Alt Empordà

Aquest és el territori de les rutes per l’Alt Empordà. L’Alt Empordà és una de les dues comarques en què va quedar dividit l’Empordà en la divisió comarcal de 1936. Té la forma d’un triangle invertit amb corbes que situa la seva base en direcció als Pirineus. El límit entre el Baix i l’Alt Empordà de les quals es va fixar aprofitant la línia imaginària que recorre el Massís del Montgrí i segueix entre la divisòria d’aigües de les conques del Ter i el Fluvià.

Si sabem evitar els dies de tramuntana és un lloc magnífic per pedalar per les seves planes, menys freqüentades i caloroses a l’estiu i amb una temperatura força templada si ho comparem amb altres comarques catalanes. Igualment, és molt més aconsellable a la tardor i a l’hivern, millor temperatura i menys gent. Podeu trobar altres tutes per l’Alt Empordà a les grans travesses Pirinexus, Camí de Sant Jaume i Mediterrània.

A l’ombra del Bassegoda i l’Ermita de la Fau
El cim del Bassegoda des de Albanyà
Pels voltants de la Vajol i la mina Canto
Volta per l’Alta Garrotxa, el Vallespir i l’Alt Empordà
El Puig Neulós des de Cantallops (57 km, 1.450m)
Entre Figueres i la Jonquera
Volta al massissos de l’Ulla i del Montgrí: L’Escala, l’Estartit, Torroella de Montgrí i Bellcaire d’Empordà
Excusa per l’Alt Empordà: Puig Segalar i Puig Valldavia, el Castellet i castell de Valldavia, el riu Fluvià
i la platja de Sant Pere Pescador

A l’ombra del Bassegoda i l’Ermita de la Fau

Aquesta és una ruta potent en la que descobrirem alguns corriols poc transitats per ciclistes. Al sortir d’Albanyà (230 m), prenem la pista cap el Coll de Pincarò (530 m) i el Coll del Bassegoda (1.101 m). És una pista llarga i bella pel mig del bosc. Desprès de superar el Coll del Principi  (1.128 m), comencem a baixar per la pista cap al riu Muga però, en una pronunciada corba a esquerres, l’abandonem per un corriol que ens portarà casi directes a l’Hostal de la Muga. Deuria ser l’antic camí; ens estalvia un bon tros de pista però s’ha de caminar bastant. Anem a petar a Sant Corneli i de seguida a l’Hostal de la Muga (abandonat): estem al territori del maqui Quico Sabaté. A l’Hostal busquem el corriol que ens porta a les afores de Vilaroja i, per la pista forestal, a Coustouges. Prenem la carretera cap a Maçanet i l’abandonem a uns 4,2 km per una pista a la dreta. Anem pujant per la pista i, a la font, la deixem a la dreta per una de secundària que s’acaba transformant en un corriol costerut (caminem) pel que arribem a la magnifica atalaia de l’Ermita de la Mare de Deu del Fau (957 m). Baixem pel corriol però el deixem quan intuïm una pista a la nostre dreta que utilitzem per baixar fins a Can Trilla i la seva collada. Amb la pista i el GR baixem a Albanya.

Observacions: Podem sortir tant de Albanyà a l’Alt Empordà com de Coustouges, al Vallespir. S’ha de caminar per arribar a Sant Corneli,  (uns 90 minuts segons el cartell per senderistes) i una estona per pujar i per baixar de l’Ermita de la Fau. Sinó vols caminar tant, et pots estalviar el corriol fins Sant Corneli  seguint els cartells indicadors cap a l’Hostal de la Muga que trobaràs a la pista o el track de la ruta que puja al Bassegoda des d’Albanya.

