Castells i torres

Aquesta és la secció de rutes i tracks pels castells i torres de guaita medievals del Pallars Jussà.

El Castell de Sant Gervás i la Vall de Barcedana
Els castells d’Orcau i de Llordà
Castellnou i els castells del Meüll, Mur i Guardia
Les torres de guaita d’Alsamora i Amargós i Castellnou de Montsec
Castells de Claverol i Aramunt

 El Castell de Sant Gervàs i la Vall de Barcedana

La ruta comença al poble d’Aransis. Es diu que el poble va estar fundat per set contrabandistes aranesos que fugien de la justícia. El poble quedava tancat per la nit. Ens enfilem per la ruta cap al castell però abans d’arribar-hi es desviem a l’esquerra per anar a visitar la Serra dels Obacs. Continuem pels camps de blat a anem a sortir molt  a prop de l’Hostal Roig. Si volem escorçar l’excursió podem baixar  per la pista asfaltada, passem per davant de la Masia de Mata – solana i arribem al poble de Sant Martí de Barcedana. El track abans de la Masia de Mata- solana es desvia a l’esquerra per una pista de terra, dita Camí del Peu del Bosc, per la que anem baixant fins trobar un poste amb un indicador a on girem a la dreta (460 m) i comencem a pujar fins arribar al poble de Sant Martí de Barcedana (740 m; possibilitat de pernocta), seguim pista avall fins Sant Cristofol de la Vall, girem a la dreta una vegada superat el poble i ens enfilem cap a Sant Miquel de la Vall i poc desprès arribem al Castell de sant Gervàs. Reculem uns metres fins trobar la pista senyalitzada cap a Aransis. Arribarem al poble per la pista per la que sortit (uns 3,6 km).

Observacions. El poble de Sant Martí de Barcedana i la seva fonda poden ser un punt de sortida alternatiu. Per arribar a Aransis hem de prendre una desviació asfaltada de la L-912 a prop de Sant Salvador de Tolò. Cap dificultat tècnica. La Serra de Sant Gervàs i el Castell de Sant Gervàs, malgrat la similitud de noms, són zones ben distants al Pallars Jussà.

Els castells d’Orcau i de Llordà

La ruta té el punt de sortida a Isona (667 m). Com fa una mena de vuit es possible subdividir-la en dos. Sortim d’Isona per la carretera antiga en direcció a Conques (restes dun petit castell) i Figuerola d’Orcau. Hem de sortir a la carretera nova i de seguida prenem la carretera que puja a Orcau (760 m). Una vegada al poble hem de agafar el primer ramal a la dreta que ens porta a l’inici de la pujada al castell que farem a peu. Baixem pel mateix camí però a uns 500 m prenem una pista a la nostre esquerra per mig d’uns camps. Anem seguint aquesta pista que ens portarà a Basturs (620 m) pel mig de camps d’ametllers i blat. Una vegada al poble seguim per un terreny bastant més pla fins els estanys de Basturs, que rodegem i enfilem cap a Les Masies de Sant Romà, Sant Romà d’Abella i Isona. Comencem la segona part del recorregut sortint  del centre d’Isona per la carretera vella en direcció al coll de Comiols, en durecció contraria al matí) i en una corba a dretes prenem una pista que ens tornarà de nou a la carretera vella que abandonarem definitivament per una pista a l’esquerra. Seguim per la pista però abans de que es perdi en uns camps prenem un corriol senyalitzat pel que travessarem el Barranc de Rater (tram a peu) i arribarem al poble de Llordà. Per la pista asfaltada (?) pujarem al castell i retornarem a la carretera per la que baixarem a Isona.

