalada. Hem gaudit d’una gran jornada de poc més de 90 km , ermites , castells i camps de cereals i molt menjar.

Moià – Sant Cugat Gavaldons – Muntanyola – Tona –
Coves del Toll – Moià

Anirem a buscar l’ermita de Sant Cugat Gavaldons i baixarem cap a Muntanyola. El track fa l’anada i tornada a un bon restaurant de esmorzars de forquilla. Baixem a  cap a Tona complicant-nos la vida travessam un camp de motocros. Bordegem Tona, sortim a la carretera un parell de km i la deixem per l’esquerra. Anirem a buscar marques grogues i blanques una estona per anar remuntant cap a l’urbanització del Puigsagordi, en loc de baixar a Collsuspina pels tres roures utilitzarem la trialera de la llum. A Collsuspina, anirem abuscar els corriol de les coves de Toll i tornarem a Moià passant per l’aeròdrom (a on podem fer una cervesa veient com aterren els avionetes).

Missa de vuit 2014:
Moià – Postius – Sant Cugat Gavaldons – Muntanyola – Coves del Toll

Aquesta ruta és altre creació de Scott Sleigh, amb aquest cas acompanyat del Xavi i d’en Marc. Molt interessant la visita i l’esmorzar a la casa rural de Postius, la pujada a Sant Cugat els corriols de la cova del Toll; ben farcida de corriols i trialeres.

Misa de vuit 2015: vedella amb bolets

Una nova creació de Scott Sleigh pels volts de Moià.

Moià -Montserrat 2015

De Moià a Montserrat per gaudir de la primavera i dels companys.

Serveis per a una aventura autònoma

Sant Joan d’Oló. Fundació La Plana. Allotjament. 938 385 203. funlaplana@gmail.com
Sant Quirze Safaja. Fonda Safaja, Bar restaurant: 93 866 02 52 (especialitat cigrons amb cansalada)
Castellterçol
Hotel restaurant La Violeta. 938 666 497 (lloc per tancar les bicis)
Taller de bicis  de l’Eric Díaz, Exclusive: 654 480 142
Moià. Tots els serveis + botiga bicis
Monistrol de Calders. Bar restaurant Rubell: 93 839 90 03 (especialitat vedella amb bolets). Bar restaurant La Manduca
Muntanyola. a l’urbanització. Bar restaurant Muntanyola. 93 883 02 94 (esmorzars de forquilla)
L’Estany
Bar restaurant Cal Grau 93 830 30 51
Turisme rural cal Sabata: 93 830 31 20; 628 63 84 72
Mas Postius. Turisme rural i esmorçars: 93 889 81 05. www.maspostius.com

Fent el tafaner …

El Moianès és una comarca natural de Catalunya, delimitada per l’altiplà que li dóna nom. La forma un total de deu municipis: Moià, que n’exerceix de capital i dóna nom a la comarca, Castellterçol, Castellcir, Sant Quirze Safaja, Calders, Monistrol de Calders, Santa Maria d’Oló, l’Estany, Granera i Collsuspina.  En el curs dels anys 2003, 2004 i 2005 els plens dels Ajuntaments de nou d’aquests deu municipis van ratificar la demanda de creació d’aquesta comarca, però el municipi de Santa Maria d’Oló, en una consulta popular va optar per continuar al Bages. Aquests municipis pertanyen administrativament a tres comarques administratives diferents: el Bages, Osona i el Vallès Oriental, i per aquesta raó els seus municipis formen actualment un consorci. El gentilici és “moianesenc”, “moianesenca”.

Els habitants del Moianès han desitjat tradicionalment que se’ls considerés comarca administrativa, amb capital a Moià; però en la divisió comarcal de 1936, després d’un primer projecte en què sí que hi era, i en les reformes posteriors de 1988 i 1991, no es va donar aquest rang al Moianès.

La comarca natural del Moianès té quatre espais naturals:
– Parc Natural de St. Llorenç del Munt i l’Obac, on hi formen part Monistrol de Calders amb 328,72 ha. i Granera amb 392,43 ha., i en diversos PEINs (Pla d’Espais d’Interés Natural):
– PEIN Cingles de Bertí que engloba part del terme municipal de St. Quirze de Safaja amb 1478,42 ha.
– PEIN de Gallifa que integra diverses hectàrees de tres municipis: Castellterçol amb 304,28 ha, Granera amb 450,86 ha i St. Quirze de Safaja amb 290,35 ha.
– PEIN del Moianès i la Riera de Muntanyola actualment el més extens.

