Meridià Verd

L’any 2000 se celebrava el 200 aniversari d’un fet d’una importància cabdal per al progrés científic i econòmic del mon occidental: la presentació oficial, el 1799, del Sistema Mètric Decimal. Aquest sistema es basava en la longitud del metre, que es va determinar mitjançant l’amidament del meridià Dunkerke – París – Masnou, des del nord-oest de França fins a Catalunya.

Una de les celebracions va consistir en la creació d’una ruta de llarg recorregut per terres franceses i catalanes, que es va denominar Meridià Verd, i que segueix el més acuradament possible un dels primers meridians terrestres de referència al món occidental. La ruta catalana del Meridià Verd comença al coll de Pal, es pot accedir des del vessant francès dels Pirineus, concretament des dels Banys de la Presta, per no haver de repetir el recorregut de pujada i baixada com passaria si s’accedís al coll des del vessant sud. Molt a prop del coll de Pal hi ha el refugi bivac de Costabona (18 places) de la FEEC.

Aquesta travessa és l’adaptació para btt feta per Manuel Amigo i Probike l’any 2005 del meridià Verd original. Comença a Ribes de Freser i finalitza a Ocata.

 

Fitxa tècnica
Punt de sortida: Ribes de Freser. Punt d’arribada: Ocata (Masnou)
Distància: 195 km
Altura màxima: 1650 m. Altura mínima: 0 m
Desnivell acumulat: 4.900 m
Exigència física: Extrem 1 dia; esport 2 dies; turista 3 dies. Dificultat tècnica: Cap remarcable
Observacions: Millor d’octubre a juny

 

Breu introducció al Meridià Verd ( per Josep Mª Jerez)

A la torre del Rellotge del moll de Pescadors de Barcelona, on hi havia l’antic far que va ser un dels punts geodèsics, hi ha una placa commemorativa. Es dóna la circumstància que la torre és el punt de creuament de les línies que prolonguen l’avinguda del Paral·lel i l’avinguda de la Meridiana (meridià).

Al centre de la plaça de les Glòries de Barcelona hi havia un monument d’acer de 35 metres de llarg que representa a escala el perfil terrestre del meridià. A la platja d’Ocata del Masnou hi ha un monòlit commemoratiu a pocs metres del mar. Als banys de la Presta, a la capçalera del riu Tec, al Vallespir, a sota d’un magnífic i centenari exemplar de freixe hi ha un monòlit que commemora la senyalització del Meridià Verd.

L’any 1998 i posteriors es va commemorar el 200 aniversari de la decisió de crear el METRE. Per a determinar la mida que aquest havia de fer es va decidir amidar la longitud d’una part de l’arc d’un meridià terrestre, concretament el 002º20’14”, llavors denominat meridià 0, o de París, amb inici a Dunkerque i final a Barcelona, en realitat el final és al Masnou. És evident que abans de prendre aquesta decisió les corts franceses van valorar diferents possibilitats i diferents maneres d’aconseguir la determinació de la nova mesura (“metre” del grec “metron”), i finalment es van decidir per aquesta solució. Però la idea de crear el que després es diria “Sistema Mètric Decimal” ja tenia uns quants anys, ja que, a finals del segle anterior, concretament en el 1670, el vicari de la parròquia de Sant Pau de Lió, Gabriel Montou, ja va llençar la idea d’una mesura universal, única i basada en la naturalesa, concretament va proposar un sistema decimal de mesura basada en la longitud de l’arc de meridià, corresponent a un angle d’un minut.

Però a l’hora de cercar antecedents a aquestes decisions caldrà tenir en compte l’aportació del monjo benedictí Gerbert d’Orlhac, que va esdevenir Papa amb el denominació de Silvestre II. La seva aportació, ja en el segle X, va ser la assumpció i difusió de la xifra zero en el sistema numèric d’Europa. És evident que aquesta aportació no estava intencionadament relacionada amb la determinació de la longitud del metre, però si que es pot dir que va facilitar, vuit segles després, que els matemàtics disposessin d’uns coneixements que els havien de permetre fer realitat els amidaments. De la mateixa manera, per exemple, que sense aquesta aportació, un mil·leni després, el sistema binari (1-0), que és el que regeix les intimitats en les programes d’informàtica, allò que mou el món avui dia, tampoc hauria estat possible. Cal esmentar que Gerbert d’Orlhac (938 -1003), va néixer a Auvergne, Aquitània, i va ser monjo al monestir de Saint-Géraud d’Orlhac, però es va formar com a matemàtic, astrònom, etc. a les nostres contrades (estudià a Vic, Ripoll i a Barcelona) gràcies a les relacions que llavors existien a casa nostra amb la cultura àrab, la veritable introductora de la xifra zero i de molts altres conceptes, com els relacionats amb l’agricultura, la medicina, etc.