Castellnou i els castells del Meüll, Mur i Guàrdia

Aquesta ruta ens acosta a la bellesa del prepirineu català que ha sofert pobresa i despoblació i que no s’ha vista afavorit ni pels canals ni pel turisme de neu. Pobles solitaris i camps de secà que adquireixen la seva màxima esplendor a la primavera, vigilats els seus camins per ruïnosos castells medievals. El punt de sortida és el poble de Guàrdia de Noguera (o Guàrdia de Tremp). Seguim la carretera i passem pels pobles de Moror, Alzina, Beniure i Sant Esteve de la Sarga. Poc després continua, encara per asfalt, cap a Castellnou del Montsec. Passem per davant del Mas de la Colomina. Estem a punt de perdre la pista un parell de vegades entre camps de conreu i barrancs però finalment arribem al Castell del Meüll i seguint per pista clara al Castell de Mur. Baixem per l’asfalt i ens desviem per buscar el Castell de Guàrdia. Al peu del castell hi ha un corriol balisat per l’UEC que ens baixa a un camí i aquesta a una pista fins el poble.

Guàrdia de Tremp fou una vila nova planificada, cosa que justifica plenament el traçat quadriculat del seu nucli vell, i la linealitat dels seus carrers, que formen un conjunt ben organitzat i alhora li confereixen un aspecte de perfecta vila closa. L’originalitat del clos de la vila és que la planta del traçat urbà és rectangular, amb un carrer (actualment, Carrer Major) que la travessa longitudinalment, i tres carrers curts transversals, dos dels quals donaven pas també a portals, a la banda nord. El portal que hi hagué davant de la porta de l’església és l’únic desaparegut.

Les torres de guaita d’Alsamora i Amargós
i el castell de Montsec

Aquesta excursió ens permet visitar dues torres de guaita i el castell de Castellnou del Montsec. Ens movem pel Pallars ribargorçà o la Ribagorça pallaresa. L’excursió discorre sempre per pistes asfaltades excepte tres km en baixant de Castellnou a la Torre d’Amargós. Situem el punt de partida al Pont de Muntanyana. Prenem la carretera que porta al Congost de Mont-rebei. Passem l’entrada al congost i al pàrking i ens comencem a enfilar cap a Alsamora i la seva torre. Entrem dintre del poble ens dirigim cap a Sant Esteve de la Sarga; en el coll abans del poble prenem a l’esquerra cap a Castellnou de Montsec. De Castellnou baixarem sense complicacions cap a la Torre d’Amargós, La Clua  i recuperarem el Pont de Muntanyana per la mateixa pista de la sortida. Observacions: Hem d’afegir 7 km a la distància indicada pel track.

Castells de Claverol i Aramunt

Sortirem de la Pobla de Segur (510 m) cap el Pont de Claverol, prendrem la carretera cap a Aramunt però de seguida trobarem a l’esquerra la carretera que puja a Claverol (740 m). Visitem el castell i el poble i busquem una pista, desprès camí, que ens baixa de nou a la carretera del pantà (510 m), travessant boscos i arbres de secà (520 m). Just a tocar la carretera prenem un camí costerut i pedregós que puja per l’altre costat del barranc i ens porta a camps d’ametllers. Seguim pujant per un curiós camí que dona la volta al barranc de Sant Martí (800 m), flanquejat per xiprers asilvestrats. Baixem fins el poble de Sant Martí de Canals (650 m) i prenem l’antic camí cap a Aramunt (560 m). Abans d’entrar al poble prenem la pista que porta a Aramunt vell però abans ens desviem a l’esquerra per pujar al poble de Pessonada (880 m). Anem baixant per camps de secà, visitem l’ermita de Sant Martí i el poble abandonat de Vilanoveta, passem al costat de trinxeres de la Guerra Civil i arribem a Aramunt Vell (m). Visitem el castell i la torre dels moros, baixem pel camí empedrat cap els safareig i Aramunt (560 m). Tornem de pla per la pista del pantà cap a la Pobla. Observacions: Punts de sortida alternatius són els pobles de Claverol, Pessonada i Aramunt.