Les Coves de Toll són unes coves prehistòriques que tenen un total de 1.148 m. de profunditat, la part visitable és de 180.55 m. i té forma de L. Es divideix en dos sectors, la Galeria sud (108 m, zona ocupada per l’home prehistòric) i la galeria est (80,5 m, amb un riu intermitent). És una de les coves prehistòriques d’Europa més rica en fauna del quaternari, durant la glaciació WÜRM: hipopòtam, rinoceront, ós de les cavernes, lleó, hiena, bou primitiu, isard… Restes de foc i uns pocs sílex corresponents al Mosterià ens demostren la presència humana de l’home Neandertal durant el Paleolític Mitjà (entre 100.000 i 40.000 anys d’antiguitat).

La Coma és una masia del nord del terme municipal de Monistrol de Calders, a la comarca del Moianès, tot i que adscrit administrativament a la del Bages. És a prop del límit amb Calders i amb Moià, a la dreta de la riera anomenada la Golarda i a l’esquerra del Torrent de la Baga Cerdana. Es troba als peus, sud-oest, del Serrat de Baiones. Queda a uns tres quilòmetres del seu cap de municipi, Monistrol de Calders, connectada per un camí rural asfaltat en bona part del seu recorregut. Es tracta d’una important masia, gran, de planta quadrada i amb torricons en algun dels angles. Conté una ermita dedicada a la Mare de Déu del Consol. Està força documentada, al llarg de la història. Era una de les masies importants de la seva parròquia, i el seu amo fou en diversos moments al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII batlle del terme.

Sofrí una forta decadència a partir del 1.800, i a mitjan segle XX fou adquirida per un jardiner de Barcelona, que hi instal·là un complex de jardineria que incloïa un projecte de línia de ferrocarril per unir la masia amb el poble (uns tres quilòmetres al sud). Es construí l’estació, al costat del mas, i s’inicià l’excavació de trinxeres i la instal·lació de vies i canvis d’agulles. Hi foren portades dues locomotores i diversos vagons, procedents del tren de Girona a Sant Feliu de Guíxols, que s’acabava de desmantellar, però el cost de la construcció de la resta del traçat, que havia d’incloure un pont de molta envergadura, féu desistir el propietari de continuar l’obra. Actualment roman dempeus, tot i que sense teulada, l’estació i uns 300 metres de vies. També romanen abandonades les instal·lacions de la jardineria, algunes de les quals no arribaren a entrar mai en funcionament.

El Castell de Calders és una fortificació medieval documentat des del 965, tot i que la construcció actual podria datar-se majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó de 471 m d’altitud i encerclat per un antic meandre del Calders. Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders. Aproximadament la meitat de la torre s’ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on se sustentava, es tracta d’una construcció senzilla amb un aparell matusser. Recentment ha estat consolidat la base de la roca amb un mur de totxo. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó. Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s’aixequen les restes d’una construcció posterior al castell dels segles XVII i XVIII, possiblement es tracta d’una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna. Fou seu d’una castlania, després senyoria i més tard, la baronia de Calders, tot i que els titulars no hi degueren viure més enllà del segle XII.

La Sauva Negra  és un Espai d’Interès Natural (PEIN) de dimensions reduïdes (110 hectàrees). A cavall entre el Moianès (Castellcir) i Osona (Balenyà i Centelles), és bàsicament l’obaga de la serra que hi ha entre el Corral de la Rovira i la Casanova del Castell, entre la carena d’aquesta serra, que inclou el Coll de Sauva Negra, el Serrat Rodó i part del Pla de Bruga, i el torrent de Sauva Negra, entre els 750 i els 924 metres d’altitud. És un espai representatiu del paisatge subhumit de l’altiplà del Moianès que acull una mostra significativa de la irradiació extrema d’unitats de vegetació extramediterrànies, destacant la presència relictual, i extremadament singular en aquest territori, de la fageda i altres elements de caràcter eurosibèrià. Així mateix també cal destacar la riquesa faunística d’aquest espai, amb diverses espècies de carnívors.

El castell de Sant Miquel, o de Castellterçol, o Castell Terçol, està situat a migdia de la població, a uns 750 metres del nucli vell de Castellterçol. Fundat pel canonge Terçol, rebé antigament el nom de Castell d’en Terçol, així com el de Castell de Xetmar per haver pertangut a aquest llinatge.