El cim del Bassegoda des de Albanya

Sortim des d’Albanya (230 m) però en aquesta ocasió seguim les indicacions cap a Sant Miquel de Bassegoda (828 m) per la mateixa pista de ciment que utilitza la transpirinenca clàssica. Després del refugi ens dirigim al Coll de Riu per la mateixa pista però marxem cap a la dreta, buscant el Coll del Bassegoda (1.101 m) desprès de dures rampes. Pocs metres del Coll del Bassegoda, trobem a la nostre esquerra la pista que puja al Pla de Bateria (conegut com a Pla del Bassegoda). Trobem el corriol per pujar al Bassegoda (1.372 m) a l’esquerra. Ja veureu que ens vam despistar una mica pujant per culpa de la boira però el corriol està ben marcat. Les bicis van arribar fins el començament de la ferrata prèvia al cim. Tornem a la mateixa pista, superem el Coll del Principi (1.128 m) i seguim cap l’Hostal de la Muga, punt de trobada fronterer (en estat ruïnós). Seguim la pista cap a Sant Bartomeu de Pincaró (bell exemple d’església romànica del segle XII, molt característic d’aquesta zona) i el Coll de Pincaró i la pista per la que hem sortit d’Albanya.

Pels voltants de la Vajol i la mina Canto

Aquesta és una ruta curta, una passejada per boscos carregats d’històries tristes de retirada i de tresors amagats (i ben més buscats). El punt de partida pot ser tant Maçanet de Cabrenys com La Vajol. Si sortim de Maçanet, anem a buscar la carretera cap a Darnius que deixem, al voltant de 1.7 km, per una pista asfaltada que puja a La Vajol. Abans d’arribar, ens desviem a la nostre dreta per veure l’entrada de la Mina canto i l’edifici del bunker a on es va amagar part del tresor republicà. Al tornar a la pista asfaltada veien Can Barris, d’on va partir cap l’exili el govern republicà, pel Coll de Lli. El track passa pel mig del poble i va a buscar el camí de Darnius, passem al costat del Dolmen de Caneres, creuem la carretera, anem a l’ermita de Sant Esteve del Llop, l’embassament de Boadella, l’Hotel la Central i acabem de remuntar fins Maçanet de Cabrenys per la pista principal que puja de Darnius, entrant pel camp de futbol.

Volta per l’Alta Garrotxa, el Vallespir i l’Alt Empordà

Aquesta és una impressionant ruta per les comarques de l’Alta Garrotxa, una resquitllada del Vallespir i l’Alt Empordà. Són 104 km que noslatres vam distribuir men dos dies. Sortim del Càmping de Sadernes i Hostal de Can Galceran (300 m) i anem a buscar la pista en bon estat que puja a Sant Feliu de Riu i Coll de Riu (994 m). Desprès d’un curt descens enfilem cap el Coll del Bassegoda (1.101 m) i el Coll del Principi (1.125 m). Seguim la pista principal que ens porta a l’Hostal de la Muga (720 m). És un terreny solitari, amb pocs massos i abandonats, igual que  l’Hostal. A l’Hostal deixem la pista i prenem un corriol pel mig de les edificacions. En un moment som al Vallespir francès. Remuntem la pista fins unes cases i prenem una pista a la dreta que ens porta a Coustouges. Baixem cap a Maçanet, en principi per la carretera asfaltada i desprès per una pista que hem trobat a la nostra dreta. De seguida, comencem a pujar i tras superar un coll baixem fins a Oliveda. Anem a buscar la pista asfaltada pel Gorg de les Dones i cap a Maçanet.

Sortim de Maçanet cap a Darnius per un divertit corriol fins sortir a la pista principal i tenint coma referència el pantà de Boadella arribem a Sant Llorenç de la Muga (180 m). Passem pel mig del poble i per un curiós tram per sobre de la conducció d’aigua, fins prendre, finalment, la carretera a Albanyà. Desprès de la entrada a Mas Carreras (turisme rural) prenem una pista a l’esquerra, creuem el riu i comencem una dura remuntada. Quan ens animem a baixar deixem la pista principal en una mena de coll per un petit camí que ens porta a una pista i aquesta a la pista principal de ciment que puja a Lliurona. Seguim cap a Coll de Teis  (713 m), Mas Poli (amb una gran cova just a la cruïlla), Coll de Faja  (987 m) i Sant Andreu de Guitarriu. Ara només ens falta la baixada fins Sadernes.