La ruta del Meridià Verd

L’any 2000 diverses entitats cíviques franceses i catalanes, amb el suport de les administracions d’ambdós països, van organitzar una sèrie d’activitats per commemorar els 200 anys de l’establiment del Sistema Mètric Decimal i l’amidament de la longitud del meridià Dunkerque-París-Barcelona. Entre els actes realitzats cal destacar la plantada de milers d’arbres al llarg d’aquesta línia imaginària a França i una sèrie d’excursions efectuades pel Centre Excursionista de Catalunya als punts més significatius de la geografia dels Països catalans que van servir de vèrtex geodèsic en l’amidament, amb la col·locació de plaques commemoratives en diferents indrets (castell de Montjuïc, torre del Rellotge del moll de Pescadors i a la seu del CEC a Barcelona, a Alella, a Tarragona, al cim del Puigsacalm, etc.). Vegeu el núm. 797, febrer 1995, de la revista “Muntanya” del CEC. Per tal de donar una projecció de futur a aquesta efemèrides i una perspectiva de retrobament amb la natura al meridià, es va acordar rebatejar-lo com a Meridià Verd. Una de les propostes efectuades va ser condicionar i marcar una ruta que s’ajusti al màxim possible al traçat de l’històric meridià de París i que s’integri a la xarxa d’itineraris excursionistes del país.

Orígens històrics

Actualment per a mesurar longituds s’utilitza el metre i els seus divisors, els decímetres, els centímetres i els mil·límetres. La familiaritat d’aquestes unitats dóna la impressió que han existit sempre, però només 200 anys endarrera la paraula metre no tenia cap significat. Efectivament, amb la llei de 10 de desembre de 1799 neix el metre que coneixem, però, d’on prové la seva longitud? La història de la determinació d’aquesta distància és tan complexa com apassionant i una part important d’ella va passar en terres catalanes.

Antigament per mesurar s’utilitzaven altres unitats com la vara, la cana o el destre, que tenien longituds diferents segons el lloc geogràfic; així, per exemple, la cana de Barcelona era diferent a la cana de Puigcerdà o a la del Roselló. Davant d’aquesta disbauxa d’unitats de mesura, per part dels governs i monarquies de diferents països es van fer diversos intents d’unificació.
Els avenços científics del segle XVIII, especialment en el camp de la geografia, l’òptica, la geometria i l’astronomia, van motivar el plantejament seriós del problema de cercar una unitat de mesura universal basada en una dimensió geogràfica, com pot ser el meridià terrestre. Tot començà el març de 1790. En el marc dels canvis radicals que els revolucionaris francesos volien introduir a les lleis i costums de l’ancién régime, un bisbe, Carlos Mauricio de Talleyrand, realitzà davant l’Assemblea Nacional francesa una proposició veritablement revolucionària. Repetidament s’havia demanat a França la unificació i control estatal de les peses i mesures que s’utilitzaven en ciutats i territoris de la nació. Els abusos i escàndols, més que la pròpia diversitat de les mesures, feien insuportable un sistema metrològic caòtic, però solament una revolució podia canviar el vell ordre feudal en que se suportava. Talleyrand, hàbil polític, s’assegurà l’èxit de la seva iniciativa proposant un sistema metrològic completament nou, en el qual un patró fonamentat en la naturalesa, per no ser de cap, podria ser acceptada per totes les nacions, i especialment per Anglaterra, i convertir-se així en una mesura universal. El patró elegit, ja proposat sense èxit per científics i economistes des de feia més d’un segle, era la longitud d’un pèndul que oscil·lés en intervals d’un segon de temps a la latitud de 45 graus.