La primera documentació sobre aquest castell és del 898, quan és esmentat el castro de quondam Terciol (castell del difunt Terçol), i el 925 i 940 es repeteix la fórmula, una mica evolucionada: castro Terciolo, i continua en diversos documents dels segles posteriors. El 1007 és esmentada ja la vila de Castellterçol: in Vallense, in Granullarius subteriore, que dicit villa Terciolo. Vers el 1060 apareix com a senyor d’aquest castell la família dels Mir. Tedmar Mir, o Miró, posava l’any 1093 el castell sota l’alt domini del monestir de Santa Maria de l’Estany, mentre que assegurava per a ell i els seus descendents el domini útil del castell i de les seves rendes. Alhora, feia construir la capella de Sant Miquel. Els Tedmar -el nom passà a cognom, abandonant el de Mir- continuaren al capdavant del castell, mentre el cognom evolucionava a Xedmar, Xetmar, Xatmar i Xammar (aquesta darrera forma és la que encara perviu com a cognom actualment). El 1229 s’acabava aquesta situació: el monestir de l’Estany comprava a Ramon Xetmar el total domini del castell pel preu de 20.000 sous. La compra es va completar el 1323, quan els canonges de l’Estany compraven a Jaume el Just tota la jurisdicció alta i baixa, el mer i mixt imperi del castell i terme de Castellteçol, esdevenint així l’abat de l’Estany senyor i baró de Castellterçol. Entre els segles XII i XIV el monestir de l’Estany tingué a Castellterçol una família de castlans, que adoptaren el conom de Castellterçol. Diversos fills d’aquesta família entraren com a canonges a Santa Maria de l’Estany. De tota manera, el castell va anar perdent la seva funció militar i, tot i continuar sent el centre del terme de Castellterçol, va esdevenir una masoveria, i les terres i la ferreria que posseïa, arrendades a persones del terme.

Malgrat les moltes transformacions al llarg dels segles, a la part baixa de l’edifici que hom anomena encara el Castell es veuen uns fragments de murs antic, amb espitlleres, així com la capella del castell, d’origen romànic, situada al costat sud-est del castell: la capella de Sant Miquel. L’edifici principal del castell és un bastiment de planta quasi rectangular (13,9 x 10,5 m²), amb uns murs d’un gruix d’1,3 m. Els murs originals conservats fan una alçada de 4,2 metres, llevat de la nord, que arriba als 10 m. Els carreus són grossos, escairats, tot i que en bastants llocs han rebut substitucions i modificacions. La distribució interior d’aquest edifici no es pot conèixer, a causa de les moltes modificacions sofertes amb el pas dels segles. Aquesta construcció està inclosa en un recinte exterior pentagonal, el pany més llarg del qual fa uns 30 metres. El gruix dels murs va dels 80 centímetres al metre. A la part inferior del mur exterior hi ha nombroses sageteres, en alguns llocs disposades en dues rengleres, i en tot el sector septentrional es conserva el fossar, de força profunditat i amplada. El costat de migdia és el que va ser habilitat com a mas quan el castell va perdre la seva funció militar. Hi ha una porta del segle XVI, i una torre rodona aproximadament de la mateixa època que en substituí una d’anterior, romànica, de planta quadrada.

El castell de Granera és un castell medieval majoritàriament del segle XI, amb elements de castell roquer probablement anteriors, bastit en el cim del turó que rep el mateix nom del castell. El castell de Granera es conserva en part, ja que ha estat consolidat i en part refet pels seus actuals propietaris. Té una planta irregular, adaptada al relleu de la roca on és assentat, amb elements constructius molt interessants, com uns arcs en gradació fets per tal de sostenir el mur en la irregularitat de la roca que en fa de basament. L’aparell dels murs és fet de carreus regulars rejuntants amb molt de morter de calç, però conserva fragments, a la part de ponent, d’obra més antiga, amb paraments d’opus spicatum. La part llevantina, on hi ha l’arc d’entrada, sembla obra del segle XIV, però en el sector nord-occidental hi ha força mostres de segles anteriors. Les restes de l’interior remeten a un castell renovat ja a l’edat moderna, en la qual destaca la capella de Santa Maria, ja del segle XVII, tot i que té una part del parament possiblement romànic. Malgrat tot, l’estat ruïnós s’estén a tot el conjunt del castell. A la dècada dels setanta del segle XX, es féu un intent de reconstrucció, per tal de dedicar el conjunt a hostatgeria, però no va prosperar. Tanmateix, es va refer una part del sector nord. Tot i que el castell és actualment (2011) de propietat particular diferent dels hereus històrics del castell, com tots els castells del país està protegit genèricament com a Bé Cultural d’Interès Nacional per un Decret del 22 d’abril del 1949, publicat al BOE del 5 de maig d’aquell mateix any.

El castell de Castellcir, anomenat castell de la Popa per la forma de vaixell de la roca sobre la que està construït nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular. Monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d’Interès Nacional. Data del segle X i està en mal estat degut a l’expoliació que va patir a començament del segle XX. Hi ha fotografies de l’any 1920 on encara es veia en bon estat. Dalt del castell queden també les restes de l’ermita de Sant Martí.Documentat des de l’any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir – el Tenes . Ben aviat els Castellcir començaren a forjar una fama de bel·licosos, que s’estén al llarg de la seva història. El castell de Popa ha pertangut a la mateixa família, sempre per transmissió directa, a través d’enllaços matrimonials. Els títols, però, anaren variant: comtes de Llar, barons de Maldà, marquesos de Castellbell… Finalment, el 1942 Enric Torelló i Cendra el comprà al seu propietari, Salvador de Vilallonga i de Càrcer, marquès de Castellbell, pare de José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca.