Alta Garrotxa

Aquesta és la secció de rutes i tracks per l’Alta Garrotxa.

Sadernes – Guitarriu – Coll de Riu – Sadernes
Volta per l’Alta Garrotxa, el Vallespir i l’Alt Empordà
Talaixà i el Castell d’Oix

Sadernes – Guitarriu – Coll de Riu – Sadernes

Sortim del pàrquing al costat del càmping i del bar restaurant de Sadernes (300 m; Can Galceran) i anem a buscar la pista en bon estat que puja a Sant Andreu de Guitarriu i d’aquest al Coll de Faja (987 m). Deixem la pista principal i agafem una pista secundària a l’esquerra que acabarà morint al bosc. Abans, l’abandonem per un corriol a l’esquerra ben senyalitzat. Caminarem una estona per aquest corriol, passarem un el Coll d’Alp (o del Treu Gros) i un bosc ple d’arbres caiguts i el Coll d’Espinavell. Al final sortim a altre pista secundària que seguirem a la dreta fins arribar al proper Coll de Riu (994 m). Baixem per la pista principal a l’esquerra per la mateixa baixada de la transpirinenca fins Sadernes.

Volta per l’Alta Garrotxa, el Vallespir i l’Alt Empordà

Aquesta és una impressionant ruta per les comarques de l’Alta Garrotxa, una resquitllada del Vallespir i l’Alt Empordà. Són 104 km que nosaltres vam distribuir en dos dies. Sortim del Càmping de Sadernes i Hostal de  (300 m; Can Galceran) i anem a buscar la pista en bon estat que puja a Sant Feliu de Riu i Coll de Riu (994 m). Desprès d’un curt descens enfilem cap el Coll del Bassegoda (1.101 m) i el Coll del Principi (1.125 m). Seguim la pista principal que ens porta a l’Hostal de la Muga (720 m). És un terreny solitari, amb pocs masos i abandonats, igual que  l’Hostal. A l’Hostal deixem la pista i prenem un corriol pel mig de les edificacions. En un moment som al Vallespir francès. Remuntem la pista fins unes cases i prenem una pista a la dreta que ens porta a Coustouges. Baixem cap a Maçanet, en principi per la carretera asfaltada i desprès per una pista que hem trobat a la nostra dreta. De seguida, comencem a pujar i tras superar un coll baixem fins a Oliveda. Anem a buscar la pista asfaltada pel Gorg de les Dones i cap a Maçanet.

Sortim de Maçanet cap a Darnius per un divertit corriol fins sortir a la pista principal i tenint coma referència el pantà de Boadella arribem a Sant Llorenç de la Muga (180 m). Passem pel mig del poble i per un curiós tram per sobre de la conducció d’aigua, fins prendre, finalment, la carretera a Albanyà. Desprès de la entrada a Mas Carreras (turisme rural) prenem una pista a l’esquerra, creuem el riu i comencem una dura remuntada. Quan ens animem a baixar deixem la pista principal en una mena de coll per un petit camí que ens porta a una pista i aquesta a la pista principal de ciment que puja a Lliurona. Seguim cap a Coll de Teis  (713 m), Mas Poli (amb una gran cova just a la cruïlla), Coll de Faja  (987 m) i Sant Andreu de Guitarriu. Ara només ens falta la baixada fins Sadernes.