La iniciativa fou efectivament aprovada per l’Assemblea Nacional un 8 de maig de 1790 i Lluís XVI invità formalment el rei d’Anglaterra a col·laborar en la determinació de la nova mesura. Anglaterra no va respondre. França quedava sola en el seu intent de crear la mesura universal i va intentar un altre camí. Un 19 de març de 1791, l’Acadèmia de Ciències de París proposà la substitució del pèndul per una altra mesura treta de la naturalesa. El metre, si s’acceptava la nova proposta, seria la deumilionèsima part del quadrant d’un meridià terrestre. El 26 de març l’Assemblea Nacional aprovà el canvi i el projecte d’amidament presentat per l’acadèmia, que incloïa un pla de treball en el qual participarien quasi tots els membres de la institució. La nova unitat es diria METRE (del grec métron, que vol dir mesura) i es dividiria en fraccions decimals: el decímetre (la desena part del metre), el centímetre (la centèsima part del metre) i el mil·límetre (la mil·lèsima part del metre). Davant la impossibilitat d’amidar tot un quart de meridià, des del pol nord a l’equador, la solució era amidar-ne un tros i calcular matemàticament el valor del total. L’arc de meridià triat en la proposta de l’acadèmia va ser el comprès entre Dunkerque, prop del mar del Nord, i Barcelona, a la costa mediterrània de la península ibèrica.

Perquè Barcelona?

L’informe del 19 de març s’estén abundosament sobre la conveniència de situar l’extrem inferior de l’arc a Barcelona. Les raons són científiques: si es triava com a meridià base el que passava per l’observatori de París, repetidament amidat ja en territori francès des de feia més d’un segle, els dos extrems haurien d’estar al nivell del mar, i el meridià de París tocava el mar a Barcelona. Barcelona, a més, estava el suficientment allunyada dels Pirineus com perquè la massa d’aquests no afectés la direcció de la vertical, a l’hora de determinar la latitud de l’extrem inferior de l’arc. El punt mitjà de l’arc, finalment, se situaria més a prop del paral·lel 45 que si la mesura es limitava solament a territori francès i això comportaria avantatges en el càlcul matemàtic del total.

Però, com fins i tot van denunciar alguns científics importants, aquestes raons no eren més que justificacions ad-hoc d’una elecció del patró poc científica. Els errors que es podien esperar d’una operació tan complexa com l’amidament exacte d’una distància de prop de mil quilòmetres feia utòpica la pretesa exactitud del nou patró. Hi havia raons extracientífiques darrere la decisió presa. Com s’indicà en diverses publicacions, l’operació amagava un intent de l’Acadèmia de Ciències per a fer valer la seva utilitat a la nació en temps que es plantejava la seva dissolució com a residu classista del vell règim. Un altra utilitat de l’arc proposat degué ser apreciada pels promotors de la mesura universal: incloure Barcelona internacionalitzaria la nova mesura, que ja no seria solament francesa. El regne d’Espanya, important en el concert europeu a falta d’Anglaterra, participaria des del principi en l’operació. La decisió estava presa. El 30 de març de 1791, un Lluís XVI pràcticament desposseït de tot poder, sancionà amb la seva signatura el projecte de l’Acadèmia de Ciències i s’encarregà als topògrafs Pierre François André Méchain i Jean Baptiste Delambre de dur a terme l’amidament del meridià. Els dos savis es van repartir la feina: Delambre es va quedar la part del nord de Dunkerque fins a Rodez i la resta fins a Barcelona va quedar assignada a Méchain.

La tècnica a emprar seria la de la triangulació geodèsica. Es traçaria una cadena de triangles, els vèrtexs dels quals serien muntanyes situades al llarg del meridià i se’n calcularia les dimensions a partir de l’amidament de dues “bases” o longituds d’entre 6 i 10 km, curosament amidades per mitjà de regles ajustades sobre la mesura del patró més perfecte que existia a França: l’anomenada “toesa de l’acadèmia” que materialitzava la longitud de la toesa, o mida nacional francesa fins a l’adopció del metre. S’havien, doncs, de decidir els vèrtexs dels triangles, pujar als cims de les muntanyes i amidar des d’elles els angles que formaven els cims veïns. Méchain decidí començar per la part espanyola. El 22 d’abril de 1792 se sol·licità la col·laboració de Carles IV, rei d’Espanya, que acceptà i assignà a l’operació dos matemàtics civils: José Chaix, vicedirector de l’observatori de Madrid, i Juan de Peñalver. A ells s’unirien els mariners José González, capità a més del bergantí “Corzo”, també posat a disposició dels científics, i els oficials Francisco Planes, Miguel Bueno i Miguel Alvarez.