Serveis per a una aventura autònoma

Cellers. Alberg refugi de Cellers (a l’estació de tren de Cellers). 973 25 22 09 i 666 407 994
Conques. Casa Ramona: 973 66 45 04. Ca l’Estudiant:  973 66 43 64
Sant Martí de Barcedana. Casa Roca.  973 651 070.  monica@casaroca.info
La Pobla de Segur
Fonda Can Fasersia. 973 680 245. 695 169 181. www.canfasersia.com
JM antic Palermo. bar restaurant amb montaditos, música, …
Senterada. Hostal Casa Leonardo: 973 661 787
Aramunt. Casa Julià: 973 68 13 95. Casa Pereforn: 973 681 215; reserves@pereforn.com

 

Fent el tafaner

El Pallars Jussà és una comarca pirinenca que comprèn gran part de la plana de la conca del Riu Noguera Pallaresa, Flamisell i la plana de la Conca Dellà. Limita amb les comarques de la Noguera, el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell i Ribagorça a l’Aragó. És un dels dos fragments en què quedà subdividit el territori històric del Pallars: Pallars Jussa i Pallars Sobirà.

De fet, el Pallars Jussà està format per quatre unitats geogràfiques: la Conca Deçà o Conca de Tremp, al voltant del cap de comarca, la Conca Dellà, a l’entorn de la vila d’Isona, la Conca de Dalt, al voltant de la Pobla de Segur, tot i que rep aquest nom el municipi del Pont de Claverol, i el conjunt format per la Vall Fosca, amb la Torre de Cabdella com a centre, i el terme paral·lel de Sarroca de Bellera.

Segons la llegenda, el nom de la comarca procedeix del mot comú palla. Segons Joan Coromines, no és exactament així, tot i que hi està relacionat: Pallars procedeix del llatí paleares, cabanes amb sostre vegetal (probablement de palla).

La llegenda, segons Pep Coll, conta que a la major part de Catalunya hi hagué una gran sequera que durà anys i panys, i els cereals que produeixen palla no aixecaven ni un pam de terra, fins al punt no hi havia palla ni per a alimentar els rucs. Al Pallars, en canvi, la pluja era tan generosa que no es donava aquesta circumstància i als pallaresos els en sobrava, de palla. Per tal de fer enveja a les comarques veïnes del sud, s’acostumaren a llençar la palla sobrera al riu, de manera que cap al pla de Lleida, el riu (la Noguera Pallaresa) baixava tan ple de palla que els noguerencs s’avesaren a dir que el riu venia de les valls de la palla, és a dir, de les valls pallareses, d’on ve el nom de Pallars, tan aplicable al Pallars de baix (Pallars Jussà) com al Pallars de dalt (Pallars Sobirà).Sant Martí de Barcedana és un poble de l’antic terme d’Aransís, actualment inclòs en el terme municipal de Gavet de la Conca.

Sant Martí de Barcedana. Forma unitat geogràfica amb Sant Miquel de la Vall, molt proper, i Sant Cristòfol de la Vall una mica més allunyat. El barranc de les Moles, afluent del de Barcedana és el que articula la vall on es troben els tres pobles, denominada des d’antic Vall de Barcedana. Els seus orígens, cal cercar-los en el tercer recinte fortificat del complex del castell de Sant Miquel de la Vall: el Castellet, també anomenat Castellet de Llimiana o Castell de Castellet de Llimiana. Al seu redòs sorgí el poble. D’aquest castellet, no en queden restes conegudes, tot i que la casa Roca té elements constructius que fan pensar en aquest castellet desaparegut. Com Sant Miquel de la Vall i Sant Cristòfol de la Vall, Sant Martí de Barcedana pertangué al monestir de Gerri de la Sal fins al segle XIII, i passà posteriorment a ser possessió de Santa Maria de Meià. Tot i estar situat en lloc més planer i ben comunicat, Sant Martí de Barcedana té, actualment i històrica, menys població que Sant Miquel de la Vall. El 1981 hi constaven vint i set habitants, que eren trenta el 2006.

El Castell de Sant Gervàs, o Castelló Sobirà com apareix anomenat en els documents antics, protegia amb les seves quatre torres les entrades al comtat de Pallars pel congost de Terradets i l’Hostal Roig. De fet, Sant Gervàs formava part d’una trama de castells i torres de defensa edificats als tombants del segle XI en indrets estratègics del Pallars Jussà que complementaven la protecció natural que oferia el Montsec enfront dels atacs dels musulmans assentats a la Plana de Lleida. El camí vell, un exemple del treball tradicional amb pedra seca, s’enfila serpentejant entre un alzinar jove que cobreix les antigues terrasses de conreu que fa anys van estar cobertes per ametllers i oliveres i, gradualment, a mesura que es guanya alçada, es va obrint cap al sud una de les millors panoràmiques del vessant nord del Montsec de Rúbies, la vall de Barcedana i el congost de Terradets.