 Talaixà i el Castell d’Oix

En aquesta excursió anirem a conèixer Talaixa. Sortirem del restaurant de Can Bundancia a la carretera entre Castellfollit de la Roca i Oix. Baixarem uns metres per la carretera i trobarem una pista/camí que ens porta a una pista estreta però asfaltada cap a Sant Eudald de Jou. Deixarem Sant Eudald a la dreta i sortirem a la carretera que uneix Montagut amb Sadernes que seguirem a l’esquerra. Passarem davant del càmping Montagut i deixarem a la dreta el Pont de Llierca, d’estil romànic. Seguim per la carretera fins Sadernes (300 m; bar restaurant). Seguim per una pista d’accés restringit als vehicles, passem el Pont d’en Valentí i prenem una pista a l’esquerra protegida per una tanca. Sembla una pista nova que dona accés  a un mas en vies de rehabilitació (660 m), precedit d’unes ‘pintades’ amenaçadores. Seguim pel GR a peu per pujar a Talaixà i pel mateix baixem a mas abandonat del Vaquer (600 m) a on retrobem una pista. Baixem però hem d’estar amatents perquè l’abandonarem per un corriol que no es veu, balisat GR, que ens porta al pont de fusta (palanca) que creua el riu i ens porta a una pista que seguim a l’esquerra i amb trams millors i pitjors arribem a Oix i el seu castell (400 m). Recuperem el punt de sortida per la carretera de Castellfollit superant el Collet de Camporiol (520 m).

Serveis per a una aventura autònoma

Sadernes
Càmping
Bar restaurant

Oix
Hostal de la Rovira: 972 29 43 47
Bars i restaurants i queviures

 

Fent el tafaner

Onze municipis compten amb superfície inclosa dins del l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa (32.865 hectàrees): Albanyà, Beuda, Cabanelles, Camprodon, Maçanet de Cabrenys, Montagut i Oix , Sales de Llierca, Sant Joan les Fonts, Sant Llorenç de la Muga, Tortellà i la Vall de Bianya, de les comarques de la Garrotxa, l’Alt Empordà i el Ripollès, la Diputació de Girona i el Departament de Medi Ambient i Habitatge (des del 2011 Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural) que es va integrar com a membre de ple dret del Consorci l’any 2006.

L’Alta Garrotxa és un territori que, per la seva diversitat i singularitat, és sens dubte, l’espai més important del Pre-Pirineu oriental. La seva orografia extremadament abrupta ha condicionat el paisatge, la vegetació, la fauna i els assentaments humans al llarg de la seva història i ha permès el manteniment d’un espai natural relativament aïllat que conserva una important riquesa biològica, fins al punt d’haver estat declarat Espai d’Interès Natural i designat com Zona d’Especial Protecció per a les Aus dins la Xarxa Natura 2000. Actualment aquest espai està gestionat pel Consorci de l’Alta Garrotxa.

El relleu de l’Alta Garrotxa, marcat per valls profundes envoltades de cingleres i parets de roca, és el que dóna nom a l’espai: les garrotxes són les terres aspres i de mala petja. El paisatge de l’Alta Garrotxa és autènticament espectacular, no només per la magnificència del relleu, sinó també per la seva coberta forestal, dominada pels alzinars i les rouredes. El paisatge actual de l’Alta Garrotxa és el fruit de la combinació de la complexitat geomorfològica de l’espai amb la presència mil·lenària d’homes i dones que han ocupat i transformat aquestes terres.

Marià Vayreda, en el seu llibre La Punyalada, descriu aquesta complexitat del relleu: «Sols resten allí, immutables com allavors, aquelles gegantines carcanades, patentitzant un etern miracle d’equilibri; aquells espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l’acció traïdora i sorda de l’aigua; aquells mateixos immensos còdols abalançats sobre d’avencs, com badalls d’infern, i aquells colossals morrots de penya viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat; uns cairuts i rogencs, altres verdosos i negres, i alguns rematats en esperons de contorns epilèptics i recargolats com renecs de condemnat». La Punyalada, una de les novel·les més conegudes de Marià Vayreda, està ambientada a l’Alta Garrotxa. És una història de sang i foc, passió i amor, i sobretot, basada en la terra i el país. Un triangle amorós és l’utilitzat en la narració d’aquesta obra per parlar-nos del bé i del mal. La Punyalada és un text que ens relata relacions humanes complexes i passions desmesurades.

