Eix Mediterrani

En aquesta pàgina trobareu els tracks i una breu descripció de les etapes de l’eix de la Mediterrània la Volta a Catalunya de la Federació Catalana de Ciclisme. L’Eix de la Mediterrània recorre la part est de Catalunya. Va des de Santa Susanna al Maresme fins a Tortosa al Baix Ebre, descrivint un itinerari quasi paral·lel al mar. Des de Santa Susanna va endinsant-se cap a la serralada Litoral i posteriorment cap a la serralada Prelitoral que ens mena cap a les comarques de Tarragona i fins a la Vall de l’Ebre. Aquest itinerari és físicament exigent, en alguns trams és força tècnic amb pujades i baixades curtes però constants.

Santa Susanna – Cardedeu

Aquesta etapa transcorre per la serralada del litoral i pel Parc del Montnegre i el Corredor, en mig de boscos vora el mar. Podem arribar a  Santa Susanna amb les rodalies de Renfe. Les principals etapes del recorregut són l’Ermita de Sant Pere de Riu, Coll de Porc, Hortsavinyà, Ermita de Montnegre (bar- restaurant), Collsacreu, Cardedeu. El final és una mica avorrit per pistes al costat de l’autopista. Aquesta etapa i la següent és poden planificar amb tren i ens estalviarem carregar amb l’equipatge.

Cardedeu – Castellbell i el Vilar

L’etapa comença a l’estació de Renfe de Cardedeu. Anem fent sense guanyar massa alçada i trobem el Meridià Verd que va a buscar la platja d’Ocata. Travessem alguna urbanitzacions i polígons, arribem a Caldes de Montbui, Sentmenat, Castellar del Vallés, Matadepera, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac, Casa Nova de l’Obac, Rellinars i baixador de Renfe de Castellbell i el Villar i Monistrol de Montserrat. Al poble no es possible pernoctar; el tren cap a Barcelona o cap a Manresa s’atura cada hora.   Desprès de Sentmenat hem canviat la proposta original per evitar fer una pujada a peu i per no fer carretera per arribar a Castellar. El tram pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac és dur. La baixada a Rellinars per corriols és entretinguda i, per nosaltres, novedosa. Aquesta etapa i la següent és poden planificar amb tren i ens estalviarem carregar amb l’equipatge.

Castellbell i el Vilar – Guialmons

De l’estació de Renfe baixem a un dels nuclis de Castellbell i el Villar, creuem el riu per un pont romànic, fem una mica de carretera i arribem a Sant Cristófol per una pista amagada. Seguim per l’urbanització cap a Santa Cecília, carretera fins el Coll de la Maçana i anem a buscar un corriol que ens porta a Sant Pau de la Guardia, l’urbanització de  Montserrat Parc, travessem el Coll del Bruc i baixem en direcció a la Pobla de Claramunt (bars, hostal, estació FGC), el Coll de la Llentilla, Ermita de Collbàs, Santa Margarida de Montbui (bar-restaurant), pista, creuament de la carretera, runes del Castell de Queralt, corriol, carretera a Santa Coloma i Guialmons. A Guialmons nomes hi ha una casa rural que habitualment no dona sopars; hi ha més possibilitats a Santa Coloma de Queralt. Ens passem molta estona entre mig de boscos. Hem modificat la proposta original, i pugem a Santa Cecília sense arrossegar la bici i, al Coll de la Maçana, passem per darrera de la casa per estalviar un tram del corriol de pujada, però igualment haurem d’arrossegar la bici uns 200 m.

Guialmons – Prades

De Guialmons anem cap a Pontils, Vallespinosa, Cabra del Camp (botiga i bar), Prenafreta, Montblanc (tots els serveis), Ermita de la Santíssima Trinitat (bar-restaurant), pista i boscos, tram dur a peu, boscos i Prades. A l’anar amb la bici carregada superar el coll es fa dur. Els boscos de Prades i Montblanc són esplèndids.

Prades – Pratdip

Sortim de Prades, per una pista que ens portarà al riu Siurana amb la sensació de que estem recorrent els boscos de la pel·lícula Pa Negre, l’Arbolí, per carretera el Coll de l’Alforja, Coll de Cortiella, Coll de Puigserver, Coll de la Teixeta, l’Argentera, a tocar el Castell d’Escornalbou, Vilanova d’Escornalbou, Mont-roig del Camp i Pratdip. A la segmentació original es feia etapa a Mont-roig; nosaltres vam preferir seguir fins a Pratdip i escorçar un dia. Etapa certament salvatge en alguns trams i bona sèrie de colls i molins de vent. A punt per somniar.

Observacions: De Mont-roig, podem baixar fàcilment a l’estació de la Renfe de Cambrils (track a Circulars, Baix Camp). A aquesta estació paren pocs trens; millor tenir en compte els horaris.

