Penedès Alt

En aquesta pàgina trobaràs rutes btt i tracks btt dels Betetistes dels Pirineus que tenen el punt de sortida a poblacions de l’Alt Penedès.

Gelida – Sitges. 43 km; desnivell positiu 1.000 m.
Gelida – Hortons – Esparraguera – Olesa – Barcelona. 80 km; desnivell positiu 1.500 m.
Gelida – Esparraguera- Bruc – Hostalets de Pierola – Sant Llorençs d’Hortons – Gelida.
Gelida – Castellfollit del Boix – Manresa. 76 km; desnivell positiu 1.500 m.
Les Agulles i el Montcau, des de Gelida. 20 km; desnivell positiu 800 m.
Camins del vi i del cava I. 45 km; 700 m
Seixanta quatre kilòmetres d’excuses per visitar els pèlags de Vilobí del Penedès. 64 km, 825 m.
Circuit btt d’Avinyonet del Penedès
Ruta Macabeu
Ruta Parellada
Sant Miquel d’Olèrdola i el castell de Penyafort

 

Gelida – Sitges

El track comença a l’estació de la RENFE de Gelida. Pugem al poble i prenem cap al Castell i Can Oller de la Muntanya fins la carena i el Coll de Portell (569 m). Seguim cap a la cantera i la N-340 que creuem molt a prop del Coll de l’Ordal (500 m). Entrem a l’urbanització dels Lledoners i anem a buscar una pista que ens portarà fins Olesa de Bonesvalls (270 m; bar restaurant). Travessem el poble, anem a buscar l’hospital medieval de Cervelló. Anem a buscar la pista que ens porta a l’avenç de l’Esquerrà (L’avenc de l’esquerrà és el més important del Garraf, ja que és el més profund de tot el massís; la seva boca d’entrada té 7 metres d’amplada i consta de quatre vies diferents) i a Can Grau (320 m). A Can Grau prenem la pista asfaltada cap a Olivella que deixarem per un trencant a l’esquerra cap a Can Bargalló (268 m) i els Quatre Camins. Seguim al recte cap a La Fassina, girem a la dreta i fem l’última remuntada abans del coll i la pista clàssica de baixada a Sitges.

Fitxa tècnica
Punt de sortida: Gelida. Punt d’arribada: Sitges. Distancia: 43 km
Altura màxima: 655 m. Altura mínima: 0 m. Desnivell acumulat: 1000 m
Exigència física: Esport. Dificultat tècnica: Cap
Observacions: Millor d’ octubre a maig. Lineal. La Radial Gelida – Manresa té el mateix punt de sortida. A la carena del Coll de Portell coincidim amb la Radial, Barcelona – Sant Sadurní, per Cobera i el Coll de Portell. El final coincideix amb una etapa de la Mediterrània. Forma part de la Transversal Estany Gento – Sitges.

Gelida – Hortons – Esparraguera – Olesa – Barcelona

Sortim de l’estació de Renfe de Gelida. Travessem el riu per un pont i desprès una riera i remuntem fins Sant Llorenç d’Hortons (bar- restaurant). Sortim del poble per la carretera i creuem la carretera que porta de Sant Sadurní a Masquefa. Creuem una urbanització, baixem a uns camps de conreu i a una riera i remuntem fins la urbanització de Can Bou. Sortim per la pista asfaltada d’accés fins a una rotonda a prop de Piera (FGC), seguim la carretera, entrem als Hostalets de Pierola i anem a buscar la urbanització de Can Martí. Remuntem de valent fins una antena, baixem cap a Can Soteres i creuem la carretera just al Coll del Bruc. Prenem la carretera, trobem un bar restaurant a la dreta, deixem la urbanització Montserrat Parc a l’esquerra i anem a buscar un camí fins l’Hotel del Bruc, el Bruc de Dalt i el Bruc. Anem a buscar la pista de la Vinya nova (bar-restaurant), Collbató, i bans d’Esparraguera ens desviem cap a Olesa (FGC). Seguim cap el Pont del Diable (FGC, Martorell) i la llera del Llobregat. Podríem continuar cap a Molins (veure, les rutes Barcelona- Sant Sadurní o Barcelona – Castelldefels) però aquesta vegada el track va a buscar El Papiol i La Floresta.

Fitxa tècnica
Punt de sortida: Gelida. Punt d’arribada: La Floresta. Distancia: 80 km
Altura màxima: 767 m. Altura mínima: 39 m. Desnivell acumulat: 1.470 m
Exigència física: Esport. Dificultat tècnica: Cap
Observacions: Millor d’octubre a juny. La dificultat es pujar per sobre del Coll del Bruc

Gelida – Esparraguera- Bruc – Hostalets de Pierola – Sant Llorençs d’Hortons – Gelida

Sortim de l’estació de Renfe de Gelida. Travessem el riu per un pont i desprès una riera i remuntem fins Sant Llorenç d’Hortons (bar- restaurant). Anem a buscar la riera tot seguint el GR-5. Passem Can Esteve de la Rovira, travessem la carretera de Masquefa, passem per sota d’una planta de reciclatge de residus, remuntem per diferents urbanitzacions i baixem fins Esparraguera. Remuntem fins Collbató, el Bruc (bars i restaurants), el Bruc de Dalt i l’Hotel del Bruc. Per l’antiga nacional anem a buscar el Coll del Bruc (bar restaurant a l’esquerra). Trenquem a l’esquerra cap Can Soteres, remuntem fins l’antena i baixem per la urbanització fins els Hostalets de Pierola. Anem a buscar Can Bou i desprès de travessar unes vinyes trobem un corriol que porta a una urbanització. Desprès de creuar-la, creuem la carretera de Sant Sadurní a Masquefa i seguim cap a Sant Llorenç d’Hortons i per on hem vingut tornem a l’estació de Gelida.

 

Fitxa tècnica
Punt de sortida i arribada: Gelida
Distancia: 72 km
Altura màxima: 765 m. Altura mínima: 70 m. Desnivell acumulat: 1.600 m
Exigència física: Esportiva. Dificultat tècnica: Cap
Observacions: Millor d’octubre a juny. Circular

Gelida – Castellfollit del Boix- Manresa

Sortim de l’estació de Renfe de Gelida. Travessem el riu per un pont i desprès una riera i remuntem fins Sant Llorenç d’Hortons (bar- restaurant). Sortim del poble per la carretera i un poligon industrial i creuem la carretera que porta de Sant Sadurní a Masquefa. Creuem una urbanització, baixem a uns camps de conreu i a una riera i remuntem fins la urbanització de Can Bou. Sortim per la pista asfaltada d’accés fins a una rotonda a prop de Piera (FGC), seguim la carretera, deixem els Hostalets de Pierola a la dreta i anem a buscar la urbanització de Can Martí. Remuntem de valent fins una antena, baixem cap a Can Soteres i creuem la carretera just al Coll del Bruc. Seguim cap a la urbanització de Montserrat Parc, ens dirigim sense arribar a Sant pau de la Guardia i anem a buscar la pista que ens baixarà a Maians. Sortim a la carretera, la deixem i trobem la carretera que puja a Castellfollit del Boix (bar- restaurant). Remuntem per la pista fins trobar el trencant a la dreta que puja al Cogulló de cal Torre (880 m). Som al centre geogràfic de Catalunya. Tornem a la pista per la que hem pujat i baixem cap a l’altre banda. Passem un parell de masies importants i arribem a Rajadell (bar- restaurant). Baixem per l’antiga carretera, sempre a prop de la riera de Rajadell que ens guiarà fins el Xup i l’estació de Renfe de Manresa.

Fitxa tècnica
Punt de sortida: Gelida. Punt d’arribada: Manresa. Distancia: 76 km
Altura màxima: 880 m. Altura mínima: 76 m. Desnivell acumulat: 1.500 m
Exigència física: Esportiva. Dificultat tècnica: Cap
Observacions: Millor d’octubre a juny. Hem arribat al centre geogràfic de Catalunya. El 11 de setembre hi ha festa amb botifarrada popular. Es pot escorçar començant a Piera. Els del Bages prefereixen pujar des de Manresa (més curta). Coincideix amb part de les rutes des de Gelida. En part pertany al projecte de transversal Estany Gento – Sitges. Molt aèria. Una de les favorites pel que significa d’orientació i de país. Track de desembre de 2011, actualitzat a desemebre de 2015.

Les Agulles i el Montcau, des de Gelida

Es tracta d’una sortida curta per pujar al Les Agulles (radar meteorològic de l’Ordal) i el Montcau que el tenim al costat. El track comença a l’estació de la RENFE de Gelida, pugem al poble i prenem cap a la Font Freda. A l’arribar a la carena prenem a la dreta, veient el nostre primer objectiu. Passem el Coll de Portell (569 m) i pugem a Les Agulles (655 m). Veiem el proper tram de la nostre ruta. Tornem pel mateix camí al coll i prenem cap al collet del Montcau (575 m) i el Montcau (643 m).  Trams pedregosos del Collet del Portell al Montcau. Baixem per la carena i abans del Maset prenem una pista pel llit d’un rierol que ens porta a la carretra de Sant Sadurní a Gelida, molt  apropo del poble.

Punt de sortida i arribada: Gelida. Distancia:  20 km
Altura màxima: 655 m. Altura mínima:  80 m. Desnivell acumulat:  750 m
Exigència física: Esport. Dificultat tècnica: Del Collet del Portell al Montcau
Observacions: Millor d’ octubre a maig. Circular. Trams pedregosos del Collet del Portell al Montcau. Les Radials, Gelida – Sitges i Gelida – Manresa tenen el mateix punt de sortida. A la carena del Coll de Portell coincidim amb la Radial, Barcelona – Sant Sadurní, per Cobera i el Coll de Portell.

Camins del vi i del cava I

Amb el punt de sortida a Sant Sadurní d’Anoia ens donarem una volta entre vinyes passant per Sant Pau d’Ordal (restaurant Pau Xic), La Granada, Santa Fe del Penedès, El Pla del Penedès, Sant Pere de Riudabitlles (bars restaurants), Torrelavit, Monistrol d’Anoia, caves Codorniu. Pistes en  bon estat i camins rurals asfaltats excepte un tram curt que ens evita entrar en la N-340. Si no hi fang és una excursió molt còmoda.

Seixanta quatre kilòmetres d’excuses per visitar
els pèlags de Vilobí del Penedès

Aquesta excursió és una excusa per visitar pèlags de Vilobí del Penedès amb el punt de sortida a l’urbanització del Lledoner al peu del port de l’Ordal. Altre manera de mirar-ho es que tindrem oportunitat de menjar a dos restaurants ben afamats de la comarca, Pau Xic a Sant Pau de l’Ordal i Cal Tres Pams a Vilobí del Penedès. Sortim de Lledoner i anem pujant a buscar un punt alt per tenir l’oportunitat de prendre senders fins Sant Pau de l’Ordal. A partir de Sant Pau trobem pistes en bon estat i camins rurals asfaltats en un paisatge més humanitzat i dominat per les vinyes. Visitem els pèlags i baixem cap a Vilafranca del Penedès (punt alternatiu de sortida; estació de RENFE; tots els serveis) passant per les vinyes a on havia estat l’aeròdrom republicà de Can Pacs. De Vilafranca cap a l’Arboçar, Olesa de Bonesvalls i per la riera d’Olesseta cap el Lledoner.

Circuit btt d’Avinyonet del Penedès

Aquesta és una ruta molt agradable pel paisatge del Penedès amb alguns trams tècnics tant de pujada com de baixada.

Ruta Macabeo

Aquesta és una excursió característica per l’Alt Penedès en busca de vinyes, oliveres, petits nuclis poblacionals i turons que rep el nom d’una varietat de raïm. El macabeu aporta als vins blancs de cupatge del Penedès el seu aroma afruitat i la seva acidesa. Sortirem de Guardiola de Font-Rubí i passarem per nuclis com Sant Martí Sarroca, Puigdàlber i el Pla del Penedès.

Ruta Parellada

Altre excursió per l’Alt Penedès a la que denominat amb un nom de varietat de raïm tradicional. La varietat parellada produeix blancs aromàtics, secs, de graduació moderada, aroma fresc i una delicada acidesa afruitada. Sortirem de Sant Sadurni d’Anoia cap a Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona, riera de Mediona, ermita de la Mare de Deu de la Palma, Guardiola de Font Rubí, la pista de la Carrerada, i Puigdàlber. Assolirem  la màxima alçada entre Mediona i l’ermita. Observacions: Trams tècnics a la riera de Mediona i trams de forta pujada pedregosa desprès de Mediona.

Sant Miquel d’Olèrdola i el castell de Penyafort

Aquesta és una ruta pels volts de sant Miquel d’Olèrdola i el camí dels Fons de la vall per on poc a poc pugem per sobre dels 400 m. Vuereu que deixem la pista al poc de començar a baixar per una trialera que comença molt bé i desprès es complica; es pot evitar, si seguim per la pista i agafem el primer trencall a la dreta. Molt corriol no gaire complicat tant per anar pel fons de la vall com per tornar. Arribem fins Torrelletes però ho podem escorçar; hem deixat l’inici del tall al track. Observacions: Aquest track és una de les exploracions de la Barcelona – Tarragona 2017. S’ha de buscar com evitar la zona industrial desprès del castell de Penyafort.