El Puig Neulós des de Cantallops 

Aquesta ruta s’endinsa a la zona pirenaica de l’Alt Empordà i el Rousillon. El punt de sortida és a Cantallops (200 m). Sortim de Cantallops en direcció Nord, seguint les indicacions de Requesens. Superem un primer molt dur de pista fins el coll de Medàs (380 m) i desprès anem casi planejant fins les immediacions del Castell de Requesens i del Mas de Requesens (la ‘cantina’ és el lloc idoni per esmorzar). Comença un nou tram de pujada dura i a trams pedregosa fins el Coll del Pou (1109 m) a on podem visitar el Pou de Glaç. Podem seguir per la pista asfaltada, però el track segueix pel GR10 i la HRP fins el Puig Neulós. Baixem per una curta trialera i seguim per la carena fins el refugi lliurede la Tanyadera/ Tagnarède, poc després seguim cap a la Font de l’Orri, el coll de l’Estaque i el coll dels tres Haitres. Quan s’acaba la pista, seguim un corriol a la dreta pel que desprès d’arribar a la carena baixem fins la baraque des Couloumates (refugi i font i ). Estem al bell mig de la forêt de la Massane,  un dels escassos exemples de bosc antic a França, un exemple de com podria ser un bosc primari dels Pirineus. El lloc es paradisíac.

Exigim la màxima precisió al gps i seguim el track pel mig de la fageda fins el coll d’en Barderol. Al coll seguim un corriol que ens porta a l’antiga conducció d’aigua. El corriol millora desprès de travessar un petit túnel fins el coll de la Baillaury. Pels que no vulguin passar per dintre del túnel es possible bordejar-lo seguint unes balises grogues.  Del coll de la Baillaury ens dirigim per pista franca al coll de Banyuls (refugi obert i cartells explicatius de la retirada republicana) fronterer amb l’Alt Empordà.  Baixem per la pista asfaltada a Mas Pils i la seguim fins Espolla. Anem a buscar l’antic camí a Vilartolí que utilitza la transpirenenca Clàssica i desprès la pista militar que ens durà a Cantallops suant una mica.

Fitxa tècnica

o Punt de sortida i d’arribada: Cantallops
o Distància: 57 km
o Altura mínima: 105 m. Altura màxima: 1.250 m
o Desnivell acumulat: 1.450 m
o Exigència física: Esport
o Dificultat tècnica:  trams tècnics des de la baraque des Couloumates fins el coll de Barderol i des del coll fins Coll de Baillaury (poden fer baixar el promig!)
o Època recomanable: d’octubre a juny
o Observacions: Circular. A Espolla coincidim con una variant de la transpi Axial i al Pic Neulòs con el recorregut oficial. D’Espolla a Vilartolí seguim la transpi Clàssica.  Track actualitzat a maig de 2014.
o Punts de pas: Cantallops, Pic Neulós, Coll de Barcerol, Coll de Gascons, Coll de Banyuls, Espolla, Cantallops.

Entre Figueres i la Jonquera

Aquesta és una ruta circular amb filosofia ‘via verda’. De fet, aprofitem per una banda el Camí de Sant Jaume i per altre Pirinexus. Amb aquestes dues propostes unim Figueres i la Jonquera amb un recorregut circular. Podem situar el punt de sortida a Figueres o a la Jonquera; o encara millor a Vilabertran, de fet, el tram entre Figueres i Vilabertran és un enllaç per si arribem a Figueres en tren. Us proposem fer-la en sentit horari però tampoc hauria de representar problemes especials fer-la en sentit contrari.

Punts de pas: Pont de Molins, Biure, La Jonquera, els estanys de la Jonquera o de Canadal, Capmany, Vilarnadal i Peralada.