L’amidament en els Països Catalans

Méchain arribà a Barcelona el 10 de juliol de 1792. Es trobà amb González i junts establiren el pla de treball. Es triaren les muntanyes entre Barcelona i els Pirineus que serien els vèrtexs dels triangles catalans i es discutí un nou projecte que els espanyols proposaren a l’astrònom francès: Si l’arc acabés a Mallorca en lloc de fer-ho a Barcelona, la seva meitat estaria situada més exactament sobre el paral·lel 45. D’acceptar-se la proposta s’hauria de baixar cap al sud per a triar muntanyes adequades per a traçar nous triangles, i passar a Mallorca per a trobar les muntanyes des de les quals es veiessin els cims de la carena costera catalana, a més de realitzar una triangulació interna de les illes Balears. La idea del perllongament de l’arc fins a les Balears, i més concretament, fins a la petita illa de Cabrera no era original de Méchain ni de González. L’havia proposat ja, a l’inici dels treballs a França, el mariner i astrònom José de Mendoza, que era a París i s’havia unit als membres de l’acadèmia que preparaven el naixement del nou sistema mètric.

Méchain arribà a Espanya sense autorització per a portar a terme aquest perllongament, però la va rebre, en carta de la Convenció Nacional francesa, cap al 27 de octubre de 1792. Fins a aquell moment francesos i espanyols ja havien reconegut i començat a amidar els triangles que se suportaven en els cims del pic de Calmelles, Mare de Déu del Mont, Puigsacalm, Rocacorba, puig Rodó, Matagalls, Montserrat, Mont Mates, Vallvidrera, o Santa Creu de l’Olorde i Montjuïc, l’estació més meridional de la primera de les cadenes projectades, ja als afores de Barcelona, en la qual Méchain acabaria l’amidament d’angles el 29 d’octubre. Méchain començà a determinar l’azimut d’un dels costats de l’últim triangle de la cadena i la latitud d’un punt, en el fossat del castell de Montjuïc, que seria l’extrem meridional de l’arc previst. Després dels primers amidaments d’azimut i latitud, tornà amb González, convertit en virtual director d’operacions per part espanyola, i la resta dels científics, a les estacions del nord per a concloure l’amidament definitiu dels angles entre els vèrtexs dels triangles establerts.

Retornats tots els expedicionaris a Barcelona, ja el desembre de 1792, González passà a Mallorca amb el Corzo per a reconèixer les muntanyes i enllumenar reverbers (una combinació de miralls i foc) als seus cims, amb l’objecte que Méchain comprovés si era possible l’amidament d’un gran triangle sobre el mar, operació abans mai realitzada. Des del cim del puig Major de Mallorca, la nit del 16 de desembre, González va encendre un reverber orientat a Montjuïc, que Méchain va percebre amb el seu telescopi però no amb les ulleres del seu instrument d’amidar angles, el cercle de Borda. Méchain decidí que, amb els instruments que disposa, no era possible la unió geodèsica de les Balears amb la carena costera catalana, al nord de Barcelona. L’astrònom va concloure les operacions de determinació de la latitud de Montjuïc i es preparà per a tornar al nord, passar a França i unir la cadena de triangles espanyola amb les estacions de l’altre costat de la frontera.
Però un esdeveniment imprevist alterarà els seus plans. El 21 de gener de 1793 Lluís XVI era guillotinat a París i corrien vents de guerra entre França i Espanya. El capità general de Catalunya li va permetre seguir les seves operacions en terres catalanes però li prohibí apropar-se a la frontera per tal que les seves activitats als cims de les muntanyes no poguessin interpretar-se com a tasques d’informació i espionatge. Reduït a la inactivitat, Méchain utilitzà el seu oci realitzant diverses observacions astronòmiques, com l’eclipsi de lluna del 25 de febrer de 1793 i visitant alguns intel·lectuals catalans, mentre enviava un dels seus col·laboradors de confiança, Tranchot, enginyer geògraf, a les muntanyes del sud per a cercar llocs més propicis a la unió amb les Balears. Va ser en el decurs d’una d’aquestes visites, a la finca d’un metge, possiblement Francesc Santpons i Roca, per a observar el funcionament d’una màquina hidràulica, quan va tenir un greu accident que l’obligà a romandre al llit durant cinc mesos.