Serveis per a una aventura autònoma

Restaurant La Masía, Sant Sadurní d’Anoia: 938 910 835 i 938 910 391
Restaurant Pau Xic, Sant Pau d’Ordal:  938 99 30 51
Restaurant Cal Tres Pams, Vilobí: 938 978 089
Chiringuito Can Torrents. Ctra. Gelida a Sant Sadurni d’Anoia, km 7,5 (gelida). 660 357 200/ 650 095025

Fent el tafaner …

Olesa de Bonesvalls. L’Hospital de Cervelló està situat en el nucli urbà que rep el seu nom, el Barri de l’Hospital, just al costat de l’antic camí Ral. És un dels pocs hospitals medievals que s’han conservat gairebé íntegrament. Va Ser fundat l’any 1262 per Guillem de Cervelló, per tal de què pogués acollir als pelegrins que passessin per l’antic camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès. Tot el conjunt està fortificat i conserva una torre mestra de planta quadrada, conjuntament amb la capella de Santa Marta de l’Hospital, també anomenada Santa Maria de l’Anunciació de l’Hospital. És una obra de transició del romànic al gòtic, del s. XIII. En l’exterior es pot observar sobre la porta un cap incrustat, esculpit en marbre, que data aproximadament, de l’època romana. Un dels elements de l’hospital més interessants és la gran carassa de pedra que hi ha sobre el portal d’entrada de l’exterior. La forma dels ulls i el pèl fan pensar que es tracta de la imatge d’una Medusa. Durant els s. XVI i XVII, l’Hospital va ser reformat.

 

El paisatge de la vinya. Valors culturals i ambientals. Josep Pintó(2008). ACE, Revista de Enología, 83: 18-23.

El paisatge de la vinya forma part d’un àmbit paisatgístic d’un nivell jeràrquic superior: el paisatge mediterrani. Un paisatge que presenta una singularitat paradoxal al representar a l’hora una gran unitat i una excepcional diversitat.  El sentit d’unitat dels paisatges mediterranis és degut a uns components naturals i culturals comuns que han generat unes estructures paisatgístiques que s’han mantingut vigents pràcticament fins l’actualitat, moment en el qual algunes d’elles han iniciat un declivi que les porta a la desaparició i a la substitució per uns nous paisatges. Les grans àrees de conreu de la vinya a Catalunya són a l’Alt Empordà, Penedès, Alt Camp, Conca de Barberà, Priorat, Terra Alta i Segrià.

Un dels paisatges indestriables de la regió Mediterrània és el paisatge de la vinya. El seu origen és antiquíssim. Si bé durant molt de temps es va pensar que la vinya havia estat introduïda als països mediterranis en l’antiguitat i procedent de l’Orient Mitjà, troballes de vinyes fòssils en sediments del Terciari fan suposar que la vinya ja existia al Mediterrani abans de les glaciacions quaternàries i que el clima fred la va fer retrocedir cap a l’Orient. Sigui com sigui, les referències al conreu de la vinya i a la producció de vi són prehel·lèniques: a l’antic Egipte el vi era un dels productes que es dipositaven a les tombes, i en els seus inicis el consum del vi estava relacionat amb les divinitats, com així ho indiquen els cultes dionisíacs de les primeres civilitzacions crescudes a l’entorn del mar Egeu.

 En els seus orígens la vinya era una planta trepadora, la parra, que s’enfilava pel tronc i les branques dels arbres veïns com encara es pot veure en alguns llocs de la Toscana. Després es va instal·lar sobre pèrgoles de característiques variades: de maó, amb pilars de granit, o en senzilles palissades de fusta, altes o baixes, com s’observa en vàries regions de França. Finalment, es va adoptar la forma de plantació anomenada “a la catalana”, la més adequada per a les regions seques: ceps sense cap tipus de suport, amb les branques que pengen en totes direccions i recobreixen d’ombra el sòl.

