Bages

Aquesta és la secció de rutes btt pel Bages.

Portals 2012 (52 km, 1.200 m desnivell)
Manresa – Sabadell by Escapa (80 km, 1.450 m desnivell)
Gran Volta al Bages
Monistrol – Sant Cristofol – Colònia Burés – Sant Vicenç de Castellet
Del Pont de Vilomara al Paller de tot l’any

 

Portals 2012

Aquest és el track de la Portals 2012. Nosaltres vam sortir de Monistrol de Montserrat (estació Ferrocarrils Catalans, serveis) i vam anar cap a la Puda, rodalies d’Esparraguera, Collbató (serveis), La Vinya (bar restaurant), el Bruc (serveis), el Bruc de Dalt, Can Massana, Marganell (bar restaurant Can Jaume), Ermita de Sant Esteve de Marganell, Sant Cristofol i Monistrol. És una volta entretinguda per pistes en bon estat. Vam caminar uns metres a la riera que puja a Collbató, a prop de can Massana i entre Marganell i l’Ermita.

Manresa – Sabadell by Escapa

Aquesta és la proposta de la Companya de Guies d’Escapa per unir Manresa i Sabadell. Passarem per Sant Benet del Bages, Navarcles, Talamanca, Rocafort i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac. Una gran excursió pel Bages i el Vallés Occidental.

Gran Volta al Bages

Aquesta és una Gran Volta al Bages (GV Bages) dissenyada per la gent de Outcat. La primera edició data del 2010 i el track ha anat millorant fins el que posem a la vostre disposició que és el de l’edició del 2013, facilitat per l’organització. Podeu consultar la web de Terra de Maquis per més informació.

Monistrol – Sant Cristofol – Colònia Burés –
Sant Vicenç de Castellet

Aquesta ruta és plena de petits alicients. Pujarem al nucli de Sant Cristofol al peu de Montserrat, baixarem a conèixer la colònia Burés a on trobarem el pont del segle XV i el castell de Castellbell. Podem terminar aquí, ja que el track va a visitar el pont nou de Sant Vicenç de Castellet i l’observatori d’aus al meandre del Llobregat i torna al mateix punt per creuar el pont del segle XV.

Podem sortir de Monistrol de Montserrat o, millor encara, de l’aparcament del cremallera a lesa fores delpoble. Pujarem per pista, deixarem a la dreta el cementiri, trobarem la font de la dona morta, i agafarem la pista de la dreta que ens porta a Sant Cristofol de Castellbell. Un corriol ens portarà a la pista de pujada però ara anirem en direcció a la Colònia Burés, primer per pista i després per un corriol entretingut. A l’arribar a la coònia anem a viistar el meandre del Llobregat i Sant Vicenç de Castellet (i el seu pont); tornem pel mateix camí fins el Burés i per carretera amb alguna trampa pel camí al costat del riu fins Monistrol.

Del Pont de Vilomara al Paller de tot l’any

Aquesta és una excursió des del Pont de Vilomara fins a la pedra que per al seva forma i tamany rep el nom del Paller de tot l’any. El Paller de tot l’any és un dels pics més característics de la carena del Camí ral de Barcelona a Manresa. Està situat a la Serra de l’Obac (Serralada Prelitoral) entre el torrent de la Saiola i el torrent de la font de la Cansalada, dintre del terme municipal de Rellinars i del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Format per conglomerats, presenta un relleu característic en el qual les diferents capes de sediments amb diferent resistència a l’erosió ha creat el bloc superior amb diàmetre menor al principal. El començament és molt corrioler, en pujada, a gaudiran el més tècnics i forts, tanmateix hi haurà trams en els que tinguem que caminar. Aprofitarem molts trams del Camí ral Observacions: Excursió curta però que pot portar el seu temps perquè no trobem pista fins els kilòmetres finals.

Fent el tafaner …

La comarca del Bages es troba al centre de Catalunya. La seva capital és Manresa, té 35 municipis, i inclou una part de la comarca natural del Moianès i una part de la del Lluçanès, així com un municipi de la de l’Alta Segarra, o Segarra calafina.

Limita al nord amb el Berguedà; a l’est amb Osona; al sud amb el Vallès Oriental, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat; al sud-oest amb l’Anoia, i al oest amb el Solsonès. La comarca està situada al bell mig de Catalunya, equidistant dels Pirineus, de la costa, de les comarques gironines i lleidatanes, ocupa l’angle sud-est de la Depressió Central.