La guerra amb França, que es declarà el 7 de març, seguia en el seu apogeu, malgrat això, Méchain aconseguí permís per a acabar les estacions frontereres però no per a tornar a França; entretant Tranchot, arriscant la seva vida, creuà la frontera per a preparar les estacions de les veïnes muntanyes franceses que connectarien les triangulacions dels dos països. El 3 de novembre de 1793, els darrers amidament angulars en terres catalanes eren acabats. En aquest mateix any, amb l’amidament definitiu encara per precisar, es construí un patró provisional que donava la mesura del metro a partir de dades geodèsiques incompletes. Dos anys després, el 1795 França adoptà oficialment el sistema de mesures basat en el metre.

De retorn a Barcelona i davant la impossibilitat de tornar al seu país, impedit també d’accedir al fort de Montjuïc, zona militar en temps de guerra, Méchain es va entretenir calculant la latitud de la terrassa de la seva habitació a la fonda on s’hostatjava, anomenada Fontana d’Or, situada al carrer Escudellers. Per mitjà d’una petita cadena de triangles geodèsics, pretenia unir-la al seu primer punt d’observació a Montjuïc i comprovar així la latitud anteriorment determinada. La discrepància entre les dues determinacions, d’ aproximadament 3 segons d’arc, no comunicada per Méchain a la comissió que realitzaria posteriorment els càlculs del meridià, seria motiu de crítiques a la tasca de l’astrònom.

A finals del 1794, el nomenament d’un nou capità general més favorable, va permetre a Méchain abandonar Catalunya rumb a Itàlia, des d’on retornà a França. L’astrònom es va aturar a Marsella, on va romandre durant mig any amb diverses excuses. Des d’allí, i sense tornar a París, commogut per la revolució i el terror, es dirigí a la part francesa dels Pirineus per acabar la cadena de triangles. En els amidaments des dels cims del puig de Calmelles i el Puy de l’Estella, última estació a Espanya i primera a França, fins a Rodez triga quasi tres anys, entre constants peticions i reclamacions dels seus companys d’operació que eren a París. Delambre mateix, acabada la base que havia d’amidar a Melun, prop de París, va haver de viatjar al sud per a encarregar-se de l’amidament d’una base de comprovació a Perpinyà que, amb la ja amidada, constituïa la peça clau per al càlcul de la longitud dels costats dels triangles geodèsics i la seva projecció sobre el meridià.

A l’informe de Van Swinden, no obstant, no es donen per tancades les operacions empreses a Catalunya. Recordant els plans de Méchain per a estendre els amidaments fins a Cabrera, va concloure el seu relat sobre les operacions a la part sud de l’arc de meridià amb unes paraules profètiques: “…Esperem que circumstàncies favorables permetran executar un dia el que fins ara no s’ha pogut fer.”

Aquestes circumstàncies es van donar en el 1802. A les actes del Bureau des Longitudes, l’organisme francès encarregat de l’astronomia i la geodèsia, del dia 31 d’agost de 1802, es recull la notícia que un dels seus membres, sorprenentment no identificat, proposa continuar les operacions geodèsiques a Espanya. Méchain, en aquell moment capitain concierge o responsable de l’observatori de París, va ser invitat a donar el seu parer. Fruit de tot això fou un informe al ministre de l’interior, amb un pla de treball precís, en el qual es proposava arribar amb la triangulació fins a Eivissa, tot baixant per les muntanyes catalanes fins a Tortosa per a trobar punts des dels quals es pogués percebre aquesta illa. La utilitat de l’operació es defensa amb arguments matemàtics orientats a obtenir una major exactitud en la determinació del metre, ja que s’amidaria el metre definitiu tot eliminant els artificis matemàtics a que s’havia hagut de recórrer degut a l’imperfecte coneixement que es disposava sobre l’aplatament de la Terra. Al mateix temps, i malgrat les reticències d’altres astrònoms que preferien algú més jove, reclamà per a si mateix el lloc de cap de l’expedició.