El Castell d’Orcau és un dels castells més ben documentats de tota la Conca Dellà. Igual que els castells d’Abella i de Llordà, la seva situació li permetia un extens domini de territori, ja que controla tant la Conca de Tremp com la Conca Dellà. És a Orcau situat dalt d’un turó de 887 m. alt, de l’antic terme homònim i actual d’Isona i Conca Dellà i, a nivell estatègic, permetia enllaçar visualment els Castell de Mur i Castell de Llordà. El castell és inaccessible pel sud i per ponent. El Castell d’Orcau es construeix al voltant del canvi de mil·lenni, quan la frontera separava els comtats catalans dels sarraïns. No només és important pels elements arquitectònics que conté, sinó també per la seva història jurídica i administrativa, ja que és un dels primers dominis documentats on s’observa el pas del règim comtal al feudal. Fou origen i seu de la baronia d’Orcau, una de les més importants de tot el Pallars Jussà. El primer document que ens en parla és del 1010, i l’esmenta com a castro Orcall. Ramon V, comte de Pallars Jussà el vengué a Arnau Mir de Tost, i aquest el cedí al cap d’un any a la seva filla Valença, que es casà amb el comte, amb la qual cosa el castell d’Orcau tornà de seguida a mans del comte de Pallars. Al llarg del segle XI, quan l’amenaça sarraïna s’allunya d’aquest territori, el castell passa a ser un important centre logístic i militar: d’una banda facilita que s’ocupin les terres de les conques que el voregen i, al mateix temps, és també un castell fronterer entre els dominis del comtat de Pallars i els dominis d’Arnau Mir de Tost.

El castell presenta un caràcter defensiu que s’observa fàcilment. De planta quadrada, amb una bestorre a cada angle, conserva tres de les bestorres, que fan mig cercle o tres quarts de cercle, amb un diàmetre interior entre quasi tres i quasi cinc metres. El gruix de les parets sobrepassa sempre el metre. Tres registres d’espitlleres es poden veure tant a les torres com a les parets. Són espitlleres molt ben traçades, algunes d’elles adaptades a les armes de foc, acabades, a la part interior, amb un arc rebaixat. A l’entorn del recinte quadrat del castell es troba un segon recinte, que engloba tot l’espai del pla superior del turó, incloent-hi l’església de la Mare de Déu de la Pietat. Encara, en tot el vessant de migdia i de llevant del turó, entre el castell i el poble actual, hi ha restes d’hàbitats medievals, disposats en terrasses. A les seves restes diverses prospeccions arqueològiques han trobat material des de la prehistòria fins a l’època altmedieval, passant per mostres romanes tardanes. Juntament amb l’església, tot el conjunt rebé molt el 1938, en haver-s’hi instal·lat una fortificació militar de l’exèrcit franquista.

El Castell de Llordà és situat al municipi d’Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà i formava part de l’antic terme d’Isona. Està situat un quilòmetre al nord-est del poble de Llordà, i a la mateixa carena on es troba el poble, però més enlairat. Està situat en un lloc estratègicament molt adequat, per a un castell medieval, com es pot comprovar des de gairebé qualsevol punt de la comarca: el castell de Llordà és sempre present en el paisatge.

Fou construït entre el segle IX i el XII i esdevingué la residència d’Arnau Mir de Tost, mà dreta del Comte d’Urgell, encarregat de la conquesta del Pallars Jussà, de la seva repoblació i del seu posterior domini. Se’n tenen notícies ja des del 973 (Castrum Lordano), i des del 949 com a lloc, però fins el 1033 no hi ha constància certa i fiable del castell. La importància d’aquest castell al llarg dels segles és constant. Arnau Mir de Tost fou l’encarregat de la conquesta i repoblament del Pallars Jussà als sarraïns, i hi establí el centre neuràlgic dels seus dominis. El feia servir com a residència, i per això una part del que s’ha conservat és el palau senyorial.