 Volta al massissos de l’Ulla i del Montgrí

L’Escala, l’Estartit, Torroella de Montgrí i Bellcaire d’Empordà

En aquest cas, aprofitarem el recorregut Pirinexus i la nostre adaptació del GR-92 per bicicleta de muntanya (Mediterrànea) per aquesta excursió circular apta per tots els nivells. Sortirem de l’Escala i ens dirigirem cap a l’Estartit seguint bàsicament el GR-92, travessant els antics terrenys militars. De l’Estartit a Torroella de Montgrí anirem pràcticament de pla i veurem un parell de masos amb torres de guaita. Seguirem per un paisatge més agrícola però igualment planer fins Bellcaire i L’Escala. Altres puntsa de sortida poden ser L’Estartit, Torroella de Montgrí  i Bellcaire d’Empordà, tots ells al Baix Empordà.

El Puig Rodó, nom que l’Institut Cartogràfic de Catalunya atribueix a la muntanya popularment coneguda com Muntanya d’Ullà o també Puig Anill és una muntanya de 307 m a cavall dels municipis de Torroella de Montgrí i Ullà a la comarca del Baix Empordà. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic (referència 312094001 de l’ICC).

Excusa per l’Alt Empordà

Puig Segalar i Puig Valldavia, el Castellet i castell de Valldavia, el riu Fluvià
i la platja de Sant Pere Pescador

Aquesta excursió és una excusa per donar-se una volta per l’Alt Empordà i alguns dels seus llocs característics com són la ribera del Fluvià, fins el poble de Sant Pere Pescador i la seva platja, visitar les torres del Castellet i el castell de Valldavia i pujar als puigs arrodonits de Segalar i Valldavia amb els seus vèrtex geodèsics. El puir Sagalar ofereix una excel·lent panoràmica de la comarca i del majestuós Canigó, ben nevats als mesos d’estiu. Observacions: De tant donar voltes i amb tants indrets interessants (pics, castells, platges, rius) se’ns ha fet una proposta una mica llarga; es pot escurçar sinó baixem a la platja de Sant Pere Pescador. Punts de pas: Sant Pere Pescador, l’Armentera, Albons, Saus, Vilaur i Vila-Robau.

Serveis per a una aventura autònoma

Maçanet de Cabrenys: tots els serveis. Oficina de Turisme: 972 54 42 97; turisme@massanet.org

Hotel Els Caçadors: 972 54 41 36
Restaurant i hostal Can Mach (Tapis): 972 543 311; 972 544 221
Hostal La Quadra 972 54 40 32
Restaurant Alberg: Les Salines 662 051 965; http://www.myspace.com/lessalines; lessalines@vodafone.es (a uns 13 km del poble per pista)

La Vajol. Ca la Conxita. Hostal restaurant. 972 53 52 13. 687 29 60 37. www.calaconxita.com

Darnius
Can Massot turisme rural. Dormir i esmorçar primavera 2013: 41 euros. 972 53 57 00 i 667 53 46 49.

Albanya
Càmping Bassegoda. Llogan bungalows equipats. 972 542 020. Bar restaurant a dintre del càmping: 972 569 105. Tots són molt amables.
Can Carreras turisme rural. Dormir i esmorçar primavera 2013: 35 euros. 972 56 91 99 i 620 33 58 62
Cal Music. Queviures i petit bar.

Sant Llorenç de la Muga.
L’Hostal de l’Aigua. 972 569 225
Botiga de queviures
Bar restaurants: Sa Muga, 972 56 92 98;

Terrades. Santuari de la Salut ( a la carretera a Buira). 972 56 90 21

Cantallops
El Café de la Concordia. Bar/restaurant. 872 004 971
http://www.xtec.es/~jcalvet/pagina_n4.htm

Requesens

La ‘cantina’ (esmorçars i dinars)

Reserve naturelle de la Forêt de la Massane
http://fr.wikipedia.org/wiki/R%C3%A9serve_naturelle_nationale_de_la_for%C3%AAt_de_la_Massane
http://decouverte66a.blogspot.com/