El 13 d’octubre de 1802 Méchain va rebre l’ordre de viatjar a Barcelona i les Balears. Se sol·licità al rei d’Espanya el permís i la col·laboració i s’aportaren els fons i el personal necessari. Obtingut l’acord del govern espanyol, que nomenà per a acompanyar els francesos un oficial de marina, Pascual Enrile i de nou a José Chaix, Méchain es preparà per a viatjar a Barcelona. El 5 de maig de 1803, després d’un agradable viatge, arribà a la ciutat Comtal amb tres acompanyants i es disposà a complimentar el capità general de Catalunya, el Conde de Santa Clara.

Si en el primer viatge tot havien estat facilitats, en aquest tot eren demores. El capità general no havia rebut ordres de Madrid; el vaixell promès, al comandament de l’oficial Enrile, estava parat a Cartagena i el temps favorable per a les observacions sobre el mar, abans que els calors de l’estiu les fessin impossibles, passava inexorablement. Un Méchain desesperat escriví al seu ambaixador a Madrid perquè agilités les autoritzacions de la cort i mentre, amb autorització del capità general, davallà per la costa per a reconèixer les muntanyes més favorables. El 17 d’agost de 1803 observà des de Tortosa un eclipsi de Sol. Una rera l’altra va anar pujant a les muntanyes més altes del sud de Catalunya amb l’esperança de veure des d’elles les illes. Mancat de mitjans per anar a les illes, començà amb els seus col·laboradors una sèrie d’amidament de triangles durant els mesos de setembre i octubre de 1803. Des del Montsià, al sud de l’Ebre, passà a Llaberia, al nord de Tortosa i des d’aquest lloc a Sant Joan, prop d’Altafulla, al puig de la Morella, en el massís del Garraf i, per fi, al cim de Montserrat ja utilitzat, que amb l’estació del Mont Alegre de Matas, permetia unir aquesta nova cadena de triangles amb l’amidada el 1792.

Entretant, el vaixell d’Enrile, que s’apropava a Barcelona, va ser desviat a Menorca per a guardar una quarantena davant el temor que hagués entrat en contacte amb altres vaixells infectats de febre groga. Méchain intentà sense èxit aconseguir un altre vaixell. Chaix, cansat i reclamat per assumptes a Madrid, l’abandonà i l’astrònom francès acceptà la col·laboració d’un frare professor de matemàtiques barcelonès, Agustí Canelles i Carreres i d’un noble valencià, astrònom aficionat, Faust Vallés i Vega, XII baró de la Pobla Tornesa i la Serra d’en Galceran. Reduït a la inacció, Méchain decidí prosseguir cap al sud, cap al Regne de València, per a determinar si des de les seves muntanyes era més fàcil la visió de les illes. Amb el baró de la Pobla Tornesa pujà a una de les seves propietats, el massís del Desert de les Palmes, al nord de Castelló, des del qual sovint es veu Eivissa. Amb el baró reposà a les seves cases pairals de Pobla Tornesa i Castelló fins que se li comunicà la disposició d’un altre vaixell. Tornà a Barcelona i el 8 de gener de 1804 embarcà cap a Eivissa, on aconseguí arribar, després d’una complicada travessia plena d’aventures, el dia 15.

En pujar a les muntanyes d’Eivissa comprovà la dificultat de veure la costa catalana. Dos plans se li presentaven: unir les illes a través de Mallorca amb un gran triangle suportat en els vèrtexs del Montsià, Desert de les Palmes i puig Major i, des d’allà traçar una triangulació interna de les illes, o bé a través d’Eivissa, davallant encara més cap al sud per la costa valenciana, arribant fins a Cullera o fins i tot el Montgó, prop de Dénia. Passà a Mallorca, pujà al puig Major, que ell anomenava Silla Torrellas i que llavors es coneixia com Sella de Son Torrellas i es decidí. Uniria Mallorca amb els pics del Desert, Montsià i el puig de la Morella, amidaria una base de comprovació a Mallorca i realitzaria una triangulació interna de les illes per a arribar a Eivissa i Cabrera, tot recolzant-se en la muntanya dels Masons i en un pujol d’aquesta petita illa. En aquest moment li arribaren les respostes a les repetides cartes que havia tramès a París explicant els seus plans. El Bureau des Longitudes li ordenava unir la cadena costera amb les illes a través d’Eivissa i Cullera, amidant una base en un lloc convenient prop d’aquesta darrera població.

