Alt Empordà II

Aquest és el territori de les rutes i tracks btt per l’Alt Empordà i el Rousillon, per pobles com Llança, Port Bou, Colera, Banyuls sur Mer, Cerbère i Port Vendres dels Betetistes dels Pirineus.  Com moltes de les rutes de Alt Empordà són rutes transfrontereres connecten amb les rutes que comencen a la comarca històrica catalana del Roselló. Walter Benjamin i Antonio Machado, per la part intel·lectual, les vinyes i el vi de Banyuls per la terra, les fortificacions Vauban i la fabrica de les Paulilles per les construccions militars i, sobre tot, la mar Mediterrània, li donen un encant sobrenatural a aquestes rutes.

Per aquesta part de l’Alt Empordà podeu trobar el final o l’inici de les grans travesses com Axial, Francesa, Itaca i Crêtes et Vallées.

Walter Benjamin
Port Bou Querroig Banyuls Cerbère
Més que vinyes
Port Bou, Ras del Pla, coll de Banyuls, Banyuls, coll de Cerbere, coll Farella Banyuls
Casi una clàssica: Llança, Vilaminiscle, Sant Quirze de Colera, coll Banuyls, mas Parer, coll de Cerbere, coll Farella, Colera
El puig d’Esquers i el castell de Molinàs des de Colera
Llança, Colera, pla Ras, mas Tarragona, Molinàs, mas Patiràs ruta 3
Explora Colera

Walter Benjamin

Aquesta ruta uneix Port Bou (Alt Empordà) amb Banyuls sur Mer o Banyuls de la Marenda (Rosselló). La ruta porta aquest nom en honor de Water Benjamín, el filòsof jueu enterrat a Port Bou a on va morir fugint de la barbàrie nazi. És una ruta fàcil per pistes còmodes. Actualitzada al desembre 2015.

Fitxa tècnica

  • Punt de sortida: Port Bou / Banyuls sur Mer
  • Distància: 34 km
  • Desnivell acumulat: 1.100 m
  • Exigencia física: Baixa
  • Dificultat tècnica: Cap
  • Època recomanable: d’octubre a juny
  • Observacions: Circular

Port Bou Querroig Banyuls Cerbère

Aquesta ruta uneix Port Bou (Alt Empordà) amb Banyuls sur Mer però és més llarga i complicada que la ruta Walter Benjamin. El punt complicat és la pujada al Querroig i la baixada fins el coll de Cerbère que es fan a peu pel camí de la carena. La resta són pistes fàcils amb excel·lent panoràmica sobre la costa i els pobles de Port Bou, Banyuls i Cerbère. Sortim de Port Bou en direcció a Colera per la carretera fins el coll dels Freres (200 m), deixem l carretera i prenem la pista del Pla del Ras (500 m), girem a la dreta al coll de la Rumpissa (580 m) i ens enfilem a peu cap el Querroig (640 m), tirem avall a peu cap el coll de Cerbère (400 m) i baixem a Banyuls. Observacions. Realitzada al novembre i desembre de 2015. El llarg tram a peu la reserva per aquells a qui entenguin que al mountain bike a vegades s’ha de caminar.

El castell de Querroig és un antic castell medieval dels segles X–XI situat al cim del puig de Querroig, al terme municipal de Portbou. Sobre les ruïnes del castell es va edificar una torre de guaita els segles XIV-XV. És un indret situat al límit dels termes de Banyuls, Cervera i Portbou, a la divisòria entre l’Alt Empordà i el Rosselló i, per tant, a la frontera entre l’estat espanyol i l’estat francès. La major part de les ruïnes pertanyen al municipi de Portbou, si bé el seu extrem nord correspon a Banyuls i Cervera.

 Més que vinyes

Impressionant excursió en la que visitarem molts colls de frontera d’aquesta zona de l’Alt Empordà. Molts d’aquets colls tenen significat històric com el coll de Banyuls o el coll de Rumpissa i s’han fet servir per fugir d’un cantó a l’altre. Els republicans fugien pel coll de Banyuls al febrer, Walter Benjamín, conduit per Lisa Fittko, arribava a Port Bou passant pel coll de Rumpissa i per aquests colls (‘chemins de la liberté’) tornaven combatents francesos a lluitar contra el nazisme. Sortim de Port Bou en direcció a Colera per la carretera fins el coll dels Freres (200 m), deixem la carretera i prenem la pista del Pla del Ras (500 m), baixem uns 1.000 m a peu per un corriol aspre  de caçadors fins trobar un camí que ens baixa a una pista que seguim a l’esquerra. Estem a una zona bastant salvatge. La pista en bon estat ens acabarà portant a coll de Martina i al coll Banuyls (360 m). Reculem i anem a buscar una pista que ens baixa a les afores de Banyuls (hem deixat al track un entrant a ma dreta per remuntar el dia que ens faci falta). Remuntem cap el coll de Cerbère (400 m), baixem al coll de la Farella (320 m) i juguem una mica per baixar a Port Bou.