Cap de Creus. Restaurant  que esporádicamente alquila habitaciones y un apartamento. Sin duda, ‘un lugar en el mundo’, un privilegio del mar Mediterráneo: 972 19 90 05

Fent el tafaner …

La Vajol.  Té boscos de sureres i castanyers. Amb 546 metres d’altitud, és el poble més alt de l’Alt Empordà. Antigament s’hi explotava el suro dels boscos i les mines d’esteatita (talc). La base de l’economia vajolenca és l’agricultura de secà, els boscos, la ramaderia bovina i el turisme.

A final de gener de 1939, bona part de l’administració del govern de la República Espanyola s’havia establert a la comarca de l’Alt Empordà, seguint la retirada de l’Exèrcit Popular. El mas de Can Barris, a escassa distància de la frontera francesa, va ser la seu de la president de la República Espanyola, Manuel Azaña. Després de la última reunió de les Corts a Figueres i l’inici de l’evacuació dels tresors de la República, els caps polítics republicans van decidir travessar la frontera i refugiar-se a l’Estat francès, entre ells el president de les Corts Espanyoles, Diego Martínez Irujo, diversos ministres i familiars.

El magnífic llibre dirigit pels historiadors catalans Josep Maria Solé i Sabté i Joan Villaroya ‘Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya’ relata amb precisió el trajecte d’Azaña i els seus acompanyants aquell dia 5 de febrer. Així, el llibre relata que malgrat l’existència d’un acord inicial segons el qual totes les autoritats republicanes passarien la frontera el dia 5 de febrer al matí, partint de la Vajol, poble a tocar de Can Barris, residència d’Azaña, la classe política republicana abandonà el país de forma separada i per diferents indrets. El president de la República, Azaña, juntament amb el president de les Corts, Diego Martínez Barrio, el president del Govern, Juan Negrín, un reduït grup de familiars i amics, travessaren la frontera pel coll de Lli el dia 5 de febrer a primera hora del matí. La seva primera destinació va ser el poblet de les Illes, des d’on sortirien més tard en direcció a Perpinyà. Un cop arribats a allà, Negrín no trigà a retornar a la Vajol per mirar de fer front a unes responsabilitats de govern cada cop més desdibuixades. En el seu camí de tornada, topà amb el president de la Generalitat, Lluís Companys, el lehendakari José Antonio Aguirre, i els consellers del Govern català Carles Pi i Sunyer, Josep Tarradellas, Antoni M.Sbert i Pere Bosch i Gimpera. Donant mostres, un cop més, de la seva animadversió cap als dirigents nacionalistes, Negrín refusà les ofertes de Companys i Aguirre d’acompanyar-lo. Preferí tornar tot sol per deixar definitivament Catalunya uns quants dies després.

Can Barris és un casa pairal de visió imponent ubicat en un entorn natural envoltat de boscos d’alzines sureres i prats de pastura. El Memorial Democràtic de la Generalitat ha instal·lat recentment un plafó explicatiu sobre la història del mas. A centenars de metres de Can Barris, s’erigeix l’enigmàtica Mina Negrin, on el president del govern de la República, Juan Negrín, amagà lingots d’or del Banc d’Espanya i nombroses obres d’art.

Mina Canta. También conocida como “Mina de Negrín”, a poco más de un kilómetro del pueblo de La Vajol se encuentra la Mina Canta, propiedad de la familia Canta (antepasados de Miquel Giralt, actual propietario) desde 1868. De siempre se había dedicado a la extracción de talco o sabonet (jaboncillo, en catalán), como otras minas de la zona, destinado a la elaboración de papel, abonos, cerámica y productos farmacéuticos.

No obstante, a mediados de 1937 el Gobierno estatal expropió la mina con la intención de construir un depósito seguro en el que salvaguardar los fondos reservados provenientes de la Caja General de Reparaciones, formados por lingotes de oro y plata así como objetos de valor provenientes de las incautadas cajas de seguridad del Banco de España y numerosos objetos religiosos de gran valor rescatados de las principales ciudades de la retaguardia republicana.