 A Catalunya una bona part del paisatge rural actual de la terra baixa mostra l’empremta, actual o passada, del conreu de la vinya. Durant els segles XVII i XVIII les vinyes van guanyar terreny dins el mosaic dels conreus mediterranis, afavorides pel comerç desenvolupat al voltant de les exportacions d’aiguardents a les colònies americanes. A mitjans del segle XIX l’expansió del conreu es va veure frenada per l’efecte negatiu de la malura de l’oïdium. Entre 1860 i 1880 les vinyes es van estendre extraordinàriament per costers de sòl magre i per terres marginals de baixos rendiments, però que en aquell període van tenir justificació degut als bons preus que es pagaven pel vi destinat al mercat francès, en aquells anys amb una producció molt deficitària a causa dels estralls que la plaga de la fil·loxera havia produït en els vinyars francesos. L’arribada de la plaga a Catalunya el 1879 va estroncar aquella expansió desaforada de la vinya, i va suposar l’inici d’una davallada lenta i progressiva de la superfície del conreu que va culminar a la segona meitat del segle XX. Les empremtes del domini de la vinya en el paisatge agrícola de fa aproximadament un segle són nombroses a tota Catalunya, excepte als sectors dels Pirineus i els Prepirineus on les condicions climàtiques van fer impossible el seu conreu. Són molt comuns els vessants de serres i turons que avui estan recoberts per la vegetació però que mostren un esglaonament en feixes, molt sovint aguantades amb petits murs de pedra seca, que indiquen una antiga funció agrícola, gairebé sempre relacionada amb el conreu de la vinya. Igualment és comú trobar altres elements constructius com barraques de pagès o fins i tot, cups construïts amb pedra seca, testimoni de la importància que la producció de vi havia pres en el passat.

El paisatge actual de la vinya

La vinya a Catalunya ocupa al voltant de les 60.000 ha, el 6,8% del total de la superfície conreada, un percentatge que és una mica superior al del conjunt d’Espanya (6%) i també del de la Unió Europea (4%). Camps de vinya isolats o que formin part de mosaics agrícoles n’hi ha a gairebé totes les comarques que estan sota el domini del clima mediterrani a Catalunya. Hi ha unes àrees però on les vinyes configuren grans superfícies de conreu gairebé monoespecífic i constitueixen un conjunt de paratges que presenten la capacitat de caracteritzar per ells mateixos el paisatge del territori que ocupen. El mapa de la localització actual de la vinya a Catalunya mostra com es configuren unes grans àrees de concentració del conreu. L’Alt i el Baix Penedès, la Terra Alta, l’Alt Camp i la Conca de Barberà són les comarques amb més hectàrees plantades de vinya. A més, el Priorat, l’Alt Empordà i el Segrià destaquen també per la qualitat dels vins produïts.

Al Penedès, grans extensions de ceps ocupen les terres modelades en argiles, sorres i altres materials sedimentaris tendres que recobreixen la depressió. Els camps de vinya formen superfícies continues i extenses sobretot a la vora nord de la plana. Es tracta de grans parcel·les de conreu que ocupen terres de secà i que orienten la producció a varietats blanques destinades a l’elaboració de cava per part d’empreses radicades sovint a l’Alt Penedès. El paisatge vitícola continua des de la plana del Baix Penedès cap a les ribes del Gaià, només interromput per les estribacions del Montmell que s’interposen entre la Bisbal del Penedès i Rodonyà. Un cop a la vall del Gaià el domini de la vinya en el paisatge és absolut. Tant és així que ella sola gairebé caracteritza el paisatge dels Camps de Santes Creus. Les vinyes estan perfectament alineades en uns camps molt curosos que mostren sempre la marca de l’aixada en la terra.

A la Conca de Barberà la vinya ocupa una gran extensió de terreny sobre els sòls margosos i argilosos del centre de la conca. La importància social de la vinya en aquesta unitat de paisatge ha estat molt alta ja que poblacions senceres han depès de la vinya durant generacions. Precisament va ser a la Conca on va néixer el cooperativisme vitícola, a les darreries del segle XIX, amb la construcció del primer celler cooperatiu a Barberà de la Conca, precursor de les “catedrals del vi”, cellers singulars per la mida i l’estil arquitectònic que es van estendre després per diferents localitats.

Al Priorat les vinyes es troben instal·lades sobre sòls formats en les pissarres i els gresos paleozoics. Ocupen els vessants costerut del sistema de serres i turons que ocupen el centre del Priorat. Són un element caracteritzador de primer ordre, ja que les plantacions sobre costers que es poden admirar al Priorat no tenen rèplica en cap altre indret de Catalunya. És a les vinyes del Priorat on es pot copsar millor el fet que la vinya és una obra humana, el resultat d’un treball personal. Així ho ha subratllat Gaston Roupnel:

“La vinya ha estat a tot arreu una instal·lació lliure, realitzada segons els gustos o la fantasia de l’individu. Cada petita partida ha estat arrancada a una natura rebel, conquerida sobre el bosc baix, les espines i la pedra. […] Però no és solament la creació i la plantació que impliquen una apropiació individual del sòl: el conreu de la vinya reclama també unes atencions diligents i il·lustrades que no poden ser realitzades més que sota el zel dels propietaris.” Gaston Roupnel. Histoire de la campagne française.