Arnau Mir de Tost el va fer aixecar com un castell capaç d’hostatjar una guarnició important, així com una població civil, en part depenent i lligada amb la militar, amb el seu bestiar. D’aquest fet prové que encara avui dia les restes del castell de Llordà siguin imponents i extenses. A causa de la seua funció i de les seues característiques, es diferencia dels castells del segle XI, i s’assembla més a les fortificacions fetes en dates posteriors. Havia estat declarat monument històric artístic el 1980, però fins el 1997 no se n’emprengué l’excavació prèvia a la restauració. El 2008 s’ha acabat la tercera fase de la intervenció en el castell de Llordà, i només queda la quarta, que afectarà l’església de Sant Sadurní.

El Castell de LLordà és un dels millors exemples d’arquitectura residencial d’època altmedieval conservats a Catalunya i presenta elements innovadors respecte a la tradicional arquitectura militar de frontera. La torre del recinte superior constava de tres recintes successius, al capdamunt del qual hi havia el palau senyorial. El recinte extern no era complet, ja que a llevant i a ponent hi ha forts pendents, quasi cingles, que el fan inexpugnable per aquests dos costats. El costat nord no té defenses importants ja que és una part del recinte segon i tercer. Sí, en canvi, el meridional, que enllaça, tot i que amb un pendent important, amb el poble de Llordà i, a través seu, amb la plana de la Conca Dellà. Aquest primer recinte inclou l’església de Sant Sadurní, les dependències de l’antiga col·legiata, i un ample espai que és on degué ser el primer poble de Llordà -a més de la guarnició militar del castell- abans que baixés 168 metres més avall, al seu emplaçament actual. L’església i una part de la col·legiata i del mur exterior és tot el que queda d’aquest recinte extern.

Més amunt i al nord-est, hi ha el doble recint superior, que està tancat per murs que ressegueixen el cingle a llevant i ponent, i barren el pas per la carena al sud i al nord. Aquest recite té una forma triangular, que és la forma marcada pel mateix espai natural on es dreça. Només accessible pel costat de ponent, on devia haver-hi el portal d’accés des del recinte jussà. Es conserva bona part de la torre que separava els recintes primer i segon, situada al nord-oest del primer i al sud-oest del segon.

La part superior és ocupada per l’antiga residència senyorial, que ella mateixa marca una separació amb el recinte anterior, formant així el tercer clos, i deixant un estret pas al costat nord-oest per tal d’accedir-hi. És l’edifici més espectacular, juntament amb l’església, i el més ben conservat, malgrat que la destrucció també hi va arribar. Amb la reconstrucció recent, han quedat netejats els munts de runes que hi havia, refets els panys de parets i sostres caiguts i consolidades les parts que estaven dempeus, de manera que actualment forma un conjunt de gran bellesa i valor històric. Les visites organitzades, a més, permeten fer-hi un recorregut molt interessant i intel·ligible. Es fan entre els mesos de juliol i setembre. Aquest recinte superior presenta un edifici de caràcter residencial, amb tres sales superposades, i algunes dependències més, entre les quals destaca la cuina. La planta baixa presenta tres naus para·leles, cobertes amb volta de canó de bella factura, que devien contenir dependències auxiliars, com, per exemple, el celler. El superior acollia la sala gran del castell. Presenta tres finestres geminades (dues d’ells refetes seguint el model de la que havia quedat). Encara quedava al damunt seu un segon pis que acollia les cambres dels principals habitants del lloc, que s’obren a l’exterior (només al sud) a través d’unes finestres romàniques de doble esqueixada.