Un Méchain esgotat no va gosar contradir els seus companys de París. S’embarcà cap a València, on arribà a finals d’abril de 1804 per allotjar-se en la casa valenciana del baró de la Pobla Tornesa, amb el qual reposà, realitzà amidaments astronòmics, com la determinació de la latitud del Miquelet, la torre de la catedral de València, i cercà un lloc idoni a l’Albufera, un llac situat entre València i Cullera, i a les maresmes del puig de Santa Maria, al nord de València, per a amidar-ne la base. Després va recórrer de nou les muntanyes valencianes, la Casueleta, a l’est de Cullera, un pic en la serra d’Espadan, el Desert, la Muela d’Ares, sobre aquesta població del Maestrat, la penya de Bel, prop de Rossell i la Sénia, el Mont Caro, prop de Tortosa i el pic de Llaberia.

Decidides les estacions de la seva cadena, torna a Cullera per a començar els amidaments i descobrí que des del punt més alt de la muntanya prop de la població era extremadament difícil veure clarament les muntanyes d’Eivissa. Començà a amidar la carena costera i passà a la Casueleta, al puig de Santa Maria, on segons sembla es va contagiar de paludisme pels mosquits de les maresmes i a la serra d’Espadan. A Espadan va caure malalt, s’agreujà el seu estat i finalment va ser baixat a Castelló, a la casa del baró de la Pobla Tornesa, a l’actual plaça de Cardona Vives, on va morir entre els braços d’aquest, el 20 de setembre de 1804. Una de les glòries de l’astronomia francesa és enterrada al cementiri de Castelló. Un viatge científic, convertit en impressionant i desgraciada aventura, acabà. Els seus ajudants tornaren a França amb la major part dels instruments i els quaderns de notes de Méchain, deixant-ne uns altres en previsió d’una possible represa dels tan tràgicament interromputs treballs.

Per fi, Méchain i Delambre es reuniren a Carcassona i junts retornaren a París a finals de l’agost de 1798 amb les dades dels amidaments efectuats entre Barcelona i Dunkerque. El novembre es reuniren per primera vegada els delegats dels països que havien acceptat la invitació de Talleyrand, esdevingut ministre d’assumptes exteriors de França, per a col·laborar en els càlculs i operacions necessaris per a determinar els patrons del nou sistema mètric, entre els quals hi havia els espanyols Gabriel Ciscar i Agustín de Pedrayes. Durant sis mesos s’efectuaren els treballs necessaris per a determinar matemàticament la longitud de la deumilionèsima part del quadrant del meridià de París, el metre, i els patrons de capacitat, un decímetre cúbic o litre, i de pesa, el pes d’un decímetre cúbic d’aigua destil·lada, el quilogram. Finalment, el 22 de juny de 1799, el representant d’Holanda, Van Swinden, llegí davant de tots els delegats les conclusions finals. Després de llargs càlculs i algunes concessions poc justificades, es decidí que el metre, la deumilionèsima part del quadrant d’un meridià terrestre, mesuraria 3 peus de rei, 11 línies i 296 mil·lèsimes de línia, gairebé 0,32 mil·límetres més curt que el metre provisional calculat el 1795. Una toesa francesa de sis peus valdria 1,9490366 metres. Una llei de 19 frimario de l’any 8 de la República Francesa (10 de desembre de 1799) signada pel primer cònsol, Napoleó Bonaparte, ho establia per a sempre amb el lema: “Per a tots els pobles i per a tots els temps”. Havia nascut el metre definitiu i el nou Sistema Mètric Decimal.

Continuació dels treballs de Méchain. Si en el 1802 encara podia tenir algun interès comprovar l’exactitud del metre, en el 1806 aquest problema era ja irrellevant. Els problemes del metre eren més d’implantació que d’exactitud. El món científic ja havia assimilat la lliçó que la Terra no és un el·lipsoide perfecte, que tots els meridians no són iguals i que el metre legal era merament una distància entre dues ratlles. El problema científic més actual a l’època, doncs, era més el tenir bons amidaments d’arcs sobre la Terra que d’ajustar encara més exactament el valor del metre. En aquest ambient, Laplace, el científic més influent de França, sol·licità directament a l’emperador Napoleó la continuació dels amidaments de Méchain a Catalunya, València i les Balears per a perllongar el meridià de París.