Després d’uns anys de reculada del conreu de la vinya al Priorat, aquest s’ha tornat a revifar amb l’augment dels preus del vi en relació amb la qualitat aconseguida per alguns cellers. Antigues vinyes abandonades han tornat a ser funcionals mentre que han augmentat les rompudes i l’acondicionament dels vessants per instal·lar noves partides. No obstant les feines de condicionament del terreny impliquen un piconatge profund de la roca, un gran moviment de terres i el modelat de feixes estretes, que sovint només poden mantenir dues files de ceps, aguantades per talussos inclinats molt alts sense cap mena de protecció. Algun detall íntim del paisatge de la vinya està però canviant amb el pas del temps. La necessitat de mecanitzar les feines de recollida del raïm està provocant arreu la substitució de la vinya plantada a la catalana: ceps amb branques sense cap tipus de suport, que creixen en totes direccions i cobreixen el sòl amb la seva ombra, per vinyes on les branques s’emparren en filats que s’estenen tot resseguint les files de ceps. La vinya emparrada d’aquesta manera sembla haver-se reduït a un element de només dues dimensions, com si l’haguessin comprimit en un pla perpendicular al terra. És un canvi subtil però que està canviant la morfologia tradicional del paisatge de la vinya a molts indrets.

Característiques del paisatge de la vinya

El paisatge de la vinya és un tipus de paisatge rural, cultural, que és el resultat d’una secular interacció entre els factors biofísics i l’activitat humana. La ràpida transformació paisatgística que ha tingut lloc les darreres dècades, sobretot a l’entorn de les àrees urbanes i al litoral, ha tingut l’efecte de posar en valor el paisatge rural en general que és percebut com un paisatge autèntic, tradicional, dipositari de formes de vida i de relació amb el medi natural d’origen ancestral. En algunes àrees les especifitats del medi físic i del tipus de conreu han donat lloc a paisatges de personalitat molt marcada, com és el cas del paisatge de la vinya, un paisatge d’aspecte ordenat, dominat per les grans extensions de ceps plantats en filera. La vinya és també un paisatge amb un alt grau de coherència perquè hi són presents pocs elements discordants. Un paisatge on hi són presents en molts casos elements patrimonials que testimonien l’antigor dels conreus i el doten de valors històrics i culturals, com per exemple els masos, els cellers i tota l’arquitectura de la pedra seca: les barraques de pagès, les feixes esglaonades, els murs que les limiten, testimonis d’una relació entre les societats pageses i el medi ja gairebé desaparegudes.

Gairebé arreu el paisatge de la vinya té la capacitat de caracteritzar per ell mateix el territori i fins i tot atreure un tipus de turisme interessat en els valors paisatgístics. N’és un bon exemple el paisatge de la vinya al Priorat o al Penedès, on la noció de paisatge vitivinícola és la pedra angular de l’anomenat enoturisme i la descoberta del paisatge de la vinya participa en l’oferta turística amb la mateixa força que la qualitat dels vins que s’hi produeixen.

En els sectors de relleu ondulat, com en els costers i a la base dels vessants, el paisatge de la vinya pren una estructura en mosaic. Les partides de vinya s’alternen amb clapes de bosc, fons de torrent, marges i bosquines dels talussos. El conjunt d’elements naturals: boscos, rieres i torrents, marges de conreu, etc., conforma una xarxa ecològica que manté la connectivitat biològica i permet el manteniment de la biodiversitat del paratge, un aspecte que es mostra cada vegada més rellevant en l’ajuda al control de les plagues per mitjans naturals. Per altra banda, la xarxa de camins que permet l’accés als camps està adaptada a les formes del relleu, són rectilinis a les planes i sinuosos als costers, i en conjunt formen un entramat, una subtil xarxa que relliga les parcel·les i dóna un cert sentit d’unitat a cada paratge.

El paisatge de la vinya també presenta uns valors estètics remarcables. Per una banda hi ha la sensació d’ordre i harmonia que comuniquen les fileres dels ceps perfectament alineades sobre els sòls llaurats que deixen entreveure els terrossos de color ocre o rogenc, en funció de la major o menor presència d’argiles. Uns colors ocres que contrasten amb la verdor dels pàmpols a la primavera i a l’estiu però que a la tardor adquireixen un color daurat característic. És aquesta successió cromàtica del paisatge de la vinya al llarg de l’any un dels seus principals valors estètics. La presència secular dels vinyars i els valors ambientals i culturals que atresoren, justifica plenament que el paisatge de la vinya consti de manera destacada en l’imaginari paisatgístic de la regió mediterrània.