Castellnou de Montsec és un poble del terme municipal de Sant Esteve de la Sarga, del Pallars Jussà. Juntament amb la Clua i la Torre d’Amargós formen una unitat territorial dins del seu municipi diferent de l’anomenada la Faixa. Aquestes tres pobles són a la vall del barranc de la Clua, als vessants occidentals de la Serra del Montsec. Tot i que pertany administrativament al Pallars Jussà, des del punt de vista geogràfic és un poble ribagorçà, tot i que al llarg de la història s’ha decantat clarament cap al Pallars, per proximitat (està situat, de fet, a la frontera de les dues comarques) i domini territorial (la major part de les terres de la baronia de Castellnou de Montsec eren pallareses).

Fou seu de la baronia de Castellnou de Montsec, de la família de la qual sorgí Gaspar de Portolà, el conqueridor de Califòrnia. La casa pairal dels barons de Castellnou de Montsec encara subsisteix al poble, tot i que roman abandonada des de fa molts anys. Vers 1900 encara consta el poble com a senyoriu de N. Portolà.

La seva morfologia, clarament apreciable in situ, és de poble clos, amb el castell-palau en el lloc més elevat, i constituïa un dels emplaçaments fortificats de referència en el domini del pas per la Noguera Ribagorçana i, de retruc, per tot el sector occidental del Pallars Jussà. A la part de ponent del poble encara hi ha restes de les muralles, que reaprofitaren les cases, en bona part. Un únic carrer de 2,2 m. d’ample vertebra el poble, i a banda i banda s’organitza el nucli, que assoleix els 15 metres d’amplada, mentre que la llargària total és d’uns 130 m. El traçat de les muralles no era del tot rectilini: hi ha 11 llocs en què fa uns cossos sortints, a manera de bestorres, en alguns casos proveïts de matacans, les restes dels quals es veu a la part alta, en forma d’uns encaixos que sobresurten cap enfora. En una bona part del seu traçat, a més, aprofita l’alçada de la roca natural, que formava en el lloc una petita cinglera. L’aparell de l’obra i el gruix dels murs (130 cm.) permeten datar aquest conjunt acastellat al segle XII.

La llegenda diu que uns fets i uns personatges misteriosos envoltaven el castell de Castellnou, ja que hom hi veia entrar i sortir uns geperuts silenciosos, envoltats de misteri, que ningú sabia d’on venien, què hi feia i on anaven. Era una època en què Castellnou de Montsec estava del tot abandonat. Hom va relacionar el fet amb les ànimes del moro de Moror i la mora d’Alsamora, i la brama va fer de Castellnou un indret fantasmagòric. Un jove dels voltants gosà entrar-hi un dia, i en sortí amb una bossa plena de monedes. Un cop notificat el fet a la justícia de l’època, aquesta intervingué i descobrí una ceca (fàbrica de monedes) que hi feia moneda falsa. El gep dels personatges que en sortien no era més que una manera d’amagar el transport de les bosses amb la moneda que s’hi fabricava. Corria l’any 1428, i els fets estan perfectament documentats, si bé el llegendari popular hi ha construït tota una història al voltant.

El Castell del Meüll és un castell medieval situat a l’antic poble del Meüll, dins de l’antic terme de Mur, en l’actual terme municipal de Castell de Mur. Emplaçat al punt més alt de l’antic poble, és visible des de molts llocs de les rodalies. Era propietat dels Sullà, família nobiliària molt poderosa de Tremp. Recentment el van adquirir uns particulars de Tremp i el van reconstruir modernament, conservant tot el que el pas del temps havia pogut deixat; les parets exteriors, dos pilars interiors i un celler.

L’Alzina, o Alzina, sense l’article, és un poble del terme municipal de Sant Esteve de la Sarga, a la comarca del Pallars Jussà. Està situat a la meitat oriental de la vall, però a prop de la població central i cap del municipi. És un dels anomenats pobles de la Faixa. Entrant a la Faixa des de llevant, és el tercer poble que es troba, després d’Estorm i Moror. És a ponent del barranc de la Mulla, enlairat al vessant sud-est de la Serra d’Alzina. És accessible per una curta pista de 500 metres, asfaltada, que surt de la pista que recorre la Faixa des de Guàrdia de Noguera fins al Pont de Montanyana. Prop del poble, al lloc anomenat el Castellot hi ha set tombes medievals excavades a la pedra, que el llegendari popular atribueix a un comte i els seus vassalls, morts en combat en aquell lloc.