Port Bou, Ras del pla, coll de Banyuls, Banyuls, coll de Cerbere, coll Farella

Aquesta és una variant curta de la ruta ‘Més que vinyes’. Sortim de Port Bou en direcció a Colera per la carretera fins el coll dels Freres (200 m), deixem l carretera i prenem la pista del Pla del Ras (500 m), baixem uns 1.000 m a peu per un corriol aspre  de caçadors fins trobar un camí que ens baixa a una pista que seguim a l’esquerra. Prenem una pista a dreta que baixa fins les afores de Banyuls. Remuntem cap el coll de Cerbère (400 m), baixem al coll de la Farella (320 m) i juguem una mica per baixar a Port Bou.

Casi una clàssica:
Llança, Vilaminiscle, Sant Quirze de Colera, coll Banyuls, mas Parer, coll de Cerbere, coll Farella, Colera

Gran excursió, sempre per bones pistes, en la que sortirem de Llança i ens aproparem a Banyuls. El començament és el clàssic cap a l’ermita de Sant Silvestre (que visitem), Vilaminiscle, el convent de Sant Quirze de Colera, coll de Pluja, mas Pils, pista asfaltada a coll de Banyuls. Una vegada al coll iniciem la baixada asfaltada cap a Banyuls però ens desviem per la primera pista a l’esquerra. Sortim a la pista per la que baixàvem i desprès de mas Parer, en lloc de baixar al poble Banyuls comencem a pujar cap el coll del Bast i uns 1.500 m desprès deixem aquesta pista semiasfaltada i prenem un camí a la dreta trencat i costerut. Sortim a una pista semiasfaltada que ens porta al coll de Cerbere. Baixem cap el coll fronterer de Farella i cap al pantà de Port Bou. Comencem una dura pujada fins la pista que puja de Port Bou al cap del Ras i d’aquí en baixada cap a la carretera N-260, que seguim cap a Colera i Llança. Al collet de Sant Antoni el track deixa la carretera a l’igual que fem el tonto una mica per entrar a Llança.

El puig d’Esquers i el castell de Molinàs des de Colera

Una excursió curta però plena d’al·licients. Sortim de Colera per la carretera N-260 cap al collet de Sant Antoni  a on prenem la pista cap a Sant Miquel de Colera (que visitem), seguim pujant fins trobar la carrerada de Llança a Sant Quirze de Colera i ens dirigim cap el Puig d’Esquers (604 m). Una vegada a dalt reculem i anem a buscar el mas Patiràs, enclavat al bell mig del coll, seguim i trobem la pista per que pujàvem. Coincidim uns 300 m i prenem a l’esquerra cap a la casa castell de Molinàs, seguim baixant, poblet de Molinàs i riera de Molinàs fins Colera.

Llança, Colera, pla Ras, mas Tarragona, Molinàs, mas Patiràs, ruta 3

Una volta mol interessant malgrat s’ha de caminar per baixar des del pla del Ras fins Molinàs. Sortim de Llança fent el tonto per arribar a la platja de Garvet evitant la carretera. Desprès seguim per carretera fins Colera, el collet de Sant Antoni i seguim pel traçat antic de la N-260 fins el coll del Frare. Enfilem la pista del pla del ras fin el final (540 m alçada) i anem a visita el coll de Rumpisso i veiem com arriba el corriol Walter Banjamin. Tornem, al pla del ras amb vistes sobre el Canigó i poc després de la font de Taravaus s’acaba la pista i comencem a caminar per un corriol fins un primer coll, al que podriem arribar per pista, el mas Tarragona (runes) i, finalment, el masos de Molinàs (calculeu uns 70 min sempre cara avall). Allà mateix comencem a pujar cap al castell de Molinàs i la pista que puja des de Colera cap a Sant Miquel de Colera. En lloc de buscar la pista normal cap a mas patiràs busquem una més secundària amb un tram de forta pujada fins el mas. Ara anem per una pista ràpida, creuem la pista que puja de Llança a Vilaminiscle i seguim indicacions de la ruta btt vermella numero 3 fins Llança. Observacions: Salvatge però el llarg tram de caminar la farà desaconsellable per a molts.

Explora Colera

Es tracta d’una curta exploració pels voltants de Colera.   Al km 8.7 quan s’acaba la pista vam triar el camí que puja i que té continuïtat en un corriol a partir del km. 10,2, al principi estret i aspre però ciclable crestejant per la carena i que es vol perdre quan estem a prop de la riera de Molinàs. No sabem que hauria passat si a la cruïlla haguéssim triat el camí de baixada que semblava més brut.