La vegetació és majoritàriament de caràcter mediterrani, però té molts elements submediterranis, principalment a les obagues i a les fondalades. El bosc d’alzines i/o roures es creu que predominaria a la vegetació natural de la comarca, si bé només ocupa grans extensions a zones del Moianès i a la part alta de Montserrat i el parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Actualment l’arbre més important és el pi blanc, molt resistent a la sequera i adaptat a viure en sòls pobres en nutrients, que sovint es troba associat a prats secs (joncedes, llistonars) i a matollars (brolles) de romaní i altres arbusts de fulla petita. L’agricultura del Bages és essencialment de secà. Els cultius són mediterranis, cereals, vinya i olivera. La indústria tradicional era la tèxtil i cotonera. Posteriorment s’hi van instal·lar indústries mineres de sals potàssiques, metal·lúrgiques i químiques.

La xarxa fluvial que travessa la comarca forma un eix arborescent format pels rius Llobregat i Cardener i les rieres de la Gavarresa, de Calders i de Rajadell. Aquest sistema fluvial ha configurat l’aspecte físic del Bages, però també l’humà, perquè la població s’ha instal·lat a les fons de les valls, a les carenes entre els rius i als altiplans.

La població ocupada segons dades de 2001 ho està en un 52% en el sector de serveis, en un 35,7% en el sector industrial, en un 11% en la construcció i en un 2% en l’agricultura. La indústria minera és molt antiga amb la sal de Cardona i amb explotacions de potassa a Súria i a Sallent. Una indústria molt diversificada, i antigament de predomini tèxtil, aprofita la força motriu del Llobregat i el Cardener, els dos rius que reguen la comarca.

Sant Cristofol de Castellbell. Aquest poble de pagès, format per un escampall de masies centenàries, està centrat per l’església de Sant Cristòfol (segle XI), d’un romànic primitiu, d’una sola nau i absis d’arcuacions llombardes, molt modificada al segle XVII i restaurada el 1981. Hi té molta anomenada el restaurant Cal Jepet

El Burés, també conegut com la Colònia Burés, és una antiga colònia tèxtil fundada al darrer quart del segle XIX dins del terme municipal de Castellbell i el Vilar (Bages), a l’esquerra del riu Llobregat. Situada sota el turó del Vilar, és a l’altra banda del riu i del castell de Castellbell. Travessen el riu el Pont Vell de Castellbell, del segle XV, i el Pont Nou, de 1884, per on passa la carretera BV-1123. A l’altra banda del riu hi ha també l’estació de Castellbell i el Vilar de la línia R5 (Llobregat-Anoia) dels Ferrocarrils de la Generalitat. Els germans Burés foren uns empresaris manresans que es dedicaven a la cinteria de cotó i de seda i que entraren en la indústria del filat i del teixit de cotó. El 1862 Francesc Burés i Arderiu tenia una fàbrica que aprofitava la força hidràulica del Cardener a Sant Joan de Vilatorrada. El 1872, el seu germà Esteve va instal·lar aquesta fàbrica a Castellbell i el Vilar. Al mateix any va veure la necessitat d’engrandir-la i comprà al marquès de Castellbell els terrenys per a la construcció d’una nova fàbrica i començà les obres per a la resclosa i el canal. Com que es tractava d’una zona despoblada va haver de construir habitatges per als obrers, i fou l’inici de la Colònia Burés.

Abans d’arribar al nucli del Burés (Castellbell i el Vilar), el Llobregat fa una llaçada molt tancada, el meandre del Castell, una zona important per la riquesa natural que li dóna el riu i perquè forma part del corredor ecològic que comunica els parcs naturals de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Aquesta és una de les zones del Bages on es va realitzar una restauració ecològica que, en aquest cas, va consistir en una ordenació d’usos, una extensa reforestació, la restauració d’un abocador de runes i la creació d’un estanyol.