Alsamora és un poble del terme municipal de Sant Esteve de la Sarga, a la comarca del Pallars Jussà. És un dels anomenats pobles de la Faixa, el de més a ponent. Tot i que pertany administrativament al Pallars Jussà, des del punt de vista geogràfic és un poble ribagorçà, tot i que al llarg de la història s’ha decantat clarament cap al Pallars. Destaquen al poble les ruïnes del casc urbà, típicament medieval, amb forma de poble obert distribuït al llarg d’un carrer, les restes restaurades de la torre de guaita i el conjunt de camins medievals que, sortint del poble, travessen el Montsec d’Ares en diferents direccions. També hi destaca un sarcòfag medieval, del segle XII o del XIII, de dos metres de llarg per noranta centímetres d’ample situat al costat mateix del camí d’accés al poble vell (l’ampliació moderna del poble cap a llevant ha fet que ara quedi dins del poble). La llegenda diu que el moro de Moror estava bojament enamorat de la senyora, també mora, d’Alsamora. Era tal la seva bogeria d’amor que es passava tot el dia mirant de veure-la als merlets del seu castell, dalt de la torre d’Alsamora. Com que aquest darrer poble era en un pla molt més baix que Moror, i la torre no compensava la diferència d’alçada, el de Moror va perdre definitivament el seny cridant a la seva enamorada que alcés més la seva torre: “Alça, mora!”, “Alça, mora!, es conta que li deia sense parar. La seva veu ressonant per la vall donà així nom al poble de la seva estimada.

El Castell de Claverol està situat al lloc més alt del mateix nucli del poble de Claverol, que pertany a l’antic terme del mateix nom, actualment del terme de Conca de Dalt, del Pallars Jussà. El castell de Claverol està documentat des del 973, en una donació del comte Ramon III de Pallars Jussà al monestir de Sant Pere de les Maleses, al qual dóna el poble de Sossís, del terme del castell de Claverol. Fou un dels castells de la zona que foren objecte de convinences entre els comtes pallaresos, de manera que canvià de mà més d’un cop. A darreries de l’edat mitjana estigué en mans dels Toralla, varvassors del castell de Toralla, que en mantingueren el senyoriu fins al segle XVII. El segle XIX pertanyia als Motes, que al segle XVIII havien obtingut el títol de barons de Claverol. L’únic que queda d’aquest castell és una torre circular de 7 metres d’alçada, que degué ser més alta. Les parets tenen un gruix de 140 cm., que és exactament la mida del diàmetre interior de la torre. Fins recentment, acollia el dipòsit d’aigua del poble, però en el moment actual està en via de restauracióa, a punt de recuperar el paper rellevant que tenia en temps pretèrits. La torre és feta de carreus de mida mitjana, disposats en filades regulars, obra de darreries del segle XI.

El Castell d’Aramunt, popularment anomenat la Torre dels Moros, està situat dalt d’un turonet al nord-est del poble vell d’Aramunt, pertanyent a l’antic terme d’Aramunt, actualment del terme de Conca de Dalt, de la comarca del Pallars Jussà. Està documentat des del 958, i fou un castell objecte de certes transaccions, a l’edat mitjana. Fou límit nord dels castells d’Orcau i de Basturs, més tard venut a Arnau Mir de Tost i encara més tard retornat als comtes de Pallars, amb un dels quals es casà Valença, filla del de Tost. Fou també escenari de diversos conflictes, com la guerra civil del segle XV. Retornat al domini comtal, s’hi mantingué fins a l’extinció dels senyorius, al segle XIX, tot i haver passat de comte a marquès el títol dels de Pallars. Del vell castell d’Aramunt, se’n conserva encara una torre circular d’uns 7 metres d’alçada. Fa uns 30 metres de circumferència, amb un diàmetre exterior de 9,5 m. Per les característiques constructives, es tracta d’una obra de finals del segle XI o ja del XII, fet de carreus irregulars units amb morter de calç. No queden vestigis de la resta del recinte del castell.