Con esta finalidad se construyó sobre la entrada de la mina una masiva estructura de hormigón armado y ladrillo rematada por un edificio de dos pisos. Para su construcción, y con la finalidad de mantener el secreto, se trajeron mineros y obreros militarizados de Cartagena,  y se encargó la dirección de la obra al arquitecto Juan Negrín, hijo del doctor Negrín. Para el aprovisionamiento de los obreros y carabineros encargados de la vigilancia del perímetro, se desplazaba un hostelero de la población francesa de Les Illes. De esta forma los habitantes de La Vajol eran del todo ajenos a lo que allí sucedía. La responsabilidad directa de la mina era del Ministro de Economía y Hacienda, Francisco Méndez Aspe.

Posteriormente, y pese a no haber sido diseñado para ello, el depósito de la mina Canta acogerá parte de la colección del Museo del Prado hasta el final de la guerra. Esta faceta se intensificará a medida que avance la guerra, en parte debido a que el uso de los castillos de Peralada y Sant Ferran como arsenal, además de almacén de objetos de valor, los hace especialmente atractivos para los bombarderos nacionales. Finalmente, señalar que en la masía de Can Descalç de Darnius, también se custodiará una parte del tesoro artístico. En febrero de 1939, ante el rápido avance de las tropas nacionales, se decide la evacuación del contenido de la cámara e inicia su periplo hacia la Secretaria de la Sociedad de Naciones.

Finalmente, durante la posguerra, la familia Canta recuperará la propiedad de la mina previo pago al gobierno franquista de la construcción realizada sobre la mina por la República. Será en esta misma época cuando destacados falangistas de Figueres expolien la mina para vender los motores de los montacargas y el generador eléctrico y vendan como chatarra el resto de elementos metálicos, incluidas las puertas de la cámara y los montacargas.

Al final del camino de entrada se encuentra la planta baja de dicho edificio, que consta de una gran nave con ventanas, una puerta metálica de corredera de unos cinco metros de ancho, las entradas de los montacargas y unas estrechas escaleras metálicas que conducen al piso superior. En el techo se observan unos rieles destinados a desplazar los objetos desde el muelle de carga, al que da acceso la puerta corredera, hasta la puerta de los dos montacargas; para ello describen un recorrido semicircular de 180 grados. También se encuentra en este nivel, y aislada de la nave, una escalera de obra de varios tramos que conduce al piso superior, destinado a oficinas y vivienda y, en el exterior, los ganchos destinados a sostener las redes de camuflaje que cubrían el edificio.

Desde allí, los enormes elevadores transportaban los objetos hasta la cámara acorazada situada en el subsuelo del edificio. Esta sala, de 180 metros cuadrados, estaba dotada de un grupo electrógeno que dotaba de total autonomía al complejo. Clausuraba la cámara una puerta blindada de 20 centímetros de grosor cerrada por tres cerraduras cuyas llaves estaban en posesión de diferentes personas. También se accede a la cámara desde la galería de la mina original, de algo menos de dos metros de ancho, que se encuentra ladera abajo o siguiendo el camino.

L’accés de la mina està tancat al públic. Es millor veure els tres capítols del documental ‘El tresor del setè camió’ produït per TV3, al bar restaurant Ca la Conxita de La Vajol.

http://www.rojoyazul.net/miscelanea/escenarios/la_vajol.htm
http://www.diarideguerra.com/fitxa-2-13-39-f44/guerra-civil-espanyola/catalunya/espais-de-lexili-catala/inici.html

 

Coustouges.  Située au sud du Vallespir, à la frontière franco-espagnole, qui est délimitée par le cours de la Muga au sud, et par son affluent le Riu Major à l’est. On accède au village depuis Saint-Laurent-de Cerdans, en suivant la RD3. La D3, qui se terminait au mas de Can Damunt, a été prolongée vers l’est, permettant de gagner la commune voisine de Maçanet de Cabrenys. Le territoire de Coustouges est très boisé et accidenté. Les communes limitrophes son Serralongue, Saint-Laurent-de-Cerdans, Maçanet de Cabrenys et Albanyà.