Pratdip – Tortosa

Altre fantàstica etapa. Sortirem de Pratdip (250 m) per carretera fins la desviació a Lleberia (Coll Roig, 414 m) , a on prendrem una pista que ens portarà a Remullà i Vandellós. Creuem la carretera i comencem a remuntar pel barranc de  Burrià, repetidor i descendre pels barrancs (creuarem les seves pedres blanques unes cent vegades). A la zona de la cantera, ens desviem a la dreta i començem un interminable recorregut per camps de ametllers i oliveres, creuarem la carretera del Perelló a Rasquera i seguirem per més tobagans de bancals d’ametllers i oliveres i casetes de ‘troç’ fins la remuntada final de l’Alentor (455 m). Baixarem a l’Ermita del Coll d’Alba i a l’estació de tren de Tortosa.

Aquesta etapa pot tenir una alternativa per suavitzar el seu final. A la baixada del barranc de Senén podem utilitzar el track de la lineal L’Hospitalet – Tortosa que trobareu a la pàgina de la comarca del Baix Camp. L’alternativa es menys espectacular però igualment bella, amb menys desnivell, més directa i passa per El Perelló, una població amb tots els serveis.

Serveis per a una aventura autònoma

Ermita de Montnegre. Bar restaurant.

Mont-roig. Tots els serveis. Hotel Mot-roig: 977 83 86 15

Pratdip.
Massia La Massona. 690 238 304. lamassona@gmail.com. Abans de Pratdip, cal desviar-se al Coll de Llena 1.500 m direcció Coll de Jou. Us tractaran molt bé. Demanar per Carlos.
Cal Menescal: 977 566 149. 636 021 880. Centre del poble, Demanar per Ramón. 

Hotel Gastronòmic 4 estrelles Mas Mariassa. A la sortida de Pratdip seguint la ruta, abans de l’Ermita de Santa Marina. 977 262 601.

Fent el tafaner

Parc del  Montnegre i el Corredor. Boscos vora el mar. El parc destaca per les esplèndides pinedes de pi pinyer del vessant litoral, que es transformen en alzinars, rouredes i suredes cap a l’interior del massís. Els dòlmens neolítics, les restes ibèriques i les esglésies medievals s’insereixen en un paisatge divers de conreus, boscos i masies, producte dels usos agroforestals dels darrers segles.

Pratdip. La base de la seva economia és l’agricultura. Destaquen els cultius d’avellaners, ametllers i oliveres. Els cultius de regadiu es limiten a horts familiars. Hi ha molt poca ramaderia. Des de la seva fundació va formar part de la baronia d’Entença i més tard del comtat de Prades. Apareix citat per primera vegada el 1154 i de nou el 1194 on es fa referència a la seva església. El 20 de febrer de 1811 es va produir a Pratdip una batalla que va enfrontar a tropes napoleòniques amb les del coronel Iglesias. Durant les guerres carlistes es va instal·lar un destacament permanent al seu castell.
Pratdip es va veure afectada per un sisme el 1846 en el que algunes de les cases van quedar clivellades. De l’antiga muralla se’n conserven encara dues torres. Una d’elles, coneguda com la del Capet, conserva un arc del portal que es va utilitzar en un temps com a presó. S’hi poden veure també algunes restes del castell. Molt a prop hi ha un molí, el Molí de més Amunt, on, segons una llegenda, es trobava amagat un tresor deixat pels francesos. A pocs quilòmetres es troba l’Ermita de Santa Marina. Es tracta d’un santuari construït el segle XVI. Segons la tradició, les joves solteres que acudien en romeria al santuari trobaven aviat semblant. La romeria a l’ermita té lloc el mes de juliol.

Els dips. De les llegendes que s’expliquen al Prat, la més famosa i distintiva és la del “Dip”, tant és així que el “Dip” dóna nom al poble i vida a l’escut. Segons diu la tradició, els dips eren uns gossets de color fosc que vivien pels voltants del poble. De vegades, seguien els traginers durant la nit, i aquells homes esparverats només distingien, entre la foscor, uns ulls ferotges que els escodrinyaven. D’altres vegades, feien estralls en el bestiar i a les hores es limitaven a veure’s la sang de les seves víctimes, un fet que els va donar fama vampírica. No se sap que mai se’n capturés o matés cap, però en algun moment del segle XIX desaparegueren per sempre. Aquests animalons emblemàtics ja eren representats en el retaule de Sta. Marina de 1602 i també en el de 1730. En aquest darrer, sobre un fons daurat, es retallava el relleu negre del dip, amb la cua aixecada i una llengua rogenca que sortia de l’amenaçadora boca, conferint-li un aspecte diabòlic. També s’utilitza en el segell municipal des de 1700. Realitat o fantasia, el Dip inspirà a l’escriptor J. Perucho en el seu llibre LES HISTORIES NATURALS, on el dip era un autèntic vampir que posseïa la facultat de transformar-se en altres éssers. Avui el monument al Dip de l’entrada del poble ofereix una imatge més amigable d’aquests llegendaris gossos “vampirs”. Actualment, el Dip, és un dels emblemes que llueix en el vestuari del Grup de Diables de Pratdip, a més de presidir l’entrada del poble al monument al Dip.