Fent el tafaner …

Port Bou i Walter Benjamin

Informació extreta de: http://walterbenjaminportbou.cat/content/portbou-lloc-de-frontera

Ruta Walter Benjamin. Coneguda també com la ruta Líster, havia estat un antic sender de contrabandistes recorregut el 1939 per la Divisió del General Enrique Líster en la retirada de l’exèrcit republicà. Es pot recórrer en sentit nord o sud però per ser fidels al camí que va seguir Walter Benjamin, cal anar fins a Banyuls. Als afores, passat un nucli residencial urbanitzat i després del Puig del Mas, comença una zona de vinyes entre murs de pedra seca. S’arriba al mas Guillaume i al coll del Bast per una pujada suau. Va ser aquí, en aquest altiplà, on Benjamin va passar la nit al ras. En el punt més alt de la carena, es veu la torre medieval de Querroig. Passat el coll del Bast, les vinyes i el sender es fan més abruptes i el camí s’endinsa en un bosc d’alzines a la zona més obaga i més amagada de la muntanya de Querroig. Es passa pel costat d’una torre elèctrica; la font del Bana (sense aigua) queda a prop. El terreny es va fent pedregós i escarpat fins que s’arriba al coll de Rumpissa o Rumpisó (583 m.), el punt més alt de la ruta. Des d’allà, es veu la badia de Portbou i s’inicia la baixada fins arribar a la ribera, al fons de la vall de Portbou, i tot seguit fins al poble. La ruta, amb panells informatius a diferents punts, és indicada amb marques de color groc.

La construcció de l’estació internacional de ferrocarril i l’obertura de la línea fèrria el 1872 van impulsar el creixement del què era un petit nucli d’habitants. Abans, havia estat una cala amb barraques de pescadors que hi buscaven protecció quan el mar així ho exigia. Potser això explica l’origen del seu nom: els vaixells de pesca d’arrossegament coneguts com bous. Tot i que una altra hipòtesi defensa que, antigament, la cala de Portbou es coneixia com Port Bo. En efecte, les aigües de la petita badia de Portbou entren endins, tot protegint-la del llevant i la tramuntana, vent del nord que afecta tota la zona de l’Empordà.

Ubicat a l’extrem oriental de la Serra de l’Albera (els darrers contraforts dels Pirineus que arriben al Mediterrani), administrativament forma part de la comarca de l’Alt Empordà. I turísticament, és el límit nord de la Costa Brava. Fronterer amb la comarca veïna del Vallespir (França) i amb el poble de Cerbère, la seva situació com a lloc de frontera li ha donat una identitat singular i ha marcat la vida dels seus habitants. Lloc de contraban i refugi de pescadors, es va anar poblant amb l’arribada del tren a finals del segle XIX. La carretera arribà a Portbou el 1918. I el tram fins al coll dels Belitres (frontera amb França) dos anys més tard. L’exposició Universal de Barcelona de 1929 va portar la construcció d’una nova estació de tren, un edifici emblemàticament modern i de gran presència que s’ha conservat fins avui.

L’any 1936, inici de la Guerra Civil, a Portbou hi vivien unes 3000 persones. Quan la Guerra es va acabar, al 1939, per Portbou i els seus camins cap a França hi havia passat bona part de les 350.000 persones que iniciaven la seva ruta cap a l’exili. El final de la Guerra va portar molta destrucció a la població, que va ser bombardejada per terra, mar i aire. Quan Walter Benjamin va arribar-hi, el setembre de 1940, el poble patia encara els efectes de destrucció de la victòria franquista. Eren anys molt magres. Venien anys de tancament en tots els sentits.

La recuperació de la memòria de Walter Benjamin es va iniciar l’any 1979. Quan l’amiga personal de Walter Benjamin i pensadora alemanya Hannah Arendt va arribar a Portbou l’octubre de 1940, poc abans de sortir d’Europa cap als Estats Units d’Amèrica, buscant la làpida del seu amic, ningú va saber dir-li on era: al filòsof se l’havia enterrat amb un altre nom. Jueu, fugitiu, exiliat, filòsof i probable suïcida, la seva mort demanava silenci i discreció: va ser enterrat a la part cristiana del cementiri amb una làpida sense nom.

El primer pas per recuperar la seva figura i el seu pas per Portbou va ser localitzar els papers oficials de defunció i aclarir-ne les circumstàncies. En la recuperació de la seva figura, hi va haver un moment emblemàtic amb la construcció del Memorial Passatges de l’escultor jueu Dani Karavan al cementiri del poble.