Pont de Llierca. Pont que travessa el riu Llierca. Es troba anant de Montagut en direcció a Sadernes. Es suposa que va ser construït a instàncies dels senyors de Sales cap a la segona meitat del segle XIV o començaments del XV. En el segle XIV ja s’utilitzava amb finalitats comercials i es cobrava un peatge per a poder-lo creuar amb bestiar o mercaderies. Durant la tercera guerra Carlina, les tropes liberals van passar per aquest pont en direcció a Olot, passant per la serra del Toix. Procedents de Besalú, a Tortellà s’hi van unir varis voluntaris, sumant un total de 3000 homes d’infanteria, 200 soldats de cavalleria i 4 canons. Tot acabà en la famosa “Batalla del Toix”. El pont és d’un sol arc de 19.1 metres de diàmetre i 52.7 metres de longitud. La seva alçada és de 8 metres sobre el Llierca.

Talaixà és un petit nucli de població pertanyent al terme municipal de Montagut i Oix. Les cròniques daten el nucli de Talaixà als voltants del segle IX; trobant-se la primera referència escrita cap a l’any 872. La història, ens parla d’anys d’esplendor: “Quan a la zona (any 1918) hi habitaven fins a 130 persones”.

Destaca l’església romànica de Sant Martí de Talaixà, situada al peu de la serra de Talaixà (1.252 m alt.), contrafort meridional del puig de Comanegra, i damunt el coll de Talaixà. L’església és esmentada ja al segle X, i fou cedida al monestir de Sant Aniol d’Aguja, que hi establí una cel·la benedictina; passà després a dependre de Sant Llorenç del Mont. El Coll de Talaixà, que comunica la vall de Beget amb la de Sant Aniol d’Aguja, fou un punt estratègic en el control del contraban per la seva proximitat amb la frontera francesa, d’aquí edificacions com la “Casilla”, on hi havia la caserna dels carrabiners, o la “Canova” , que es convertís en hostal donada l’afluència de viatgers de l’època. Arribaren els anys 60 amb l’arribada també del gas butà a les llars, i a conseqüència d’això, desapareixen la principal font d’ingressos dels garrotxins: el carbó d’alzina. El despoblament massiu de l’Alta Garrotxa fou inevitable.

Pels vols dels anys setanta, la darrera edificació habitada: La Masò, fou abandonada i Talaixà es queda buit, essent visitada tan sols pels ramaders, caçadors i excursionistes aventurers. Però, molt lluny de l’abandó que semblava irremeiable, els anys 80 l’Alta Garrotxa passa a ser recolonitzada. Hippies i neorurals, adquireixen les antigues masies i tornen a donar vida a les valls garrotxines. Apareix llavors un personatge clau en la historia de Talaixà: Rodrigo Gómez Rodríguez, conegut popularment com en “Rodri”. En “Rodri”, va néixer a Huelva el 1914, on va fer de miner, després de guàrdia civil, i ja a Catalunya, de paleta. Ell, i un seu amic, adquireixen dues ruïnoses edificacions a Talaixà amb la intenció de reconstruir-les per habitar-les i fer una cantina.
Al 1988, una empresa privada: Ormoier S.A. adquireix la totalitat de la Vall d’Hortmoier per convertir-la en un vedat de cacera. Ràpidament, centenars de metres de tanques de filferro cinegètic bloquegen el pas de veïns i excursionistes. Neix, llavors, un moviment de defensa popular per aturar la privatització de la zona. Sota el lema “Si vas a Ormoier, porta alicates” el Grup de Defensa de la Vall d’Hortmoier, que aplegava 37 entitats, entre ecologistes, polítics i sindicats, intenten aturar la barbàrie, malauradament, sense gaire èxit.