Le village est mentionné pour la première fois en 936 sous la forme Costogia, qui deviendra très vite Custuja ou Costoja.  La forme latine Custodia, fréquente dans les textes médiévaux, ne permet aucun doute sur l’étymologie et la signification du toponyme : il désigne un poste de garde, destiné peut-être à surveiller les vallées de la Muga et du Riu Major (latin custodia = garde, surveillance, poste militaire).

C’est avec joie qu’on se promènera dans les rues de Coustouges : chaque rue, chaque placette, chaque maison ayant joué un rôle dans l’histoire du village porte un nom en catalan, souvent pittoresque (et traduit en français). La terre et les pierres rouges ou violacées (grès) donnent beaucoup de chaleur aux façades. On n’oubliera pas de visiter le hameau de Vilaroja, avec sa petite église dédiée à saint Michel. De là on pourra éventuellement gagner le château de Pradells (chemin privé !), qui fut au XXe siècle pendant plusieurs années une maison de repos pour les religieux. Le château n’a rien d’exceptionnel mais le site est très beau. De nombreux chemins permettront aussi de suivre les traces de trabucaïres et des contrebandiers. A una casa anomenada Casenove Loubette (a uns 2 Km del poble) va viure el maqui Quico Sabaté.

Quico Sabaté. Francesc Sabaté Llopart, (L’Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915 — Sant Celoni, 5 de gener de 1960) també conegut com a Quico Sabaté o El Quico, fou un maqui que continuà lluitant després de la fi de la Guerra Civil Espanyola el 1939. Sabaté comandà un grup de guerrillers que des del sud de França feia incursions a Catalunya. Durant la Guerra Civil Espanyola Sabaté va lluitar en el front d’Aragó amb “La Columna dels Aguiluchos” de la FAI. Després de la recaiguda de Terol a les mans de les tropes franquistes va tenir un incident amb un comissari comunista que es negava a facilitar armament a les columnes anarquistes i va ser acusat de la mort d’aquest comissari. Va desertar fugint a Barcelona on va seguir combatent amb la CNT-FAI. Finalment Sabaté va ser arrestat pels comunistes però amb l’ajuda d’una dona, ell i alguns altres companys van escapar de presó. Va acabar la guerra en la 216ª Divisió de “La Columna de Durruti”. Perduda la Guerra civil pel bàndol republicà, Sabaté va passar a França el 1939, on va ser confinat per les autoritats franceses, durant algun temps, en el Camp d’internament de Vernet d’Ariège i posteriorment alliberat per a treballar en una fàbrica d’explosius a Angulema. Ja lliure, es reuneix amb la seva família i l’alcalde de Prada de Conflent, d’afiliació anarquista, li dóna papers en regla i atorga un crèdit amb el qual va poder instal·lar-se durant una època, amb la seva família, en la localitat nord catalana de Costoja al costat de la frontera espanyola on va estudiar possibles rutes clandestines cap a l’Estat espanyol a través de les muntanyes .

Al juliol de 1944 realitzà un primer viatge a l’Estat espanyol, per a incorporar-se als grups d’acció en contra del règim de Franco formant la partida de maquis de Quico Sabaté. Des del seu refugi a França compaginava treballs de lampista, llauner i agricultor amb la seva activitat antifranquista; robatoris a empresaris acabalats i entitats bancàries per a finançar activitats contra el règim, activitats de trasllat de propaganda antifranquista des de França, reorganització dels sindicats de la CNT a l’interior, sabotatges i activitats d’escamot urbà a Barcelona. Descobert el seu refugi de Costoja, va començar a residir ambulantment entre Barcelona i territori francès. Es va allotjar durant un període de temps a París a casa de Lucio Urtubia.