El castell de Castellbell és una edificació originalment gòtica que es troba situada dalt d’un turó pròxim al nucli del Burés, al municipi de Castellbell i el Vilar, al Bages. Al seu voltant, el riu Llobregat descriu un meandre. Documentat des del 979, rebia el nom de Castell Beliti. Va ser propietat dels Montcada durant el segle XIII, i a finals del segle XIV passaria a les mans de Jaume Desfar, senyor de Castellbell, Vacarisses i Rellinars. Durant el segle XVIII va ser restaurat, ja que les diverses destruccions que va patir hi havien fet estralls, especialment la del 1485, quan els remences el van ocupar violentament, en van arrencar i cremar les quinze portes de les cambres i en van enderrocar la meitat de la torre. El que avui es veu, constitueix l’obra situada a ponent del pati central, ja que la resta va ser destruïda el 1719 pel seu propietari d’aleshores, Josep d’Amat i de Junyent, segon marquès de Castellbell, a fi que no fos ocupat pels miquelets. A l’interior del recinte es troba l’antiga cisterna que recollia l’aigua de la pluja per abastir el castell i les ruïnes de l’antiga capella de Sant Miquel.

Sant Vicenç de Castellet és el municipi més gran del Bages sud quant a nombre d’habitants. És al bell mig de la resta de municipis que configuren aquesta sub-comarca i exerceix una funció de capitalitat a la resta de municipis: Monistrol de Montserrat, Castellbell i el Vilar, Marganell, Castellgalí i el Pont de Vilomara i Rocafort. És a la confluència del Llobregat i el Cardener, del terme de Castellgalí, i del congost de Castellbell. Està comunicat amb Manresa i Barcelona per dues línies de ferrocarril, RENFE i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Els canvis derivats del procés industrial i de l’arribada al municipi del ferrocarril van ser determinants en l’evolució i desenvolupament de Sant Vicenç de Castellet. El 1859, la companyia dels Ferrocarrils del Nord va posar en marxa la línia ferroviària Terrassa-Manresa, inaugurada el dia 3 de juliol. Aquesta línia va integrar el territori dins del trajecte Barcelona-Saragossa i va obrir grans possibilitats de desenvolupament industrial. L’any 1912 l’increment d’activitat econòmica va fer necessària la construcció d’una doble via. El 1914, aquesta mateixa companyia va decidir construir un dipòsit de reserva de màquines, convertint així Sant Vicenç de Castellet en un punt neuràlgic i estratègic de l’activitat ferroviària. La companyia dels Ferrocarrils Catalans va decidir l’any 1924 executar un traçat viari alternatiu per enllaçar Barcelona amb Manresa, i aquest traçat va tenir també una estació a Sant Vicenç de Castellet. El lligam entre Sant Vicenç de Castellet i el ferrocarril va determinar que en el primer quart de segle XX el municipi es convertís en un centre de comunicacions vital dins la xarxa ferroviària catalana, que va repercutir en el desenvolupament i instal·lació d’indústries, sobretot tèxtils i de la pedra, que van aprofitar els lògics avantatges d’instal·lar-se al costat dels canals de distribució dels materials. Això va donar a Sant Vicenç de Castellet l’apel·latiu de “població de pedra, cotó, vapor” que la defineix.

Sant Vicenç de Castellet. Torre de Castellet. A la banda dreta del riu Llobregat, destaca un turó amb la Torre de Castellet, ben visible al seu cim. S’hi accedeix amb vehicle per una desviació a la dreta des de l’eix del Llobregat, a l’alçada del pla de les Vives, que tot enfilant-se ràpidament hi porta en pocs minuts. La torre és de planta quadrada i pertanyia al Castell de Castellet, del qual se’n comencen a tenir dades l’any 1001. La torre es va construir al segle XIII, després de la destrucció del castell el 1277 per Humbert de Rocafort. Del castell avui dia es conserven uns fragments de muralles que envoltaven la part nord del turó com a nucli defensiu.

Sant Vicenç de Castellet. La torre del Breny. També coneguda com a Torre dels Dimonis, està situada dins el terme municipal de Castellgalí. És un monument funerari d’època romana construït al segle III, segurament com a necròpolis privada d’alguna família important del poblat preromà de Boades. Està situada prop de la confluència dels rius Llobregat i Cardener. L’any 1870 va ser destruïda la part superior per utilitzar les seves pedres en la construcció d’una resclosa, donada la seva proximitat al riu Llobregat. La Torre del Breny forma part de l’imaginari col·lectiu santvicentí i és font de nombroses llegendes locals.