Els pèlags de Vilobí del Penedès són un petit paratge natural de la comarca de l’Alt Penedès. Aquest espai està format per les pedreres antigues de guix del turó de Vilobí. És d’una gran bellesa paisatgística i d’un gran valor ecològic i geològic. Es tracta d’una zona molt peculiar, una zona humida amb presència de moltes espècies d’ocells entre elles diverses de protegides. Els pèlags de Vilobí tenen la interessant característica que en una mateixa zona s’apleguen quatre espais ambientals diferents: el rocam, el forestal, l’agrícola i l’aigua. Els pèlags –anomenats també els talls– aparegueren a conseqüència de l’activitat extractiva de guix que es remunta a l’època romana i que ha estat pròpia de Vilobí fins a l’any 1993. Des que es va deixar d’extreure pedra, s’ha format un espai natural constituït per quatre pèlags. La concentració d’aigües d’escolament ha originat la seva forma característica de mitja lluna i el particular ecosistema que s’ha desenvolupat a l’entorn. Té diferents paisatges força interessants i molt peculiars com són les pedreres en si, i una fauna i una flora força peculiars. Aquest microecosistema format pels pèlags de Vilobí contrasta fortament amb el paisatge vitivinícola de la comarca de l’Alt Penedès.

Aeròdrom de Pacs-Violobí. Quan el front de la guerra civil espanyola (1936-1939) se situà cap a la província de Lleida l’aviació republicana es va replegar cap a aeròdroms situats a una certa distància del front bèl·lic. Així, des de finals de 1937 fins a inicis de 1939 el territori del Penedès va esdevenir un centre neuràlgic d’operacions de l’aviació de caça republicana amb un total de quatre aeròdroms militars que serien coneguts amb el nom del Vesper de la Gloriosa. El nom fa referència a la similitud entre aquests avions i el seus brunzits amb un eixam de vespes. Aquests quatre aeròdroms estaven situats als termes de Santa Margarida i els Monjos, Sabanell-Torrelavit, Pacs-Vilobí i a Santa Oliva. El primer que es va construir va ser el de Santa Margarida i els Monjos, cap a final del 1937, mentre que els altres tres serien construïts durant els primers mesos del 1938. Aquests aeròdroms van ser ocupats pels caces russos coneguts popularment com “xatos” i “mosques”. D’altra banda, aquestes instal·lacions a banda de les pistes de vol disposava de petites edificacions així com de refugis antiaeris per a la protecció del seu personal disseminats pel perímetres dels corresponents camp d’aviació. Aquestes instal·lacions militars varen ser molt actives entre l’abril i maig de 1938 per recolzar les accions al front de l’Ebre i el Segre, de juliol a novembre de 1938 durant la mateixa batalla de l’Ebre, el novembre de 1938 en l’ofensiva de Seròs, i del 23 de desembre de 1938 fins el 15 de gener de 1939 durant la campanya de Catalunya de l’ofensiva franquista. També van intervenir en la defensa de la costa catalana. Per a saber-ne més cal visitar el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA).

Font-rubí és un municipi de la comarca de l’Alt Penedès, amb capital a Guardiola de Font-rubí. Es troba situat a la part nord de la comarca, al límit amb la comarca de l’Anoia. Es troba en un paratge natural privilegiat, amb terres de conreu, principalment vinyes, camp, oliveres, envoltat de muntanyes amb importants extensions de bosc, nombroses fonts naturals i sota l’atenta mirada de la serralada de Montserrat. El terme dibuixa una forma llargaruda que li ve donada pel fet d’haver-se configurat al llarg d’una antiga carrerada que anava de la Llacuna a la Granada i Santa Coloma de Queralt. El territori presenta zones molt muntanyoses a la part nord del terme, amb elevacions superiors als 700 metres a les serres de Font-rubí i l’Avellà. De Guardiola en avall, però, el terreny és pla i la seva altitud es manté sobre els 300 metres. La població viu molt dispersa en nuclis i casaries. La base econòmica és l’agricultura, sobretot la vinya. L’origen històric del terme és el castell de Font-rubí, situat al puig del Castellot (791 m d’altitud). Fou un lloc de vigilància del proper coll de la Barraca, pas entre la Segarra i la plana penedesenca. El castell de Font-rubí es troba documentat des del 983. Era de propietat dels comtes de Barcelona però fou cedit en feu a la família Queralt. El castell era de jurisdicció reial fins que a la fi del segle XIV Joan I va vendre el castell i el terme de Font-rubí a Pere Febrer i d’aquest passà a diverses altres mans. El castell de Font-rubí esdevingué centre de la baronia de Font-rúbia (dita antigament de Font-rubí i coneguda també com a baronia de Grabuac).