Va ser detingut i empresonat a França per tinença d’armament i explosius i confinat durant diversos anys a la població francesa de Dijon. Va aconseguir eludir el seu confinament i captura durant els següents anys i va ser descrit com “L’Enemic Públic número u del règim franquista” en els mitjans de comunicació espanyols. El seu grup editava una publicació anomenada “El Combat” portaveu dels grups anarcosindicalistes que es repartia clandestinament a Catalunya en cercles obrers. En la seva última etapa d’activitat guerrillera va mantenir fortes discrepàncies amb els càrrecs de l’AIT de l’exili radicat a Tolosa, al negar-se a fugir a Amèrica o col·laborar amb grups armats comunistes de l’antiga Iugoslàvia o Algèria, sostenint que els comunistes poguessin atacar les essències àcrates. Igualment, sempre va comptar amb suports i complicitats dels seus militants a nivell individual. El grup de Quico Sabaté va col·laborar en accions conjuntes amb altres grups guerrillers llibertaris maquis com el de Marcel·lí Massana i Josep Lluís Facerias, i en altres capitals, a més de Barcelona, com Saragossa i Madrid.

Al 1959, en el seu exili a França, va rebre la carta d’un company arrestat a Barcelona i condemnat a 30 anys de presó. Com a home lleial amb les seves amistats i d’acció, va decidir realitzar una incursió en territori espanyol al costat dels homes de la seva partida de maquis. Del 17 de desembre de 1959 al 3 de gener de 1960, Quico i els seus homes van aconseguir evadir les patrulles, primer de la policia francesa i posteriorment de la Guàrdia Civil apostades pel Pirineu. Però finalment, el dia 4, trobant-se refugiats en una masia, el “Mas Clarà”, situada en les muntanyes entre Girona i Banyoles van ser acorralats per la guàrdia civil. Després d’un intens tiroteig, van morir tots els homes de la partida de Quico excepte ell, que va aconseguir fugir, encara que greument malferit en una natja, una cuixa i en el coll. Gairebé miraculosament en el seu estat, va creuar el riu Ter i va arribar a Fornells de la Selva on va pujar a un tren amb la intenció d’arribar a Barcelona. Descobert pel maquinista, va saltar a un altre ferrocarril, però la guàrdia civil ja estava sobre la pista per l’avís dels ferroviaris. En les proximitats de Sant Celoni va saltar del tren en marxa i, ja en el poble, quan buscava un metge perquè l’atengués, després d’un tiroteig amb el sometent Abel Rocha, va caure mort. Eren les 8 del matí del 5 de gener de 1960 i Quico tenia 44 anys.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Sabat%C3%A9_Llopart

Sant Miquel de Bassegoda és una mostra d’església romànica del segle XII. Destaca per la seva senzillesa, l’elegància de les proporcions i per la perfecció de l’aparell de grans carreus ben tallats i polits. És d’una nau, absis semicircular i coberta amb volta apuntada. La porta està situada a migdia i sobre el frontis, a ponent, s’aixeca el campanar d’espadanya. Ha estat restaurada recentment.

El terme municipal de Cantallops té una extensió de 19 km2 y 319 habitants als 2009. Els límits del terme municipal són La Jonquera al nord, Sant Climent Sescebes a l‘est, Capmany al sud i La Jonquera i Agullana a l’oest. Està situat al vessant meridional de la serra de l’Albera, en una zona de transició vers la plana empordanesa. Comprèn la part alta de la riera de Torrelles. El sector nord del terme és ocupat per una gran zona forestal d’alzines sureres, alzines i roures; hi ha també els pasturatges. Els principals conreus són els cereals, l’olivera i la vinya, amb algun petit sector d’hortalisses. El poble es formà al voltant de l’antic castell de Cantallops, actualment en ruïnes. L’església parroquial és l’antiga capella del castell. Dins el terme han estat trobades restes eneolítiques. Hotels i restaurants. Itinerari megalític.