La idea de fer un refugi per excursionistes comença a prendre forma. El CEO va arribar a portar fins hi tot carregaments de material de construcció en helicòpter. L’ajuda dels grups excursionistes arriba de totes bandes; la gent de Blanes organitza aplecs i camps de treball a l’estiu per ajudar de manera voluntària a aixecar el nou refugi, que poc a poc comença a prendre forma. Però, malauradament, les desavinences entre en Rodri i el CEO sobre el projecte inicial, són cada cop més patents. I Talaixà navega en un mar d’incertesa… En Rodri, tot sol, continua lluitant per la seva bogeria: sense aigua ni llum, aïllat en el seu somni, resisteix en condicions inhumanes; arribant a ser evacuat en helicòpter un parell de cops: una per quedar penjat per la neu, i una altra, malalt per la picada d’una paparra. A principis dels 90 la lluita continua. I en Rodri, aquell ermità nouvingut, ara tot sol, doncs el seu soci abandonà la idea d’instal·lar-se a Talaixà, és qui resisteix, fins i tot sota amenaça de mort a les continues instigacions per part dels caçadors i d’en “Racionero”, el terratinent propietari de la Vall. En Rodri, s’associa amb el Centre Excursionista d’Olot, i els hi cedeix una de les seves propietats amb la idea de fer un refugi excursionista. A canvi, en Rodri rebia una bossa d’aprovisionament cada segon dissabte de mes. S’atura d’aquesta manera la possibilitat de tancar la Vall al pas dels excursionistes. D’altra banda les gestions del Grup de Defensa de la Vall d’Hortmoier comencen a fer efecte, i l’ajuntament de Montagut declara l’ús públic de tots els seus camins. Un bon dia les tanques desapareixen. La inclusió de tota l’Alta Garrotxa dintre del Pla d’Espais d’Interès Natural, o PEIN, per part de les institucions, protegeixen la zona de qualsevol possible agressió. Talaixà, poc a poc, es converteix en l’aglutinador de l’excursionisme de la zona. El trànsit d’excursionistes per Talaixà es veu afavorit per la gran bellesa del lloc i per que hi passa la ruta senderista GR-11.

Talaixà, és cada cop més freqüentada pels excursionistes i la lluita del “Rodri” la fa més popular, sobretot en els ambients excursionistes de Blanes i d’Olot. I és d’aquí, d’on surten dos nous personatges en la història de Talaixà: en “Jose” i en “Jordi”, els guardes del refugi de “Can Torner”. Aquests, s’aferren al somni d’en Rodri, i amb tota la voluntat i il·lusió del món, l’ajuden a aixecar el seu utòpic refugi. Poc a poc, amb molt d’esforç per part d’en Jose, en Jordi i en Pedro, ara acompanyats per les seves xicotes, familiars i amics, el refugi d’en Rodri va prenent la seva forma definitiva. A mesura que el somni d’en “Rodri” es realitza, les forces li minven, la seva avançada edat, i una greu malaltia, li comencen a passar factura. Però allò que molts no volíem que arribés, finalment arriba, i un 26 de Desembre del 2000, en Rodri amb 86 anys d’edat, i agreujat per la seva incurable malaltia, abandona per sempre la seva lluita particular. Una placa commemorativa el recordarà per sembre al refugi de Can Torner. Durant la dècada dels 2000 hi han hagut, puntualment, alguns habitants a Talaixà. Per exemple, en Jose, un extremeny que s’hi va instal·lar a l’església durant uns mesos l’any 2003. Al 2010, s’ha reconstruït l’església de Sant Martí de Talaixà i s’està reconstruint l’antiga casa d’en Rodri per part del Centre Excursionista d’Olot -CEO- amb la finalitat de convertir-la en un refugi de muntanya.

Castell d’Oix. Aquest castell, d’estructura quadrada, va ser construït al segle XV pels senyors de Bestracà, els quals amb anterioritat ocupaven el castell de Bestracà que es troba en el terme de Beget. El trasllat es va donar pel fet que el castell de Bestracà va ser assaltat pels remences. Aquest castell, junt amb altres vint-i-tres cases, van ser salvades de l’enderrocament ordenat pel marquès d’Almazan amb el pretext que eren refugi de bandolers. La titularitat del castell va canviar quan al segle XVIII Bonaventura Puigbaturell-Bestracà i d’Asper es va casar amb Teresa de Càncer. Aquesta, anteriorment, havia estat casada amb Ramon de Sants. A partir de llavors el castell va passar a mans de la família Sants. A començaments del segle XIX consta com a senyor d’Oix, de Talaixà i de la casa de Montrodon, Bonaventura de Sants i de Baturell.