Des de llavors, els visitants han augmentat cada any. S’han pogut arranjar dues rutes Walter Benjamin: la ruta pels carrers de la població i el cementiri, i la ruta transfronterera que va fer en la seva fugida de Banyuls a Portbou. L’últim tram de la ruta es va inaugurar l’estiu de 2009. Paral·lelament, s’ha aconseguit reunir un fons de textos de Walter Benjamin i d’estudis sobre el seu pensament que formaran part del futur Centre Walter Benjamin de la Memòria, un centre que, després d’anys de demora, finalment és a punt de ser realitat. Finalment, cada setembre, en motiu de l’aniversari de la mort del filòsof, s’organitzen jornades amb diferents especialistes sobre cultura i pensament contemporanis a partir de l’obra benjaminiana.

1991 Es roda a Portbou bona part del llargmetratgeL’última frontera, de Manel Cussó-Ferrer, amb guió de Pilar Parcerisas i del mateix director, i producció de Kronos, Plays & Films, S.A. Participa a la secció Fòrum, del Festival de Berlín, 1992, any del centenari del naixement del filòsof. El film descabdella incògnites sobre la ruta que seguí Benjamin per travessar la frontera i acota les circumstàncies de la seva mort, publicades posteriorment en el llibre Para Walter Benjamin (AsKI i Inter Nationes, Bonn, 1994).

Puig de Cerbere (208 m). Modesta cumbre situada en lo más oriental de la cadena pirenaica. Este hecho es el que le otorga una merecida relevancia, ya que bien puede considerarse la primera/última cumbre de los Pirineos. Si bien la pequeña sierra de Cap de Creus, geográficamente, se situa en una zona más oriental, podemos no considerarla propiamente pirenaica ya que esta situada nétamente fuera de su linea axial. El Puig de Cervera ( 208 m ), por el contrario, si que se situa plenamente sobre este imaginario eje axial de la cadena pirenaica, y por este motivo, podemos considerarlo una cumbre más de la citada cordillera. Otra particularidad reseñable, es que en la misma cumbre vamos a encontrar la pilona fronterera 601, y por tanto, penúltima de todas las situadas en la frontera interestatal. La última pilona fronterera, la 602, la encontraremos en la llamada Punta de l’Ocell y que no es nada más que la estribación oriental del Puig de Cervera, que se acaba sumergiendo en el Mediterráneo. El acceso a la Punta de l’Ocell sólo puede realizarse con una barca adentrandose en el mar. Aun y asi, el acceso es delicado ya que toda esta zona esta formada por acantilados rocosos, por lo que la persona que quiera acercarse a esta Punta tiene que tener un buen dominio de las artes marineras. Seguramente, este hecho es el que ha provocado que esta pilona, número 602, sea posiblemente la menos visitada de todas las existentes, aun y teniendo una gran carga simbólica.

http://www.mendikat.net/com/mount/9717

Du “coll dels Gascons” (387 m) au “coll de Vallauria” (416 m),  en français de col des Gascons au col de Baillaury

Site de Paulilles. La dynamiterie de Paulilles était une usine d’explosifs française située dans le sud des Pyrénées-Orientales à Paulilles, sur le territoire de la commune de Port-Vendres, qui a fonctionné de 1870 à 1984. Au plus fort de la production, elle employait 300 ouvriers qui fabriquaient 4.000 tonnes de dynamite par an. Une partie de l’ancienne usine a été transformée en musée dans le cadre du plan de réhabilitation de la baie mené par le Conservatoire du littoral. On peut y voir des témoignages et vidéos sur la vie de l’usine ainsi que des maquettes.

Les populations locales ont très vite compris les bénéfices financiers et sociaux qu’elles pouvaient tirer de leur travail à l’usine, cependant, elles n’en ont pas pour autant délaissé leur mode de vie agricole. En effet, de nombreux ouvriers de la dynamiterie continuent de travailler leurs vignes et leurs oliviers mais aussi continuent à participer aux grandes campagnes de pêche qui se pratiquent aussi bien à Collioure qu’à Banyuls-sur-Mer; l’agriculteur-pêcheur est devenu agriculteur-pêcheur-ouvrier. Face au manque de main d’œuvre locale provoqué par la mobilisation et les pertes de la Première Guerre mondiale, 100 ouvriers militaires annamites (Indochine française) sont employés à la manufacture de Paulilles et sont logés dans des camps.

L’anse de Paulilles (la cala de Paulilles) forme une aire protégée accessible au public, propriété du Conservatoire du littoral et est gérée par le Conseil général des Pyrénées-Orientales. Paulilles fait partie du réseau Natura 2000 pour protéger sa faune, sa flore et ses fonds marins. Elle s’étend sur 17 hectares dans une baie abritée sur la mer Méditerranée, aux pieds du massif des Albères. Les abords de la baie et la prairie sont aménagés pour le public et témoignent de l’histoire de la dynamiterie de Paulilles.

https://fr.wikipedia.org/wiki/Dynamiterie_de_Paulilles
https://fr.wikipedia.org/wiki/Paulilles