La proposta, naturalment, va ser ben acollida i es designà Jean Baptiste Biot, científic ja reconegut, i un jove secretari de l’observatori de París, Jean François Dominique Aragó, natural d’Estagel, al Rosselló, i de parla catalana, per a continuar els treballs de Méchain. El 20 de setembre de 1806, just dos anys després de la mort de Méchain, van arribar a Barcelona, acompanyats per un matemàtic espanyol assignat a l’operació i que era a París, José Rodríguez González, s’entrevistaren amb el comte de Santa Clara, van rebre els permisos i van continuar cap a Tarragona i València.

A València es van reunir amb José Chaix, de nou assignat a l’operació del meridià i durant quasi dos anys van recórrer les muntanyes del sud de Catalunya, València i Balears en una altra interessant aventura científica i humana que Aragó explicarà, al final de la seva vida, en la seva Historia de mi juventud. El fruit de l’aventura seria l’efectiu perllongament del meridià de París des de Barcelona a l’illa de Formentera, la comprovació que el valor del metre deduït del nou arc a penes variaria en dues mil·lèsimes de mil·límetre i un projecte que trigaria tres quarts de segle a realitzar-se: la perllongament del meridià fins a les costes d’Algèria.

Al llarg del segle XIX molts estats implantaren oficialment el nou Sistema Mètric Decimal, però van ser molt pocs els que l’adoptaren en la vida quotidiana. A Espanya, el Sistema Mètric Decimal s’implantà legalment per Real Ordre de 15 d’abril de 1848 i es va fer obligatori per a tots els espanyols el primer de gener de 1860. Però malgrat les lleis promulgades, quasi tothom continuava emprant les mesures que havia fet servir tota la vida. Durant la segona meitat del segle XIX convivien els dos sistemes de mesura, fins que poc a poc, gràcies a l’educació i als avantatges unificadors del nou sistema, s’adoptà definitivament el metre i els seus derivats en quasi tots els àmbits on hi havia alguna cosa a mesurar.

Barcelona, Montjuïc, les muntanyes catalanes, valencianes i balears i molts dels seus indrets més característics, entren així a formar part de la història del metre, encara que per a molts catalans l’únic record d’aquestes fantàstiques aventures el constitueixin els noms de dos carrers, la avinguda Meridiana i el Paral·lel, que tants transiten sense saber que la seva història està tan lligada a la del metre que usen quotidianament.

Comprovació de l’exactitud del metre. Itinerari original.
Coll de Pal, collada Fonda, coll de l’Home Mort, la Roca, Llanars, serra Cavallera, carretera C-38, coll de Sentigosa, serra de Puig Estela, coll de Canes, collet de Santa Magdalena, Ciuret, Vidrà, forat Micó, Graus del Rei, Sant Martí Sescorts, les Masies de Roda, Roda de Ter, Savassona, Sant Julià de Vilatorta, Puig-l’agulla, Viladrau, Sant Segimon, coll Formic, pla de la Calma, Cànoves, la Roca del Vallès, Sant Mateu, Teià i el Masnou (platja d’Ocata): 216,500 km.

 

Enllaços relacionats amb el Meridià Verd

Eurosenders: http://www.euro-senders.com/rutes/web_cat/notes/notes_meridiaverd.htm

El metre per terres catalanes: http://www.uv.es/~ten/metro.htm

El metre a Barcelona: http://www.astrogea.org/ipa/galeria/bcnmetro/index.html

El Meridià Verd a França

http://www.icilacreuse.com/carte/meridien/
http://www.ville-rungis.fr/corps_merid.htm#paris
http://www.apgi.net/andouque/nouveaut.htm
http://www.ac-clermont.fr/actualit/pedago/2000france/piquenique.htm
http://www.chez.com/t3m/doc-douzet-meridien-zero.htm
http://saint.martin95.free.fr/lameridienneverte.html
http://smdsi.quartier-rural.org/meridiv/meridiv.html
http://perso.wanadoo.fr/arverne.03/huriel/meridienne.html

Un metre d’històries: http://www.el-mundo.es/larevista/num184/textos/metro1.html

Departament de Metrologia: http://www.metrologia.csic.es/defmetro.html

Antecedents del metre: http://www.culturaclasica.com/cultura/sistema_metrico.htm