Olèrdola és un municipi de la comarca de l’Alt Penedès, amb capital a Sant Miquel d’Olèrdola. El nom del municipi prové de l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès que hi havia al turó de Sant Miquel d’Olèrdola (385 m). Entre tots els municipis del Penedès, Olèrdola és dels que té més importància històrica i un valor arqueològic més consolidat. Des de la prehistòria i, posteriorment, ibers, romans i cristians, han vingut ocupant la plataforma rocosa del turó de Sant Miquel, i el seu entorn més proper, tot aprofitant l’estratègica situació de l’indret pel control de la plana penedesenca, i la defensa natural que ofereixen els penya-segats. El municipi d’Olèrdola, inscrit dins d’un territori muntanyós, és a uns 50 km al sud-oest de la ciutat de Barcelona, a pocs quilòmetres al sud de Vilafranca del Penedès i limita amb els vessants occidentals del massís del Garraf. La superfície total és d’uns 30 km² i la cota màxima de 465 metres (el puig de l’Àliga). El municipi d’Olèrdola és format per quatre pobles: Moja (principal nucli de població), Sant Miquel d’Olèrdola (bressol de les primeres arrels històriques de la comarca), Sant Pere Molanta (eix de l’impuls industrial del municipi) i Viladellops, urbanitzación com Daltmar i Can Trabal  i força masies disperses.

El castell de Penyafort es troba situat al sud de Santa Margarida i els Monjos, vora el curs del Foix i ben a prop d’una sèrie d’indústries. És un conjunt format per les restes de l’antic casal fortificat de Penyafort (torre circular, llenços de mur), un convent i una església. Aquest espai, de diferents etapes arquitectòniques, és la porta d’accés al Parc Natural del Foix.

El castell de Penyafort, edificat possiblement el segle XI, era format per una torre i una casa quadra com també ho eren els castells de Moja (981) i Canyelles (992). Aquests petits castells tenien una funció subsidiària i doble: eren nuclis de protecció per als camperols que colonitzaven les noves zones conquerides als serraïns i al mateix temps servien d’avançades per a prevenir els atacs al castell d’Olèrdola, construït entre els anys 929 i 930 en un indret molt ben situat estratègicament. La política de colonització dels comtes de Barcelona impulsarà el poblament per colons cristians del territori més gran de la marca. El castell de Penyafort, en un principi, era regit per un castlà nomenat i depenent del senyor d’Olèrdola. Més endavant s’independitzarà i en el segle XII ja s’esmenta la Torre de Penyafort amb el domini dels senyors de Penyafort que hi romandran fins a mitjan segle XIV. Es considera que un dels membres d’aquesta nissaga, nascut el 1185 en aquest indret, va ser sant Raimon de Penyafort que l’any 1229, predicà la croada contra els musulmans per encàrrec del papa. Durant la Guerra del Francès, aquest convent va estar saquejat pels francesos. L’any 1836, amb la desamortització de Mendizàbal, es decretà la venda forçosa dels béns eclesiàstics i passa a ser béns de l’Estat. Durant la Guerra Civil Espanyola, l’església fou saquejada i es va habilitar com a presó; els propietaris i masovers seguien vivint al casal residencial. Durant la guerra civil espanyola (1936-1939) es va ubicar en aquest castell una presó republicana, destinada a allotjar pilots i tripulants capturats de l’aviació franquista. També en aquest període es va construir a Els Monjos un aeròdrom, que formava part de la xarxa de camps d’aviació republicana al Penedès. Encara se’n conserven dos refugis (refugi del Serral). James R. Halloway l’any 1959, junt amb uns socis van restaurar les habitacions, per tal d’establir un hotel. L’any 1966 n’era propietari Dimitri Nicholas i al 1971, Martín Fainberg i Oliver Johnson el van adquirir per a negocis vinícoles. Finalment, l’11 de setembre de 2002, l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va comprar el convent de Sant Ramon de Penyafort a la darrera propietària.